Aquí no es llença res

Diuen les xifres oficials que els europeus llencem cada any prop de vuitanta-vuit milions (dos vuits i sis zeros) de tones d’aliments, que corresponen plus ou moins a cent setanta-tres quilos per habitant del vell continent i a 143.000 milions d’euros. D’acord, és clar, amb l’estadística, la mateixa ciència que defensa que si tu has fet sis quiquis durant la setmana i jo m’he menjat els mocs, un cop aplicada la mitjana aritmètica toquem a tres per cap.
Mira que a casa fa dies que ens hi escarrassem a no formar part d’aquesta tendència general, que ignora la despesa de producció (aigua, emissions i treball, per exemple) associada a uns articles que van a la bassa perquè no tenen bona pinta o perquè superen la data de consum recomanada. La dèria va agafar-nos principalment a partir que vam tenir els nens, per allò d’ensenyar-los hàbits respectuosos amb el medi ambient. És el nostre granet de sorra per contribuir a contrarestar un malbaratament que s’apropa al 30% dels aliments de la cistella de la compra (l’equivalent, en altres paraules, a omplir el carro i llençar-ne un terç del contingut; o, per ser més gràfics, a pagar per un cotxe i desfer-se de les rodes i les portes). Quan la canalla va arribar a una certa edat, si sobraven macarrons, en lloc de facturar-los a la brossa els fèiem fabricar collarets per regalar a veïns de l’escala i parents: força flonjos, val a dir, comparats amb les manualitats tradicionals, però què vols. Que pelàvem la fruita, doncs res, anàvem acumulant-la i un de cada tres dies tocava endrapar pellofes de poma, que és saludable i queda modern. En aquest capítol, malauradament, la cosa va començar a depassar la capacitat operativa familiar i vam decidir-nos a adoptar un conill. Al començament, oli en un llum, i és que la bestiola donava compte de la majoria de les restes orgàniques. Tanmateix, vam trobar-nos en un punt que Pastanaga –nom original on n’hi hagi– era incapaç de processar-ho tot i jo, malgrat esforçar-me al màxim de les meves possibilitats, vaig acabar ingressat d’urgències a l’hospital després de cruspir-me unes Maria ràncies sucades en iogurt caducat set anys enrere.
Vam ampliar el zoo domèstic amb un porc, que aprofitaria les deixalles i, arribada l’hora, recompensaria el nostre compromís ecomediombiental amb uns pernils. Per desgràcia, vam cometre l’error de posar-li nom, encapritxar-nos-hi i malcriar-lo, i s’ha tornat del morro fi. Per això estem considerant l’opció d’adquirir un al·ligàtor, que són de bon jalar i no conviden tant a moixaines (els nens volen dir-li Dentetes, però ja hi tornarem a ser). A més, ves a saber com li escaurà al Manolito, que és com vam batejar el reietó de la casa, tenir un germanet.