“En taca-taca, però seguiré denunciant”

El 10 de setembre del 2018 la Inès, treballadora familiar, va patir un accident laboral: la dona que cuidava, una senyora gran i amb mobilitat molt reduïda, li va caure a sobre. Aconseguir simplement que li detectessin i reconeguessin el veritable abast de les lesions es va convertir en una lluita que donaria per a tota una vida. “Allò que li va passar a la Inès és el que em va acabar de posar a mi en alerta”, explica una de les companyes. Va començar a estudiar-se el conveni sectorial i a adonar-se de les irregularitats que, en opinió seva, s’estarien produint. Totes dues eren treballadores de Lleida Assistencial, on van entrar al 2017, abans que l’empresa mutés en Suport Assistencial (mateixa propietària i mateixa praxis, destaquen), que ha estat prestant el servei d’atenció domiciliària a la comarca de l’Alt Urgell. 

Eren treballadores, en passat, perquè totes dues van ser diguem-ne que acomiadades, per un sistema tan expeditiu però poc formal com donar-les de baixa a l’INSS sense més comunicació prèvia que un missatge en un cas, de paraula en l’altre. “Ara mateix estic en litigi per acomiadament improcedent i si el jutge decideix a favor meu ja veurem qui m’ha d’absorbir”, es pregunta: el Consell Comarcal ha decidit finalment -i després de les diverses denúncies per irregularitats rebudes- no prorrogar el contracte amb l’empresa i deixar el servei en mans de Sumar Acció Social. “Ningú no ens ha dit res, ningú no ens ha explicat quina serà la nostra situació, i quan preguntem a la coordinadora, només ens pot dir ‘jo sé tant com tu’”, es plany una tercera treballadora. 

Un accident previsible
Tornem a la Inès. El seu accident, no es cansa de denunciar, no va ser fortuït i inevitable: s’havia fet un fart, assegura, d’alertar als responsables de l’empresa que les condicions en què havia de treballar en aquell domicili no eren adients ni per a la seva seguretat ni per a la de la persona que cuidava. Cap agafador al bany, per exemple. En comptes d’això, una placa de cocció de marbre protegida amb un cartró i una tovallola, que va estar a l’origen de l’accident: les mans de la dona a qui cuidava van relliscar i va caure sobre la cuidadora. “No serà que no ho hagués dit mil cops, que allò no podia ser”, recorda la Inès. Però en aquells moments, insisteix, no hi havia cap coordinadora ni ningú de l’empresa que s’hagués encarregat de revisar el domicili. Ni ningú, presumeix, va traslladar a la família les dificultats en l’atenció. O en van fer cas omís. Presumiblement. 

Des d’aleshores, tres anys de batalla continuada amb la mútua, l’empresa, l’INSS, perquè li detectessin i reconeguessin les lesions derivades d’un accident laboral i no l’epicondilitis (malaltia comuna) per la qual rebia la incapacitat. Amb el desagradable disgust de comprovar que l’informe de les cotitzacions a la Seguretat Social satisfetes no coincideix ni de lluny amb les que ella considera de rigor. I així la minsa pensió que li van reconèixer. “Rebre les nómines, una altra lluita. Em vaig passar un any per aconseguir que me les enviessin.” 
L’últim acte, l’acomiadament, “de paraula, sense carta, ni motius, ni res”, el passat juliol. “Però mireu, he passat tres anys d’infern. I ara dic, ja que aniré en taca-taca però seguiré als jutjats, els seguiré denunciant”. 

La situació de la Inès il·lustra la situació que altres treballadores van denunciar en una carta signada per vuit de les dotze integrants de la plantilla i enviada al CAPAU, a qui presta, o prestava, servei l’empresa. “En el meu cas, veure què li havia passat a la Inès em va fer preguntar-me què em passaria si tinc un accident de cotxe, jo que tinc la major part dels usuaris dispersos per la comarca i faig tantes hores de desplaçament”. Això la va portar a estirar del fil, estudiar el conveni laboral i denunciar a la Inspecció de Treball els incompliments. A dia d’avui està acomiadada. 

Nòmines el dia 15
“He arribat a cobrar el dia 26 algun mes, i mai abans del dia 15, així que cada mes m’he de deixar 40 euros al banc pels rebuts que tornen”, apunta una tercera treballadora. Que assegura que mai fins ara no ha rebut ni una sola nòmina “i per aconseguir una còpia del contracte no saps quant he hagut de batallar”. Els últims temps des de l’empresa “ens han demanat que signem una formació en riscos laborals que jo mai no he fet, i amb data de l’inici del contracte, és un insult a la meva intel·ligència”. Més encara, “trucant-me quatre o cinc cops al dia: ho trobo greu, seriós, ofensiu, no et sembla?” Això per no explicar, puntualitza, “quan ens deixen tirades i hem de posar diners de la butxaca per pagar-nos la benzina i no deixar desatesos els usuaris. Ja per humanitat”. I conclou, “després diuen que no hi havia queixes?”

“Queixes dels usuaris? És una resposta de ‘Barrio Sésamo’”

A les treballadores les han indignat (és la paraula més repetida en aquestes entrevistes) algunes de les recents declaracions dels responsables polítics del Consell Comarcal de l’Alt Urgell i l’Ajuntament de la Seu. Entre altres, les que han volgut minimitzar els efectes que la situació ha pogut tenir sobre els usuaris. Elles han procurat que no se’n ressentin, afirmen, però de tensions també se n’han pogut produir. “S’escuden en el fet que no han presentat cap queixa formal per escrit. Però com volen que gent com els nostres usuaris sàpiguen com tramitar una queixa per escrit a una Administració?”, pregunta. “És de Barrio Sésamo”, conclou.