Diari digital d'Andorra Bondia
Retrat familiar de postguerra: Carlos, àlies de Józef Wegrzyn, es va casar amb Irena Sluwicka, probablement entre el 1947.
Retrat familiar de postguerra: Carlos, àlies de Józef Wegrzyn, es va casar amb Irena Sluwicka, probablement entre el 1947.
El 1956 quan va deixar Polònia i es va instal·lar a París.
El 1956 quan va deixar Polònia i es va instal·lar a París.

Carlos, l’heroi del Torb: amb cara i ulls


Escrit per: 
A. Luengo

Claude Benet i el blog ‘Résistance polonaise’ reconstrueixen la peripècia del company de Forné i Viadiu a la xarxa d’evasió del Palanques. 

Havia de ser Claude Benet qui donés el cop d’efecte a la sessió d’ahir del Congrés de novel·la d’espionatge, que –diguem-ho tot– des de dilluns i fins avui ha transcorregut de forma més aviat clandestina al Centre de Congressos de la capital. Se’n recorden de Carlos? Sí, home, el company de Francesc Viadiu i d’Antoni Forné a la xarxa d’evasió del Palanques, a qui el mateix Viadiu atorga un protagonisme considerable a Entre el torb i la Gestapo (recordin el duel a mort amb Lemmonier, l’esbirro del veguer Lesmartres, als túnels de la Massana) i que va escapar pels pèls de la cèlebre batuda del setembre del 1943, en què la Gestapo va capturar quatre evadits polonesos.

Carlos era naturalment un àlies, un dels molts que va fer servir: també es va fer dir Luis i Joseph, i uns anys enrere el mateix Benet va donar notícia que un historiador francès, Charles Bouquet, li havia posat nom i cognom, el de Józef Wegrzyn, ciutadà polonès nascut el 1920 a Michalowka, i que li havia seguit el rastre fins a la seva mort, el 5 de març del 1992 a París. El van enterrar en una tomba anònima del cementiri de Pantin.

Doncs bé, el bloc Résistance polonaise en Saône-et-Loire reconstrueix la trajectòria bèl·lica i postbèl·lica de Carlos i, atenció, li posa per fi cara i ulls. El tenen aquí al costat, en fotografies de postguerra procedents de l’arxiu familiar de la neboda de Wegrzyn, Teresa Albinska. En podem per fi datar l’episodi andorrà: com tants compatriotes en edat militar, Carlos havia arribat a França el gener del 1940, després de la fulgurant derrota polonesa als inicis de la II Guerra Mundial. Al juny d’aquell mateix any passa a Espanya per Hendaia, és detingut i enviat al camp de concentració de Miranda de Ebro. Se’n fuga i per dues vegades intenta infructuosament embarcar cap a Anglaterra. El gener del 1943 és detingut a Figueres i es fa passar per Joseph Dawson, pilot canadenc. Torna a escapar-se, i ja a Barcelona, és captat per la xarxa d’evacuació polonesa que operava des del consolat britànic i enviat a Andorra, on aterra a finals d’abril convertit ja en Carlos.

No queda clar, admet Benet, si va ser ell qui va reclutar Viadiu i Forné, o si es va integrar a la xarxa del Palanques. En qualsevol cas, hi va tenir un paper activíssim: 550 militars polonesos van evadir-se seguint la ruta andorrana. No va caure a la batuda de la Gestapo del 29 de setembre del 1943 perquè just aquella nit s’estava a la borda del Cos, tenia també una habitació al Palanques i no era estrany que fes nit al pis de Viadiu al carrer dels Xiulets de Sant Julià. Però la traïció d’Anton Gutzner, Nicodème, fals refugiat polonès al servei dels alemanys, el va cremar i busca refugi a Barcelona, des d’on continua treballant per a les xarxes d’evasió aliades recollint fugitius a la Seu. Torna a ser detingut el març del 1944, és alliberat al juliol gràcies a la intervenció del consolat britànic, i el 22 d’octubre arriba finalment a Glasgow.

Trist final d’un heroi de guerra
La guerra ha acabat per a Carlos. Però encara li seguirem uns anys la pista perquè resulta que el gener del 1947 consta en un formulari del Bureau de Recherche sur l’Aide Apportée aux Évadées Alliés que un tal Joseph Kwaitlowski, nascut el 1918 a Kowel (Polònia), que durant la guerra havia gastat els àlies de Carlos Rossel i Luis Goicoechea Tarín i que havia estat arrestat el març del 1944 per “pas clandestí”, residia a Sant Julià i hi exercia com a “comerciant”. Era Wegrzyn, és clar, que per alguna raó s’havia tornat a tunejar el nom. La dada d’aquesta segona aventura andorrana, ara ja en temps de pau, la confirma Rosa Viadiu, que el recorda instal·lat entre nosaltres a la immediata postguerra.

Sembla, en fi, que la postguerra no el va tractar gaire bé: el mateix 1947 torna a Polònia, on tres anys després és acusat d’espiar per a l’Espanya franquista i empresonat. No serà rehabilitat fins al 1956, així que tampoc no és estrany que torni a fugir a França per instal·lar-se ara ja definitivament a París (als anys 70 vivia al número 10 del passatge Lathuille). Va morir el 1992, ja s’ha dit, i els veïns,  conclou Résistance polonaise, el recordaven com un vell solitari que donava menjar als coloms, cosa que sembla que no els acabava d’agradar. Trist final per a un heroi de guerra. N’hi ha per rumiar-hi.

Andorra
Carlos
Wegrzyn
Résistance polonaise
Benet
Entre el torb i la Gestapo
Viadiu

Compartir via

Comentaris: 3

Comentaris

ya ens agüera agradat que participés més personatges andorranas i periodistes , la importància del congrés seu mereixia però no va ser així ! agraïm a Claude Benet la seva assistència i participació , esperem què el compromís de totes les entitats doni el reconeixement al esforç per conseguí la un esdeveniment tan important com el club lecarre gran renom de la literatura de espionaje
Voici pour les lecteurs et lectrices de Bondia qui seraient intéressé.e.s le lien vers mon article publié en décembre 2017, intitulé : "A la mémoire de Józef Węgrzyn, chef du service d’évacuation polonais à la Massana puis à Barcelone (Mai 1943 - mars 1944)" https://www.respol71.com/wgrzyn-jozef-carlos-responsable-des-filieres-d-evacuation-pyreneennes Sur la base de sources inédites : (Polonaises, américaines, anglaises), le rapport d’interrogatoire de Józef Węgrzyn alias Carlos et Luis à la Royal Victoria Patriotic School en décembre 1944, les dossiers Helpers à la National Archives and Record Administration (NARA), les articles d’Antoni Forné i Jou dans Andorra 7 (1979) ; de sources plus habituelles : les archives de la Haute-Garonne et notamment les fiches de passeurs du Bureau de Recherches sur l'Aide Apportée Aux Evadés Alliés (BRAAEA), des Hautes- Pyrénées, des Pyrénées-Orientales, de l’Isère ; de nombreux ouvrages en polonais notamment, des témoignages notamment celui de Maria-Rosa Viadiu et de quelques documents en sa possession ; les archives de la Poste à Paris, celles de la Ville de Paris, l’état-civil de la mairie de 18ème ; les contacts avec la famille - lointaine en Pologne ou proche en France, et au terme de longues années de recherche j’ai non seulement pu reconstituer sur la base du croisement de ces archives le parcourt de Józef Węgrzyn, mais ces sources ont révélés quel avait été le rôle tenu par les trois principaux personnages : Carlos, Forné Jou, Viadiu. Cet article a cherché à mettre noir sur blanc des années de patiente recherches mais s’est aussi voulu comme une réparation à ce que j’ai considéré comme une injustice historique. Il y a à la Massana une sculpture à la mémoire des fugitifs ICI et sur la plaque y figure un certain nombre de passeurs comme Vicente Conejos, qui a travaillé avec Carlos depuis Pamiers. Mais le nom de Józef Węgrzyn n’y figure pas. L’Andorre n’est-elle pas une terre d’accueil ? On peut le lire sur la sculpture : "Andorra, terra de pau i acolliment. A La Massana, l'hotel Palanques fou un dels punts d'acolliment i centre d'operacions per ajudar a salvar centenars de vides. En record de tots els que van lluitar per la llibertat durant la segona guerra mundial (A la mémoire de tous ceux qui ont combattu pour la Liberté pendant la Seconde Guerre mondiale). Changer d’identités comme de chemises ne va pas sans poser à un moment ou l’autre des problèmes. Józef Węgrzyn avait reçu la Medal of Freedom tout comme Viadiu mais il ne l’a jamais su. Pour cause. Elle avait été attribuée à un certain Józef Kwiatkowski deux ans plus vieux que Węgrzyn installé comme commerçant, domicilié à San Julia. C’était le nom - pseudo : Hiszpan - qui figurait sur son passeport d’immigré vénézuelien quand il est revenu - il était retourné en Pologne début 1945 - comme agent des services de renseignement polonais... En décembre 1946, il entra illégalement en Andorre pour une courte période jusqu’en février 1947. En témoigne le nom manuscrit de Kwiatkowski inscrit au dos d’un dictionnaire franco-polonais. Document de Maria-Rosa Viadiu. Preuve qu’il aura revu celui qu’il avait bien connu : Francesc Viadiu. Celui-ci n’en parle pas dans son livre. Pour de mauvaises raisons puisqu’il fut réhabilité en 1956 il fut arrêté par les autorités polonaises en 1950 et condamné à 10 ans d’emprisonnement qu’il passa en partie à la prison de Wronki. Il continua par la suite des activités de renseignements notamment en Autriche. Finalement le ministère polonais mit fin à ses activités d’espionnage en 1962. Il parvint par la suite à s’installer à Paris avec sa femme Irena Słubicka et ses enfants qu’elle avait eu d’un premier mariage. Elle était l’une des sœurs de Zbigniew Słubicki le chef du service d’évacuation polonais à Barcelone qui avait recruté Carlos !... Elle avait fait un crochet par Toulouse. Une partie de la famille le rejoignit en sortant illégalement de Pologne à la faveur d’un voyage touristique. Il travailla à l’accueil d’un hôtel parisien à proximité du passage Lathuille où le couple avait élu domicile dans un petit appartement. Avec sa femme qui aimait faire de la peinture il s’occupait d’acquérir des cadres sur les marchés parisiens et ailleurs. Il fit un passage à Barcelone et rencontra Francesc Viadiu à une date peu précise (fin 70 courant 80) mais la trace subsiste sur un agenda Quo Vadis où Viadiu avait inscrit son adresse avec un numéro de code postal. La suite est malheureuse… S’est-il perdu dans ses nombreuses identités ?… Son décès est constaté le 5 mars 1992. Il reste ceci : Gill Bennett, historienne du Foreign Office (2005) Detailed information has survived concerning Corp. Józef Węgrzyn, also known as Luis Goricochea Tariín, Carlos Rossel, Joseph Dawson and by the code names or ʻCarlosʼ and ʻLuisʻ. Originally a soldier in the Polish armed forces, Węgrzyn escaped from a series of prisons and internment camps and from early 1943 ran several very successful escape routes for Poles from France to Spain via Andorra, managing to arrange the safe evacuation of 550 Poles (as well as number of British and Americans) before his arrest in March 1944. Although released, his position was compromised and he himself was evacuated via Gibraltar and Algiers to the UK, where he was interrogated at the Royal Victoria Patriotic Schools in Wandsworth1. A report prepared on Węgrzyn on the basis of that interogation is reproduced in Volume II of this Report. His story was described as ʼone of the main threads in the annals of the Polish Evacuation Service in Spain… It is difficult to rate too high the services which Wegrzyn rendered to the Allied cause by organising, mainly by his own efforts and initiative, the Andorran Evacuation network Christian Bouquet c.bouquet42@laposte.net
Carlos missionné par le service d’évacuation polonais à Barcelone a recruté Forné i Jou et Francesc Viadiu. Christian Bouquet « Il est difficile d’énumérer les services que Wegrzyn a rendus à la cause des Alliés en organisant, principalement par ses propres efforts et initiatives, le réseau d'évacuation andorran. » Gill Benett, historienne au Foreign Office, 2005. Source : "Rapport de la Commission historique britannico-polonaise concernant le renseignement entre la Pologne et la Grande-Bretagne durant la Deuxième Guerre mondiale", tome II, travail collectif sous la rédaction de T. Dubicki, D. Nałqcz, T. Stirling, édité et traduit par Jan Stanisław Ciechanowski, Varsovie, 2005. 1/1 RVPS (20) Royal Victoria Patriotic School, extrait (traduit de l’anglais) du compte-rendu d’interrogatoire de Jozef Wegrzyn, novembre, décembre 1944 issu "Rapport de la Commission historique britannico-polonaise... Un autre contact utile de Carlos a été pris en Juin 1943, quand il a rencontré par l’intermédiaire d’ABOGADO et un guide dénommé MODESTO, de Gorso, qui résidait à l'hôtel Pol, à San Julia, un certain : VIADIOUX Alexis, qui vivait sous le nom d'emprunt de BIEL Francisco, à l'Hôtel Pol à San Julia. Ancien député de Lerida aux Cortes ; 46 ans, [43], 1.68 m; assez corpulent, le visage intelligent, parlant français, catalan et espagnol. VIADIOUX était un réfugié républicain et vivait en Andorre en tant que citoyen Espagnol. Bien qu’il ne travaillait pour aucune organisation il avait offert ses services au Consulat Britannique à Barcelone. CARLOS le décrit comme un homme très bon et idéaliste. VIADIOUX a été recruté immédiatement pour l'Organisation d'Évasion, contre le versement d’un salaire mensuel régulier de 1.500 pesetas. 1/2 RVPS (17) Royal Victoria Patriotic School, extrait (traduit de l’anglais) du compte-rendu d’interrogatoire de Jozef Wegrzyn, novembre, décembre 1944 issu "Rapport de la Commission historique britannico-polonaise… Marcelino est revenu à Barcelone et Carlos est resté en Andorre. Là il s’est affronté au travail de reconnaissance du terrain, de planification des itinéraires d'évacuation depuis la France et au recrutement des guides. CARLOS a établi un contact utile avec : FORNE I JOU Antonio connu aussi comme ABOGADO, ex-capitaine de l'armée républicaine, résidant à l'hôtel Palanques, avocat dans la République d'Andorre, né en 1915 [25 ans en 40], grand et mince, les cheveux brun clair; moustache; beau; succès avec les femmes, très intelligent, parle français, espagnol, catalan, latin et un peu d'anglais, a probablement épousé la fille de MOLNÉ Francisco. CARLOS a gagné la confiance d’ABOGADO et bien après ABOGADO a travaillé main dans la main avec lui lors des évacuations des Polonais. Au début CARLOS avait simplement dit qu'il souhaitait procéder à l'évacuation de quelques amis depuis la France. .....

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte