Carlos, l’heroi del Torb: amb cara i ulls
Claude Benet i el blog ‘Résistance polonaise’ reconstrueixen la peripècia del company de Forné i Viadiu a la xarxa d’evasió del Palanques.
Havia de ser Claude Benet qui donés el cop d’efecte a la sessió d’ahir del Congrés de novel·la d’espionatge, que –diguem-ho tot– des de dilluns i fins avui ha transcorregut de forma més aviat clandestina al Centre de Congressos de la capital. Se’n recorden de Carlos? Sí, home, el company de Francesc Viadiu i d’Antoni Forné a la xarxa d’evasió del Palanques, a qui el mateix Viadiu atorga un protagonisme considerable a Entre el torb i la Gestapo (recordin el duel a mort amb Lemmonier, l’esbirro del veguer Lesmartres, als túnels de la Massana) i que va escapar pels pèls de la cèlebre batuda del setembre del 1943, en què la Gestapo va capturar quatre evadits polonesos.
Carlos era naturalment un àlies, un dels molts que va fer servir: també es va fer dir Luis i Joseph, i uns anys enrere el mateix Benet va donar notícia que un historiador francès, Charles Bouquet, li havia posat nom i cognom, el de Józef Wegrzyn, ciutadà polonès nascut el 1920 a Michalowka, i que li havia seguit el rastre fins a la seva mort, el 5 de març del 1992 a París. El van enterrar en una tomba anònima del cementiri de Pantin.
Doncs bé, el bloc Résistance polonaise en Saône-et-Loire reconstrueix la trajectòria bèl·lica i postbèl·lica de Carlos i, atenció, li posa per fi cara i ulls. El tenen aquí al costat, en fotografies de postguerra procedents de l’arxiu familiar de la neboda de Wegrzyn, Teresa Albinska. En podem per fi datar l’episodi andorrà: com tants compatriotes en edat militar, Carlos havia arribat a França el gener del 1940, després de la fulgurant derrota polonesa als inicis de la II Guerra Mundial. Al juny d’aquell mateix any passa a Espanya per Hendaia, és detingut i enviat al camp de concentració de Miranda de Ebro. Se’n fuga i per dues vegades intenta infructuosament embarcar cap a Anglaterra. El gener del 1943 és detingut a Figueres i es fa passar per Joseph Dawson, pilot canadenc. Torna a escapar-se, i ja a Barcelona, és captat per la xarxa d’evacuació polonesa que operava des del consolat britànic i enviat a Andorra, on aterra a finals d’abril convertit ja en Carlos.
No queda clar, admet Benet, si va ser ell qui va reclutar Viadiu i Forné, o si es va integrar a la xarxa del Palanques. En qualsevol cas, hi va tenir un paper activíssim: 550 militars polonesos van evadir-se seguint la ruta andorrana. No va caure a la batuda de la Gestapo del 29 de setembre del 1943 perquè just aquella nit s’estava a la borda del Cos, tenia també una habitació al Palanques i no era estrany que fes nit al pis de Viadiu al carrer dels Xiulets de Sant Julià. Però la traïció d’Anton Gutzner, Nicodème, fals refugiat polonès al servei dels alemanys, el va cremar i busca refugi a Barcelona, des d’on continua treballant per a les xarxes d’evasió aliades recollint fugitius a la Seu. Torna a ser detingut el març del 1944, és alliberat al juliol gràcies a la intervenció del consolat britànic, i el 22 d’octubre arriba finalment a Glasgow.
Trist final d’un heroi de guerra
La guerra ha acabat per a Carlos. Però encara li seguirem uns anys la pista perquè resulta que el gener del 1947 consta en un formulari del Bureau de Recherche sur l’Aide Apportée aux Évadées Alliés que un tal Joseph Kwaitlowski, nascut el 1918 a Kowel (Polònia), que durant la guerra havia gastat els àlies de Carlos Rossel i Luis Goicoechea Tarín i que havia estat arrestat el març del 1944 per “pas clandestí”, residia a Sant Julià i hi exercia com a “comerciant”. Era Wegrzyn, és clar, que per alguna raó s’havia tornat a tunejar el nom. La dada d’aquesta segona aventura andorrana, ara ja en temps de pau, la confirma Rosa Viadiu, que el recorda instal·lat entre nosaltres a la immediata postguerra.
Sembla, en fi, que la postguerra no el va tractar gaire bé: el mateix 1947 torna a Polònia, on tres anys després és acusat d’espiar per a l’Espanya franquista i empresonat. No serà rehabilitat fins al 1956, així que tampoc no és estrany que torni a fugir a França per instal·lar-se ara ja definitivament a París (als anys 70 vivia al número 10 del passatge Lathuille). Va morir el 1992, ja s’ha dit, i els veïns, conclou Résistance polonaise, el recordaven com un vell solitari que donava menjar als coloms, cosa que sembla que no els acabava d’agradar. Trist final per a un heroi de guerra. N’hi ha per rumiar-hi.