Pisos buits i el problema del lloguer: faves comptades

A poc a poc, molt a poc a poc, es van aclarint les coses. Fins a l’estiu, els pisos buits que hi ha al país, aquest misteri insondable, oscil·laven entre 2.000 i 4.000. No és concretar gaire, la veritat. Però eren les úniques dades disponibles. Al juliol vam saber que la Taula de l’habitatge havia multiplicat aquesta xifra per dos (o per quatre) i que l’havia deixat en 8.500. I avui ens assabentem que només a Canillo n’hi ha 2.000. Ha sigut arran de la revisió del POUP i per la convicció del cònsol que cal determinar d’una vegada quin és el parc real de l’habitatge a la parròquia (i al país) per resoldre un problema com el del lloguer, que reclama una solució urgent si no volem córrer el perill de gentrificar el país. Els termes de l’equació són evidents: l’escassa oferta de pisos de lloguer existent. Però és que segons Estadística, només que entre 1.500 i 2.000 habitatges entressin al mercat els preus s’estabilitzarien. I ara resulta que només a Canillo n’hi ha 2.000. És cert que és una xifra en brut i que no en discrimina la tipologia, si estan a la venda, per reformar o tancats i barrats perquè el propietari és estranger. Però no cal especular gaire per entendre que si tots els comuns fessin en aquesta matèria com Canillo la solució al problema del lloguer, amb tota probabilitat al Top-3 dels neguits ciutadans, deixaria de ser una utopia. La pregunta òbvia és per què una gestió tan bàsica com aquesta no s’havia fet abans, i per què no posen la resta de comuns fil a l’agulla de forma immediata.