Diari digital d'Andorra Bondia
Joan Cerqueda, president de l'Associació Orquestra Cadí.
Joan Cerqueda, president de l'Associació Orquestra Cadí.

Joan Cerqueda: “És una vergonya que la Seu no tingui un teatre d’arts escèniques”


Escrit per: 
Alba Doral

Són molts els cridats però pocs els que s’embarquen i aguanten: vint anys porta Joan Cerqueda remant perquè l’Associació Orquestra Cadí, que va cofundar el 2001, continuï fent camí. “Costa fer coses altruistament, però jo vaig tirant, i gràcies als patrocinadors, alguns fidels des del primer dia”. Des de la talaia que li proporciona l’entitat reflexiona sobre el món cultural i associatiu, a la Seu i més enllà.

L’orquestra: per què?
Confesso que sobretot perquè jo volia tocar [riu]. Jo estudiava clarinet i volia tocar, així que si muntava l’orquestra m’hi deixarien, oi? Van ser uns inicis prou bons, encara bé que me’n recordo: hi havia la Lourdes García i el Jordi Albelda, que feien classe a l’Escola Municipal de Música. 

Amb, més que patrocinadors, amics.
Van confiar en mi des del començament. De la Cooperativa Cadí, de Fornesa, Fustes Grau. O Tecnisa. Em diuen “què et falta”. O Estanyol quan vam necessitar comprar un teclat. I ara aquí, al Nice, que ens deixen assajar. I això del local és més greu del que sembla: és una vergonya que una ciutat com la Seu no tingui més que Sant Domènec.  

Que té una acústica...
Totalment. Però més enllà, com pot ser que no tingui un teatre polivalent? Un teatre d’arts escèniques, no parlo només de música, sinó d’arts escèniques, on la música, el teatre, la dansa, estiguin interconnectades. Un equipament així és fonamental, i aquesta serà la meva pròxima lluita. Necessitaré la col·laboració de la resta d’entitats de la Seu. 

Més enllà del local d’assaig.
Vam començar al menjador del Pau Claris, a l’Escola municipal de música després. Portem vint anys amb un esforç personal i econòmic de les entitats privades que han confiat en nosaltres. Aleshores, no pot ser que la Seu no pugui donar un lloc on nosaltres puguem assajar dues hores per setmana. 

Ho han demanat?
Cada any. Mai no et deixen sense local, però no és aquesta la qüestió. Nosaltres tenim partitures, el nostre arxiu, el nostre immobilitzat, que l’hem d’anar deixant pertot arreu. Ara tenim l’orgue i les potes del teclat al Nice. L’amplificador a l’escola i les partitures, moltes a casa. Un armari ple a vessar al Centre Cívic.

El mateix explicaran altres. 
És clar. Hi ha una mancança tan gran en arts escèniques que és imperdonable. Solsona, amb menys habitants, en té dos i amb cara i ulls. Quants camps de futbol, pavellons, pistes de tennis i pàdel té la Seu? I em sembla molt bé, que consti. Però la cultura també és un servei del qual gaudeix la ciutadania. 

Anàvem a fer memòria i ens hem embolicat.
El 24 de setembre del 2001 exactament vaig inscriure els estatuts. Hi ha vuit o nou persones que hi som des de l’inici, la base que permet mantenir-nos quan hi ha el canvi generacional. Els adults es van mantenint, el jovent, és clar, acaba marxant. Intento que tothom s’hi trobi en família. 

Dona feina.
Penso tot el dia en l’associació: quan dic una cosa és que ja la tinc molt rumiada. Ara bé, quan vulguis dir alguna cosa, entra a la junta. Però la gent no entra a les juntes. 

Aquell 2001.
No hi havia res en l’àmbit de la música de cambra ni a la Seu ni a la comarca i jo el que volia era donar una oportunitat a qui estudiava música perquè hi tingués on tocar.  Que el jovent s’adonés que podia participar. 

Ben vist.
Quina millor manera de començar que apostant per la gent de la Seu, oi? Gent com Ricard Viliella, que era professor de trompeta, o Josep Balcells, de flauta. O la Lourdes Querencia. Amb ells vam començar a fer camí. 

Devia ser emocionant.
Me’n recordo tant! L’Anna Martí, que era regidora de Cultura, ens va fer un cop de mà. La Lourdes Porta, directora del Pau Claris, ens deixava assajar al menjador. I així vam preparar ja un concert aquell any. Tot i que el debut va ser el 16 de juny del 2002, amb obres clàssiques, d’un Bach arranjat per a nosaltres a Béla Bartók, i música popular. 

Són eclèctics.
No ens tanquem a cap música, cap època, cap estil. 

Però els joves van i venen.
Vam passar de ser 35 la segona o tercera temporada a quedar-nos en vuit el 2005 i haver quasi de recomençar de zero. Ara, però, crec que estem en un moment àlgid, amb una fornada de músics joves molt bons. 

Fantàstic, doncs.
Però tot allò que es fa a la muntanya serveix necessàriament com a trampolí per al jovent, o com a tobogan, marxen i s’ha de trobar el relleu. Costa, però és així. Tampoc no em preocupa realment. 

Potser és la raó de ser. 
Exactament, no cerquem ser una formació de primer nivell, professional, sinó donar oportunitats al jovent. I mira, també hi ha passat gent d’Andorra, com ara Jonaina Salvador, quan tenia quinze anys i estudiava piano i violí. O recentment, Esteve Ticó, que estudia música a Barcelona. 

Joan
cerqueda
teatre
Seu
arts
escèniques
vergonya

Compartir via

Comentaris: 6

Comentaris

Per mi La Seu, com si volen columpiar gallines.
Absolutament essencial per aquesta ciutat.
Esteu fatal.
Trobo que el primer comentari és tremendament desafortunat. Ple de ressentiment.
Aquest senyor hauria de fer un pas al costat i deixar entrar aire nou, idees noves...
Ostres, arts escèniques ....Seria molt gratificant! El teatre és ben viu! Com bé dius: música, dansa,... acrobàcies, circ... Batxiller artístic... Picurt Enriquidor pels sentits!!

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte