Quina és la nostra bandera?

El dissenyador Pere Moles suscita un viu debat amb la proposta de modificar el to dels colors de la senyera nacional perquè no es confongui amb  les del Txad, Moldàvia i Romania, avui clavades a la nostra. De passada, també suggereix simplificar l’escut per donar-li un aire més modern.

La llumeneta se li va encendre, diu, en el partit que la sub-19 de futbol femení va jugar a l’octubre contra Moldàvia a l’Estadi Nacional. Amb victòria històrica per 1 a 0, ja que en parlem. “Hi havia un petit grup d’espectadors moldaus, però jo només veia banderes andorranes. L’efecte era estrany, perquè semblava que estàvem jugant contra nosaltres mateixos”, diu Pere Moles. No era així, òbviament. El que passava és que les banderes dels dos països són idèntiques, només es distingeixen per l’escut, si en porten, i de lluny, és clar, semblen la mateixa. Va ser així com el dissenyador escaldenc es va posar a rumiar en qüestió tan elevada com els colors de la nostra bandera, que des del 1866 llueix el blau, groc i vermell que avui coneixem. 

El cert és que no calia anar gaire lluny per trobar una possible solució. I la de Moles és tan senzilla com retocar-ne “subtilment”, diu, els tons, de manera que mantinguin la continuïtat amb els actuals i el canvi no sigui “traumàtic”. En què consisteix, per ell, un retoc “subtil”? Exactament, a pujar cap al taronja el groc, avui quasi llimona, i aclarir el blau, ara considera que massa elèctric, que quedi “com si l’haguéssim rentat”. El vermell, en canvi, el tocaria el mínim, simplement que no desentoni  amb la lluminositat dels altres dos. La proposta, que va piular al Twitter, va aixecar de seguida una polseguera considerable, però sorprenentment va generar més adhesions que no crítiques.

El cas és que no és només Moldàvia qui ens ha copiat la bandera. També el Txad i Romania comparteixen drapeau  amb franges verticals blava, groga i vermella: “La bandera és un signe d’identitat nacional, com l’escut. No té gaire sentit que les de quatre països es puguin arribar a confondre. No es tracta de trencar amb la que tenim, perquè cada color té en heràldica un significat, sinó de matissar-lo perquè es diferenciï de les altres”.

No seria la primera ni serà amb tota probabilitat l’última vegada que es remena una bandera. A Moles li agrada posar l’exemple de Macron, que mesos enrere i sense encomanar-se a deu ni al diable va tunejar el blau de la tricolor francesa, avui d’un marí fosquíssim, quasi negre. Entre nosaltres no seria tan fàcil perquè caldria modificar la llei sobre la utilització dels signes d el’estat, que data del 1996 i no s’ha tocat es d’aleshores. I com adverteixen alguns dels espontanis que han sortit en suport de l’ocurrència de Moles, sempre hi haurà a qui potinejar la bandera sembli poc menys que un sacrilegi i un atac a les essències de l’andorranitat.

Queda un dubte per resoldre: per què opta Moles pel blau esvaït? I la resposta juga a la lliga del Rosebud de citizen Kane: per la vella senyera que els pares pengen al balcó cada dia de Meritxell i cada 14 de març, que després de tantes rentades ha perdut la intensitat original, i que a més recorda els color dels Isards, tan idiosincràtics: “Es tracta, insisteixo, que mirem la nostra bandera i hi veiem això, la nostra, no la de Moldàvia ni la del Txad ni la de Romania. La meva proposta és meva, no és paraula de déu. N’hi pot haver altres i de millor fonamentades. Endavant”.

Simplificar l’embolcall, mantenir els elements
Com era de preveure, Moles no es queda només en la bandera i proposa tunejar de passada l’escut, que s’ha mantingut inalterable des del 1996. Ho fa, a més, des de l’experiència d’haver redissenyat els escuts de dos municipis catalans, Rubí i Esplugues de Llobregat. Sempre partint de la mateixa premissa: “Tenim claríssim que els elements que identifiquen la ciutat, o en el nostre cas el país, no es poden tocar. Però sí que es poden simplificar al màxim”. Les vaques de Bearn, per exemple, miraven originalment cap a fora i se’ls va canviar l’orientació perquè no li donessin l’esquena (o el cul) a Sa Excel·lència el bisbe d’Urgell. Queda clar que tant les vaques com el bàcul i la mitra, les quatre barres catalanes i les tres de Foix no caldria tocar-les. El que es podria modernitzar, suggereix, més aviat insinua, és l’ornamentació exterior, avui molt carregada i d’un regust quasi barroc. I posa com a exemple l’escut de l’FC Barcelona, que s’ha redissenyat dotze vegades, dotze, des del 1899. L’última, el 2017. És clar, dirà el lector, que nosaltres no som un club de futbol.