Diari digital d'Andorra Bondia
Reinterpretacions del projecte de Bofill, Bohigas, Pujal i Aixàs a partir de les dues perspectives que conserva aquest últim: un llarg viaducte tallava la vall, connectava les dues muntanyes i concloïa en sengles amfiteatres.
Reinterpretacions del projecte de Bofill, Bohigas, Pujal i Aixàs a partir de les dues perspectives que conserva aquest últim: un llarg viaducte tallava la vall, connectava les dues muntanyes i concloïa en sengles amfiteatres.
Reinterpretacions del projecte de Bofill, Bohigas, Pujal i Aixàs a partir de les dues perspectives que conserva aquest últim: un llarg viaducte tallava la vall, connectava les dues muntanyes i concloïa en sengles amfiteatres.
Reinterpretacions del projecte de Bofill, Bohigas, Pujal i Aixàs a partir de les dues perspectives que conserva aquest últim: un llarg viaducte tallava la vall, connectava les dues muntanyes i concloïa en sengles amfiteatres.
Reinterpretacions del projecte de Bofill, Bohigas, Pujal i Aixàs a partir de les dues perspectives que conserva aquest últim: un llarg viaducte tallava la vall, connectava les dues muntanyes i concloïa en sengles amfiteatres.
Reinterpretacions del projecte de Bofill, Bohigas, Pujal i Aixàs a partir de les dues perspectives que conserva aquest últim: un llarg viaducte tallava la vall, connectava les dues muntanyes i concloïa en sengles amfiteatres.
Reinterpretacions del projecte de Bofill, Bohigas, Pujal i Aixàs a partir de les dues perspectives que conserva aquest últim: un llarg viaducte tallava la vall, connectava les dues muntanyes i concloïa en sengles amfiteatres.
Reinterpretacions del projecte de Bofill, Bohigas, Pujal i Aixàs a partir de les dues perspectives que conserva aquest últim: un llarg viaducte tallava la vall, connectava les dues muntanyes i concloïa en sengles amfiteatres.

Meritxell, com mai l’havíem vist


Escrit per: 
A. Luengo / Il·lustracions: Enric Dilmé

Enric Dilmé reinterpreta el projecte original de Bofill i companyia a partir dels dos esbossos que n’ha conservat Pere Aixàs, partenaire andorrà en aquella fase incipient. La proposta tallava perpendicularment la vall amb un viaducte que acabava en sengles amfiteatres a banda i banda.

Enric Dilmé és aficionat a l’arquitectura ficció. L’any passat ja va recrear virtualment el projecte monumental que l’arquitecte Cèsar Martinell havia esbossat als anys 60 per encàrrec del síndic Francesc Escudé i que, òbviament, es va quedar als plànols. Fa dos anys va imaginar, també a la pantalla, com hauria quedat la trama urbana de Carlemany si s’haguessin executat els projectes de tres patums de l’arquitectura espanyola dels anys 50, Miguel Fisac, Josep Maria Sostres i Puig i Cadafalch, epígon de l’edat d’or del modernisme català: el temple sota l’advocació de l’Assumpció de Nostra Senyora que havia de substituir la parroquial d’Escaldes, l’ampliació del Valira amb un annex cap al solar de l’antic hotel Casino, i el megahotel que s’havia de construir en el que finalment va ser la casa Lacruz, respectivament. I fa tres, per deixar-ho aquí, es va estrenar en la ucronia arquitectònica amb el parlament que Xavier Pla va esbossar el 1933 com a projecte de fi de carrera, i que Dilmé va ubicar a l’actual plaça del Consell.

De totes aquestes formidables visions arquitectòniques n’hem anat parlant en aquest racó de diari. I també del primer santuari de Meritxell que el 1973, i a instàncies del mateix Consell, van proposar Ricardo Bofill, Oriol Bohigas, Pere Aixàs i Albert Pujal. Si avui hi tornem és perquè Dilmé ha anat una mica més enllà i ha interpretat les dues úniques perspectives que es conserven d’aquell monumental i primigeni projecte. El resultat el tenen aquí dalt: una sensacional sèrie de dibuixos que permeten fer-se una idea molt aproximada del que Bofill i companyia tenien entre cella i cella, i que, esbossos de banda, fins ara només coneixíem a partir de l’acta de la defensa del projecte  per l’arquitecte català i la resta de l’equip, l’agost del 1974 i davant dels síndics de l’època, amb Julià Reig al capdavant. 

Veredicte ambigu

El que queda clar és que el santuari que Bofill imaginava era un patracol de dimensions desorbitades, una mena de complex arquitectònic de projecció lineal, que partia del santuari antic, devastat per l’incendi del 8 de setembre del 1972,  que anava d’una muntanya a l’altra i que tallava perpendicularment la vall. Una intervenció que transformava radicalment el paisatge, fins al punt que preveia un llac artificial per justificar visualment el gran viaducte central, que difícilment superaria els barems mediambientals avui vigents i que conceptualment es justificava, atenció, amb l’argument que la gran línia arquitectònica que traçava el complex representava la unitat espiritual, religiosa i política del poble andorrà.

Tan elevades aspiracions es concractaven en un gran carrer pont que unia els dos extrems del circuit, sengles amfiteatres tallats a la muntanya i amb ecos neoclàssics tan grats al gust de Bofill. D’un dels amfiteatres partia una columnata que el comunicava al santuari nou (al final, l’única part d’aquell projecte faraònic que va veure la llum) i aquí començaven els trams en feixa, consignats per grans torres que salvaven el desnivell i que conduïen al gran viaducte central, el rovell de l’ou del complex, amb quatre nivells: aparcament, passeig amb tallers i botigues d’artesania, bar, restaurant i serveis, i un segon passeig obert al nivell superior. A l’altre costat de la vall es reproduïa el programa, però de forma inversa, amb una escalinata d’esglaons monumentals que culminava en un segon amfiteatre concebut amb funcions de mirador sobre el complex. 

Aquest és el projecte que va rebre el vistiplau dels síndics l’agost del 1974, amb el suggeriment expressa que es ventilés per la via ràpida i que la primera pedra es pogués posar cerimonialment el 8 de setembre d’aquell mateix any. No va ser així, per molt que, diu Dilmé, aquell 8 de setembre hagi quedat com el de l’inici de les obres del nou Meritxell. La qüestió és que el gener de l’any següent, i ja en solitari (ja no hi figuren ni Bohigas, ni Aixàs, ni Pujal) Bofill presenta el que serà el projecte definitiu, tal com el coneixem avui: sense amfiteatres, ni viaducte, ni llac, ni torreons, ni feixes, ni escalinates monumentals, ni columnates, ni espai per a tallers i botigues d’artesania. 

A l’hora de buscar-li un parentiu al primer i faraònic projecte de Bofill, Dilmé cita el Corbusier del Pla Obús d’Alger (1931), on el guru del racionalisme proposava una autovia que resseguia tota la costa i sota la qual havien de disposar-se els edificis, i sobretot, diu, Universitat de Calabria a Cosenza (1973-79), de Vittorio Gregotti coetània de Meritxell “i que consisteix en un llarg passeig que va superant els diferents obstacles topogràfics, idea molt similar al projecte presentat per al santuari canillenc”.

Respecte al que finalment es va acabar construint, Dilmé adverteix que “interiorment el sostre es remata amb fullola pintada imitant les voltes de maó de pla previstes que no es van executar, no sabem si per raons econòmiques o per la necessitat de celeritat”, i que “la lleugeresa de l’obra i la manca d’estudi de les entregues i remats ha obligat a un manteniment constant del monument des de la seva construcció.” El veredicte final, tot i la fascinació que s’endevina pel projecte primigeni, és ambigu, per no dir subtilment crític: “La contenció expressiva, la disposició en feixa i la tonalitat dels materials fa que l’edifici quedi integrat en l’entorn de Meritxell. Per contra, la diferència d’escala i la posició perifèrica de l’antic santuari el relega a un segon pla sense estar del tot incorporat en el conjunt. En l’interior el contrastat joc de formes en blanc i negre no assoleix, a parer nostre, la intemporalitat de l’exterior. En tot cas, va ser declarat bé d’interès cultural com a monument el 16 de juliol del 2003 i és un referent de l’arquitectura contemporània del nostre país.”

Andorra
Canillo
Meritxell
Bofill
Bohigas
Aixàs
Pujal
Enric Dilmé

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Quina xulada!

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte