11 d’octubre del 1937: la gran evasió

Ho deia l’historiador Ferran Sánchez Agustí setmanes enrere a compte del seu últim patracol, La Guerra Civil al Montsec, on repassa —segur que ho recorden— l’evasió des de Catalunya i per rutes andorranes d’elements desafectes a la República: els grups que circulaven frontera amunt entre el 1936 i el 1939 podien ser molt nombrosos. Fins a un centenar de fugitius. I les expedicions d’un, dos o cinc evadits que seran l’habitual a la II Guerra Mundial, fan que aquella afirmació sembli com a mínim agosarada: imagini el lector un centenar de fugitius, aquesta petita multitud, mirant d’esquivar la vigilància dels carrabiners.

Doncs Agustí es quedava curt. Curtíssim, de fet, perquè l’Arxiu Nacional conserva un sensacional i fins ara inèdit document procedent del fons del ministeri d’Exteriors espanyol amb el relat del que devia ser la gran evasió de la Guerra Civil: 380 persones, segons el testimoni literal d’un dels supervivents, que van intentar passar per la banda d’Arcavell i Juberri la matinada de l’11 d’octubre del 1937: 380! Òbviament, els carrabiners —que probablement estaven al cas de l’expedició— els van enxampar. El resultat va ser demolidor: tan sols van aconseguir l’objectiu de passar a Andorra, diu, entre 115 i 130 dels fugitius, inclosos dos ferits de bala que van ser traslladats a l’hospital de Pàmies; la resta van ser detinguts. Diu el testimoni que els primers expedicionaris que van entrar en territori andorrà “fueron sorprendidos por numerosos disparos, hechos de frente y dentro de dicho territorio”. Alguns ho van tornar a intentar uns centenars de metres més enllà, travessant el Runer.

Amb resultats igualment pèssims: “Los carabineros situados junto al cauce de este pequeño riachuelo hostilizaban a todos los que no quedaban bien ocultos detrás de las piedras o matas, al tiempo que otrospasaban la línea divisoria deteniendo a los que más cerca del cauce se encontraban”. La perfídia dels carrabiners no s’acaba aquí, perquè —i aquí el nostre home parla d’oïda, perquè li ho va explicar a ell un dels fugitius— un nombrosíssim grup de fugitius, diu que dos centenars, que havia tornat a la carretera, es va trobar amb el rètol indicador de la frontera canviat, de manera que “como los carabinerossalían de la zona indicada Andorra [els fugitius] retrocedieron y perseguidos a tiros fueron detenidos casi todosellos”.

Baulard, sota sospita

Ell se’n va sortir: a Juberri encara se sentia el tiroteig, i a Sant Julià se’n va de pet a trobar els gendarmes. Amb sorpresa de les grosses: per mobilitzar-se havien d’esperar al coronel, que no va comparèixer fins al cap “de algunashoras”, i despatxant l’incident amb una frase lapidària: “Me contestó que no tenía por quéarriesgar la vida de un gendarme, causando esta frase comentarios muy poco favorables entre los numerososvecinos que no se recataban en censurar la actitud poco en consonancia con el fin que tenía la gendarmería en dichoterritorio”. No és fins dos dies després que Baulard—sempre segons el testimoni, que el rebateja com a Baulary— decideix visitar en persona el camp de batalla: es fa acompanyar per dos dels seus gendarmes “con su uniforme y armamento”, pel veguer episcopal, el notari, el “juez” i l’“alcalde” de Juberri.

Al lloc dels fets, i un centenar de metres —diu— dintre del territori andorrà, “se recogieronpaquetes de ropa, mantas y objectos diversos ante los cuales era innegable haberexistido bastantes personas en aquelloslugares”. I en iniciar el camí de retorn a Sant Julià, “unosdisparoshechos por los carabineros rojos nos obligaron a colocarnosdetrás de las rocas, mientras los dos gendarmes asomaban sus kepis sobre el final de sus fusiles y gritaban: ‘¡Franceses, franceses!’”. De tot plegat, diu, en va deixar acta el notari, així que n’ha de quedar constància als fons notarials de l’Arxiu. L’endemà, en fi, és autoritzat a abandonar el país, i el relat, firmat a Salamanca el 12 de novembre del 1937, conclou amb unes apreciacions sobre l’actitud de les autoritats locals.Baulard és qui en surt pitjor parat: “Impecable en su uniforme, ceremonioso y muycorrecto, o es marxista o al menos un cumplido rintachable del Frente Popular; de haber atendido mi reclamación se hubieran podido salvar más de 300 individuos”.

El notari, ‘adicto’; Sant Julià, ‘adepto’

Ja hem vist l’opinió que li mereix Baulard al fugitiu que relata la gran evasió. No gaire millor parat surt el veguer episcopal, de qui diu que “si ejerció presión sobre el coronel fue demasiado tarde” i que “en momentos de dificultades le viene grande el cargo”. Tot el contrari de les autoritats locals, que “se portaron afectusosamente”, amb menció especial per al notari, “verdadero adicto al Movimiento, sin complicaciones ni trabas”, i als veïns de Sant Julià., “muy adeptos a la España nacional”.