1869: crònica d’un magnicidi

Diu Montserrat Cardelús que el document el tenia la tieta àvia tancat amb pany i clau perquè, devota com era, no volia que se sabés que el Moles primigeni, el fundador de la nissaga andorrana, va ser, glups, un assassí. Noble, però assassí. Un aristòcrata portuguès originari de Braga a qui el bon rei Alfons IV (de Portugal, és clar) va afavorir amb un feu a la localitat d’Alter do Charo, a l’Alentejo, però que devia tenir molt mal caràcter perquè no va dubtar a executar dotze vassalls que van gosar revoltar-s’hi. Amb la mala fortuna que el rei els va donar la raó, en bona hora, i que el va condemnar a l’ostracisme. Això passava cap a finals del segle XIV. I resulta que l’ostracisme, per a la parentela d’aquest Martin de Moles portuguès, va ser per algun motiu que desconeixem primer la Seu, després Anserall i finalment Andorra la Vella, on cap al 1420 trobem el primer Ramon Moles.

Arrenca aquí la història documentada de Casa Molines: sis segles i 34 generacions resumits –és un dir– en els 7.308 documents que es conserven a l’arxiu familiar, avui dipositat físicament a la biblioteca de Casa Molines però que en un futur més o menys pròxim es traslladarà a la seu de Molines Patrimonis. Un arxiu que s’ha descrit, inventariat i digitalitzat des del 2000, que no és un arxiu sinó –de seguida ho veurem– una mina i que ahir va obrir excepcionalment les portes amb motiu de les Jornades europees de patrimoni.

Espectacular. I això que va ser tan sols un tastet de nou documents, nou. Entre els quals, atenció, el salconduit expedit pel veguer Samalens i que autoritza Xavier Maestre, el doctor Molines, “propiétaire de la voiture immatriculé sous le Nº M39300 qui se rend en France pour accompagner S. Exc. Illme. Mgr. Guitart, Co-Prince d’Andorre”. Però és que som al 13 d’agost de 1936, els anarquistes són els amos i senyors de la Seu i el bisbe Guitart s’havia refugiat el 23 de juliol a la matinada a la rectoria de la capital sota l’hospitalitat de l’arxipreste, mossèn Lluís Pujol. Li volien la pell. Fins al punt que també va haver de fugir d’Andorra, i l’encarregat de conduir-lo fins a Prada, segona estació de l’exili episcopal, va ser el doctor Molines.

No és l’únic document inèdit que ahir va veure ahir la llum. La Nova Reforma del 1866, que culmina amb l’ampliació del cens a tots els caps de casa –i no només als caps grossos, com passava fins aleshores–, va deixar a l’arxiu de Casa Molines un rastre formidable: hi ha una col·lecció sencera d’esborranys del text aprovat el 24 d’abril d’aquell any pel bisbe Caixal; hi ha també una carta de Joaquim de Riba, l’exsíndic repatani i partidari de l’statu quo, dirigida al representant dels reformistes, l’apotecari Antoni Dallerès, i en què se citen a una reunió secreta per mirar d’evitar el que ja és inevitable. No hi va haver acord, és clar, perquè Dallerès i companyia ja ho tenien coll avall. I hi ha sobretot, sobretot, la petja del que l’historiador Manel Castells –l’home que ha posat ordre a l’arxiu– qualifica sense embuts com un “magnicidi”, l’únic –probablement– de la nostra història i que fins ara havia passat desapercebut: el del batlle francès, Antoni Armengol, en aquell moment veguer en funcions per delegació del titular, el vescomte de Foix, assassinat d’un tret a l’esquena un vespre d’octubre del 1869 quan tornava a casa seva, a l’Aldosa.

¿Per què? Perquè Armengol estava en aquells moments executant la sentència per la qual el Tribunal de Corts havia condemnat Guillem d’Areny-Plandolit i el seu acòlit, Pere Dallerès –que no hem de confondre amb l’apotecari, Antoni–, a rescabalar les 300 unces, exactament, en què s’havien taxat els danys i perjudicis causats en la insurrecció immediatament precedent i que va provocar la caiguda de Guillem d’Areny-Plandolit. El tribunal els va engiponar, és clar, les 300 unces. Naturalment, mai no es va saber ni l’autor ni l’instigador del magnicidi, que van quedar per tant impunes. Però aquests i dos centenars més de documents datats entre el 1866 i el 1869 ofereixen –diu Castells– noves pistes per afinar la interpretació d’uns anys decisius: emergeix per exemple, i al costat de Guillem d’Areny-Plandolit, el síndic de la Nova Reforma, el protagonisme de personatges fins ara a l’ombra com Antoni Dallerès i Antoni Maestre. Fins al punt que Casa Molines recollirà aquestes noves dades documentals en una monografia amb què celebrarà els 150 anys de la Nova Reforma.

La cosa no s’acaba aquí: al festival d’ahir hi havia també, en fi, una estupenda carta del juliol del 1870, passades les efervescències reformistes, en què l’apotecari Dallerès, home de personalitat com es veu proteica, dóna notícia del Gasògen Lejeune, artefacte per fabricar begudes carbonatades que havia adquirit a Madrid i que es proposava explotar. I encara faltaven quinze anys per a la invenció de la Coca-Cola.