1933: l’any que va ser de cine

Sabem que la primera projecció en aquest racó de món nostre va tenir lloc a Escaldes, per la festa major del 1905. La primera documentada, és clar, gràcies a la coneguda fotografia que Guillem de Plandolit va fer a la placeta Santa Anna i aquell rètol –“Cinematógrafo del Paseo: gran función para hoy”– que penja a ca la Felícia, just davant de l’hotel Pla. Però, ¿i les projeccions regulars, en un cine estable i amb tots els ets i uts? Els escassos autors que han tocat la matèria –Isabel de la Parte i Pep Benavent, assenyaladament– acostumen a esmentar el 1934 i el cine Valira, l’actual CAEE escaldenc, com l’any i el lloc epifànics. El que és cert, però, és que la col·lecció de programes de mà que es conserva a la Biblioteca Nacional fa recular fins a l’any anterior i a un fins ara ignot cine-teatre Andorrà la primera projecció regular. Documentada, és clar.

El feliç esdeveniment –o “Extraordinària funció de cine”, per dir-ho en les exactes paraules del programa– va tenir lloc els dies 12 i 13 d’agost de 1933, i s’hi van projectar tres títols, tres: Los falsificadores, “interessant pel·lícula de costums de l’oest americà pels famosos artistes Tom Tyler, Chispita i Vivales”; Llamas de juventud, “extraordinària superproducció de palpitant interès interpretada per la incomparable i bellíssima artista Billie Dove”, i El pelotón de los torpes, “xistosa còmica” (!). Que era una sala estable ho prova un segon programa, aquest per als dies 17 i 18 de febrer de l’any següent, de nou amb programa vespertí (21 hores), triple i redactat ara en un castellà igualment estereotipat: Todo un hombre, “bonita comedia en que se desarrolla una serie de escenas que la hace interesante al espectador” (?); Cuidado con el teléfono, “grandioso drama magistralmente interpretador por la célebre star Carmen Boni”, i Héroe a la puerta, “chistosa cinta cómica”. L’avanç de programació anuncia per a una data indeterminada Hombres sin ley, pel·li d’aventures protagonitzada per Marlene Dietrich que tampoc no sabem si es va arribar a projectar.

Ignorem també on es trobava el cine-teatre Andorrà, i una hipòtesi plausible –com ens ajudaria Pere Canturri, en un cas com aquest– podria ser que aquest fos el nom del mateix Valira... abans de dir-se així. El cas és que la col·lecció de programes de la Nacional és breu –una vintena escassa de documents, inclosa la desena que s’hi acaben d’incorporar: res a veure amb els fons oceànics de Benavent– però, com s’ha vist, especialment sucosa. Hi estan representats no direm que tots, però sí la majoria dels cines dels anys daurats: la primera referència al Valira és el programa de Pasqua del 1947, que aquell any va caure a l’abril: s’hi va projectar Mi mujer es un misterio, Las llaves del reino i Ni pobre ni rico sino todo lo contrario, amb Mary Santpere!: “Un programa gran per a un cinema gran”; la següent correspon al 5 d’octubre de 1952, amb El rey de Sierra Morena, “la vida del més llegendàri bandit, José María el Tempranillo”.

També té el seu moment de glòria el Modern Cassino, amb dues pintoresques esses –un cap de setmana del 1951, no sabem quin, s’hi van projectar La leona de Castilla, “fets reals de l’historia d’Espanya”, amb una joveníssima Amparo Rivelles, i Mi niña es una dama. I moltes més: Malasia, “una dramàtrica historia viscuda en els nostres dies: la pel·lícula de més acció de l’any”, amb Claudette Colbert (gener del 1954); El gran secreto, “L’història intima del més gran esdeveniment del nostre temps” (març del 1954); Jeromín, “según la novela del padre Coloma” (maig del 1954), i, atenció, Ultimatum, “l’angunia de l’huimanitat baix la gran amenaça de la bomba atomica”.

Del Principat, a la capital, se’n conserven dos programes dobles, com era reglamentari a l’època, un del 15 de febrer de 1953 (Perla maldita i Peppino y Violeta, “un film emotiu i d’una exquisida tendresa”), i un altre del 24 d’abril de 1955 (Brindis al cielo i El misterio de una desconocida, “una història intrigant, dinàmica i plena d’emoció”), i del Cristall, un del 7 de desembre de 1964 (Ladrón en su propia casa i Las tres espadas del Zorro). Ni rastre del Cine de les Valls d’Andorra la Vella, ni del Coliseu escaldenc, ni el Principal lauredià ni els Royal d’Encamp. En canvi, sí que hi ha un sensacional programa del cine club Andorra, amb seu a l’Andor Center –on avui hi ha La Llacuna– i que el cap de setmana de l’1, el 2 i el 3 de juny de 1968 va projectar de patac una desena de pel·lis, amb Eisenstein (El prat de Bejine) i Godard (Deux ou trois choses que je sais d’elle) com a caps de cartell. Bon any, sí, el 1968, però si n’hem de triar un, el 1933: un any de cine. El primer!