Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Escaldes, Thyssen, museu, balanç, 2017, any
Andorra, Escaldes, Thyssen, museu, balanç, 2017, any

2017: l'any del Thyssen


Escrit per: 
A. Luengo / La baronessa Carmen Thyssen, en la inauguració del museu escaldenc, el febrer passat (Foto: Jonathan Gil).

El nou museu escaldenc remata un curs creativament pròdig, sobretot en música, cine i literatura, i en què van traspassar la locutora Maria Escrihuela, pionera de Radio Andorra, i el navegant i escriptor Edward Allcard.

Si l’any que ja se n’ha anat ha de passar a la crònica cultural del país, molt probablement ho farà de la maneta del Carmen Thyssen Andorra, que va obrir al febrer a l’antic hotel Valira d’Escaldes i que va tancar el primer exercici vorejant els 20.000 visitants. Una xifra considerable que representa la tercera part dels que reben conjuntament tots els equipaments públics, però que queda lluny dels 50.000 que els impulsors del museu es van posar com a objectiu a mitjà i llarg termini. Ja que en parlem, caldrà veure si el nou Pla estratègic que el ministeri de Cultura va presentar al juliol ha ajudat a revertir la nefasta tendència dels museus nacionals, que el 2016 van tocar fons baixant per primera vegada de les 60.000 entrades. Ho sabrem quan es coneguin les dades del 2017

L’altra gran notícia del curs en matèria d’equipaments va ser l’adjudicació del nou espai dels frescos de Santa Coloma a la rotonda d’Enclar, que anirà acompanyada del mapping que s’està enllestint a l’església i que ha comportat de rebot la clausura del Centre d’Interpretació del Romànic, fins ara a Pal. No ens descuidem del rebateig de la biblioteca de la Massana amb el nom d’Antoni Morell, ni de les goteres d’Artalroc, impròpies d’un edifici inaugurat el 2011 i que va costar 2,6 milions d’euros, ni de la candidatura romànic nacional a Patrimoni de la humanitat, ocurrència que s’arrossega des del 2015, que la ministra Gelabert va ressuscitar al maig, i que mai no s’acaba de concretar. Pel que fa al sector privat, el Museu del Tabac lauredià va superar l’any passat la barrera dels 20.000 visitants en el millor registre des que va obrir les portes, el 2014: tant com el Thyssen.

Com sona Andorra

Especialment pròdig ha sigut l’any musical. Sobretot, per les novetats discogràfiques. Landry Riba, amb Mountain Songs, va ser (cronològicament) l’últim d’una collita que toca quasi totes les tecles: des de la clàssica –La petita casa, amb què l’ONCA tornava a l’estudi per primera vegada des del 2008; Nous cants, d’Ignacio Ribas, aquí compositor a més d’intèrpret, i Arvo Paart: piano and chamber music, dels germans Gerard i Lluís Claret– fins a la cançó d’autor –Lluís Cartes, amb El país dels nans cabuts; Quim Salvat, amb El meu granet de sorra; i Original Sato, amb què l’ex-V Columna David Micó reivindica el seu costat rocker. I perquè no hi falti de res, la dosi folk d’Artur Blasco, amb Andorra: cançons de vetllades vora el foc.

Ens van visitar un grapat d’estrelles, amb la supersoprano Cecilia Bartoli al capdavant i les figures reglamentàries del pop espanyol –Manuel Carrasco, Bisbal, Rosario, Javier Gurruchaga, Ara Malikian i Miguel Poveda– i internacional, amb lloc destacat per a Rufus Wainwright i per a una vaca sagrada com Richard Clayderman. El Sax Fest i el Jambo Street van exhibir múscul, la Trobada de buners va abaixar el teló per segona i sembla que definitiva vegada, i la millor notícia va ser la resurrecció in extremis de la Fada Ignorant, fa un any pràcticament desnonada.

Poetes, contistes i altres bèsties

No menys prolífica ha sigut la temporada literària, amb una abundància lírica rarament vista per aquí dalt: Nacho Mayo va confirmar amb Heterotermia el prometedor debut de fa tres anys, mentre que David Gálvez s’hi va estrenar amb Fragments de paisatge, a quatre mans amb Mònica Armengol, i Alan Ward (fill) va reeditar La còrda roja, fins ara introbable homenatge poètic escrit mig segle enrere –i en occità!– per Alan Ward (pare). Manel Gibert va tornar amb A l’ombra del solstici a l’haiku i, per a sorpresa de molts, per no dir tots, va debutar en la ficció amb Vertigen, recull de contes o novel·la calidoscòpica. També Gálvez es va atrevir amb la distància curta, a Arnes. I Antoni Caus, poeta secret que resulta que és també un sòlid, profundíssim narrador (La síndrome de l’escala). El conte és també el gènere que David Arrabal tasta a Sutra Ahra, mentre que la novel·la va tenir el 2017 un sol nom propi, el de Joan Peruga i la molt autobiogràfica Alcanadre. En el capítol de les reedicions cal posar-hi Antoni Morell (Passaport sense nom) i Josep Dallerès (Ulls d’aigua) i, en el sac dels viatgers, el poeta rus Max Voloixin (Andorra i el poeta) i el cronista alemany Kurt Tucholsky (Un llibre dels Pirineus). No ens descuidarem de l’encampadana Núria Gras, que vadonar la campanada enduent-se el Fiter i Rossell amb Paradís d’ombres, ni de l’últim patracol d’Albert Pujal (Ordino, segle XV), ni de Cathalonia Aeterna, la nova i monumental aventura facsímil de La Biblioteca Impossible. També aquí cal entonar un rèquiem: per la Paperassa, el mercat del llibre antic que històricament es plantava a la Rotonda, desnonat pel Comú de la capital i que no va sobreviure a l’exili escaldenc. Quina pena.

Poca merda, o gens

Quant al teatre, la mitja dotzena d’estrenes certifiquen la bona salut d’un gènere que no surt de l’amateurisme –Beautifool & Wonderfool (Líquid Dansa), Quin/a Cony/a (Líquid Dansa), Aniversari, la gran producció de l’ENA per al curs passat, i Ginnungagap, la nota excèntrica a càrrec, com és habitual, de Daniel Arellano. Convé també recordar el debut del Mag Toni, l’estrena d’Ester Nadal al capdavant del Pessebre Vivent d’Escaldes, el primer quart de segle de la Temporada conjunta –i del Centre cultural lauredià–, la resurrecció dels contrabandistes d’Ordino i, és clar, aquesta estupenda iniciativa de l’ambaixada francesa de transmetre en directe mitja dotzena d’obres de la Comédie: a Illa Carlemany.

De cine: un fiasco i mig

També són bones, per no dir òptimes, les notícies que ens deixa l’any cinematogràfic, amb quatre rodatges: la sèrie Fèlix, del català Cesc Gay; el curt Le Blizzard, d’Álvaro Rodríguez Areny; i els documentals Entre muntanyes, que retrata amb el patrocini del BonDia l’epopeia d’AINA, i Odissea, d’Isak Férriz, llegat de la segona edició de la biennal de Land Art. Hem assistit també a dues estrenes, dirigides per Hèctor Mas –la websèrie Apanyats, i Sergi Mas, retrat íntim del menairó d’Aixovall– amb la torna del teaser de Fred, la incògnita d’Impacto, d’Hèctor Romance –vet aquí el mig fiasco– i a la recuperació de Jordi Gigó, el nostre pioner maleït, cortesia de la revista Ex-libris i, de nou, d’Hèctor Mas. Llàstima del fiasco de l’Acadèmia del cine –aquest, sencer– que va néixer al febrer amb una molt poc prometedora polèmica, i que no sembla haver superat aquell pecat original: no se n’ha tornat a tenir notícies.

Venècia i el caramel

Les arts plàstiques han tingut dos noms destacadíssims: el primer, el d’Eve Ariza, protagonista amb Murmuri de la quarta excursió del ministeri a la Biennal de Venècia; i el segon, el de la galeria Pilar Riberaygua, la històrica i pionera sala de la capital ara mateix als llimbs. Per Artalroc han desfilat artistes locals (Jaume Riba, Àlex Tena, Josep Anton Aguareles) i forans, amb els catalans (i veterans) Taulé i Arranz Bravo, però els titulars van ser sobretot per a Laurence Jenkell i els seus caramels de metacrilat, inclòs el de la tricolor que ens va llegar per 15.000 mòdics euros: avui el poden admirar als peus de la sala de Govern.

Enrere per agafar empenta

El capítol patrimonial ens deixa les estupendes, sensacionals notícies de la restauració de cal Ribot d’Escaldes i també de casa Guillemó, a la capital; el lífting de les mesures bladeres de la Casa de la Vall, la declaració del fons fotogràfic de Fèlix Peig com a bé d’interès cultural, l’ingrés a l’Arxiu Nacional de tres petits tresors: el documental Andorre, de Geo Kelber (1936), i els fons audiovisuals de l’esquí Club i de la productora Sovitel. També hi va haver lloc per a episodis pintorescos, per no dir esperpèntics, com el de la rasa de Santa Coloma i la destral (apòcrifa) de la Feixa del Moro, i per a aventures formidables com l’excavació del cementiri de Soldeu rere les restes del sergent Charles Peacock: va sortir llufa, però s’havia de provar.

Van néixer el Centre d’Estudis Històrics i Polítics i l’Associació d’Historiadors i Arqueòlegs, al juny va tenir lloc la primera edició de la nova època del Congrés d’Història dels Pirineus, que es podria repetir el 2021; Boris Skossyreff va ser desnonat de la tomba, a Boppard; l’historiador Josep Calvet va localitzar a l’Arxiu Històric de Lleida els documents que proven el pas per la Seu d’Henry Zygalski, el matemàtic polonès que va ajudar a desencriptar la màquina Enigma, i Roland Eroles va documentar l’execució en terra andorrana del seu tiet avi Dionís, el cap de les patrulles de control a la Barcelona de la Guerra Civil espanyola, mentre que Carles Gascón i Oliver Vergés van proposar una nova datació aproximada –entre el 1016 i el 1024– per a l’acta de consagració de la catedral de la Seu, un dels fakes més sonats de la historiografia catalana. Sense novetats, en fi, del Nomenclàtor ni dels entorns de protecció, expedients que deuen dormir el son dels justos en algun despatx ministerial. Però si ens hem de guiar pel pes, el llegat del 2017 en aquest àmbit és L'art de l'època moderna a Andorra, el patracol en què els historiadors Joan Bosch i Francesc Miralpeix reivindiquen el barroc nacional i de passada posen nom i cognom a algunes de les patums del període, començant pel Mestre de Canillo (en endavant, Miquel Ramells).

Terra levis

I dos adeus especialment significatius: el de Maria Escrihuela, la primera locutora de Ràdio Andorra –i la primera Mademoiselle Aquí– traspassada el 29 de maig a Badalona, i el del massanenc Edward Allcard, navegant solitari –va circumnavegar la terra en un periple a què va dedicar dotze anys, del 1961 al 1973– que al gener encara va tenir temps de publicar la seva última bitàcola: Solo Around Cape Horn and Beyond. I tenia 103 anys: quina vida!

Andorra
escaldes
Thyssen
museu
balanç
2017
any

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte