2017: un any de pel·lícula

Si ens ho diuen fa cinc anys, no diguem deu, no ens ho creiem: aquesta primavera coincideixen al nostre racó de món fins a mitja dotzena de projectes cinematogràfics. I podrien ser encara més si Josep Pozo no s’hagués cansat de batallar contra els elements i no hagués decidit emigrar temporalment a l’illa de La Palma per rodar-hi la tardor que ve Danger, aquell prometedor thriller que havia concebut per a l’estació de Sud Radio al cap del port. Però aquesta és una altra història i avui el que toca és parlar de The Bride, l’últim projecte que s’ha incorporat a la llista. Perquè després vinguin els experts del ministeri a posar en dubte el xup-xup que viu un sector emergent. Casal, en fi, ha deixat temporalment els escenaris per embarcar-se en un curt de llarg, llarguíssim recorregut. El primer, de fet, que dirigeix en solitari després d’El comte Yàcula, Els tres soldats i Oculta, a quatre mans amb Hèctor Mas.

A The Bride –tranquils: el títol és provisional– persevera en el cine d’acció amb deriva fantàstica que constitueix de fet el seu territori habitual per endossar-nos una mena d’elogi de la rebel·lió, una invitació –diu– a alliberar-nos de les cadenes més íntimes que tots arrosseguem, a enfrontar-nos a les figures opressores del nostre passat, a dir prou i a fer un pas endavant. A viure la vida que volem i que ens mereixem, no la que algú ha decidit –amb mala bava– que ens tocava. És clar que no ha triat la via directa ni tampoc la més òbvia, sinó –glups– l’al·legòrica: Casal recorre a la figura d’una dona –la núvia del títol– que en el moment de prendre la decisió més important de la seva vida –endevinin quina– reviu a través d’una sèrie de diguem-ne flashbacks –que no ho són– els moments més conflictius del seu passat. Amb la particularitat que aquest passat es divideix en quatre etapes, que Casal ha identificat amb una estació concreta: la infància, amb l’hivern; l’adolescència, amb la tardor; l’ingrés, ai, en el món adult, amb l’estiu; i el casament, amb la primavera.

Cada estació funciona com un minicurt, i totes juntes, com un curt –en total, prop de 30 minuts–, i a cada estació, en fi, s’enfronta a una figura que representa l’opressió de forma arquetípica: pare, mare i una cosa així com la institutriu; les amiguetes receloses; el banquer (!), la temible legió de convidats a l’àpat nupcial... La història es desdobla en dos plànols, el real i l’oníric, en què transcorre la major part de la peripècia i en què la protagonista –aquesta núvia que interpreta, diguem-ho ja, l’actiu escaldenca Clàudia Riera– s’enfronta físicament als fantasmes que duu al sarró.

Per si no n’hi havia prou, adverteix que som davant d’un curt pràcticament mut. Detallet aquest últim que ha deixat de ser notícia –tant Rodríguez Areny com Isak Férriz ho han tastat abans: el primer a Wolves, i el segon, a Alba– i que Casal no vol que posem al sac del cine experimental: “The Bride és cine en realitat d’acció, el gènere més purament cinematogràfic; no perdo de vista ni un moment que el cine és entreteniment, tot i que –això sí– la història que hi explico toca una qüestió diguem-ne social, i a més ho faig –ho acabem de veure– amb una perspectiva onírica.” I quin és aquest toc social? L’interès pel patriarcat –glups–, el masclisme i la submissió de la dona, que se li va despertar –diu– quan es va embarcar en la direcció de La Venus de les pells –la tardor del 2015, a les Fontetes–, que ell ha personificat en la protagonista del curt, que d’altra banda no té nom –igual que la pel·lícula, íntegrament rodada al nostre trosset de Pirineu– precisament perquè vol que funcioni com un altre arquetip, el de l’alliberament no només femení sinó de tota persona íntimament sotmesa.

El rodatge de The Bride –ja hem dit que llarguíssim– va arrencar el març del 2016, ha passat de moment pel coll d’Ordino, Sant Miquel d’Engolasters i Sispony –dijous passat, l’escena en què la núvia se les té amb els convidats al casori: per això en parlem avui i aquí–, i de moment s’ha rodat dues estacions, l’hivern i la primavera; està previst que les dues estacions/capítols que falten, l’estiu i la tardor, s’enllesteixin aquest any, amb l’objectiu d’estrenar el 2018. La meitat del pressupost –que puja a 6.000 euros– procedeix d’una subvenció del ministeri de Cultura.

Clàudia Riera, la ‘prota’, i vint-i-quatre més

Rodar sempre en exteriors i a l’estació que toca –l’hivern a l’hivern; la primavera, a la primavera, i anar fent– ha convertit The Bride en un projecte dilatadíssim –les primeres seqüències es van rodar el març del 2016– amb un nucli dur format pels actors principals –Clàudia Riera, estudiant a l’Institut del Teatre i a qui vam veure a Refugiats, així com Joan Hernández i Gemma García, els pares de la criatura; Hèctor Mas, Genís Campillo, el recordaran també de Refugiats, i el ballarí Xavier Pérez–. L’elenc, inclosos els figurants –entre ells, el mateix Casal– s’enfila fins als 25 intèrprets, mentre que l’equip tècnic l’integren Jonathan Jiménez (producció), Rocío García (maquillatge), Emma Regada (art) i Xavier Martínez (so), a banda del director, també guionista i càmera.

El rodatge de The Bride s’afegeix, dèiem, a la mitja dotzena en curs al país, amb lloc destacat per a Fèlix, la telesèrie que Cesc Gay filma aquestes setmanes per aquí dalt –se suposa, perquè el secretisme és total–. Fred, d’Agustí Franch, està a punt, a punt d’enllestir el teaser per llançar-se a buscar inversors; el tràiler d’Impacto, rodat la tardor a AnyósPark i dirigit per Hèctor Romance, ja fa dos mesos que circula per les xarxes, mentre que The Blizzard, de Rodríguez Areny, es podria rodar a la tardor. I no ens oblidem del Pyrene, d’Isak Férriz, un altre projecte en marxa però que es pren les coses amb calma.