Diari digital d'Andorra Bondia
Retirada del Dodge de Fontaneda, el 15 de desembre passat: va ser una operació espectacular.
Retirada del Dodge de Fontaneda, el 15 de desembre passat: va ser una operació espectacular.
Fotograma de 'The Blizzard', amb el 'passador' Isak Férriz empaitant el grup en què viatgen Aida Folch i la seva filla.
Fotograma de 'The Blizzard', amb el 'passador' Isak Férriz empaitant el grup en què viatgen Aida Folch i la seva filla.
'Mapping' de Santa Coloma, que reconstrueix virtualment els frescos romànics de l'absis.
'Mapping' de Santa Coloma, que reconstrueix virtualment els frescos romànics de l'absis.

2018: l’any del Fargo


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: Claude Benet (Velles Cases) / 'The Blizzard' / Agències

L’autobús de Fontaneda, el dolmen d’Encenrera, el ‘mapping’ de Santa Coloma i el curt ‘The Blizzard’, les fites del curs.

Fa tan sols dotze mesos ni sabíem que a Fontaneda hi teníem el Fargo, una relíquia dels anys 40 que amenaçava de desintegrar-se. Va haver de ser Velles Cases, amb l’entusiasme habitual i davant de la indiferència institucional, qui llancés una altra vegada el crit d’alerta i engegués la campanya per salvar l’autobús més antic que es conserva al país –un Dodge matriculat el 1948– que va tenir el punt culminant amb el rescat del vehicle, quinze dies enrere. Com informàvem ahir, l’entitat que presideix amb coratge inusual Claude Benet obrirà a mitjans gener un compte bancari per reunir els 60.000 euros que, calcula, costarà restaurar el Fargo.

Velles Cases s’ha convertit els últims dos anys en un dinamitzador insubstituïble de la nostra vida cultural: va ser aquesta entitat qui al febrer va advertir de la deixadesa, brutícia i degradació que afectava el colomer de la Casa d’Areny-Plandolit, qui va mediar decisivament per desbloquejar i agilitar la intervenció a Cal Ribot, que amenaçava també ruïna i que es va restaurar a l’estiu, i qui ha convocat de cara al 2019 els supervivents dels anys daurats de Radio Andorra i de Sud Radio per celebrar el 80è aniversari de l’emissora de Trémoulet, efemèride que celebrarem exactament el 7 d’agost. I tot plegat, sense un sol euro públic, cosa raríssima, per no dir extraordinària en aquest país nostre.

Velles Cases, un pas endavant

És per tot el que precedeix, i perquè campanyes com l’operació Peacock –aparcada sine die pel nul interès del ministeri– han suscitat una mobilització ciutadana amb escassos precedents, que el 2018 mereix passar a la crònica cultural com l’any del Fargo. Però en l’àmbit patrimonial hi ha hagut altres notícies majúscules: assenyaladament, el descobriment quasi accidental, el juliol passat i en un efecte col·lateral de la campanya d’excavacions a l’encampadana Ruta dels Orris, del dolmen d’Encenrera, datat entre el 3000 i el 1500 abans de la nostra era i el primer megàlit d’aquestes característiques localitzat en terra andorrana. Com a mínim, aquesta és la hipòtesi de l’arqueòleg Josep Font, el seu descobridor. Hipòtesi que haurà de ser confirmada en un sondeig que, de moment, no s’ha anunciat.

El cert és que el ministeri ha ha mostrat de nou un entusiasme escassíssim en un descobriment arqueològic sense precedents, en la línia de la desgana amb què va acollir l’abril l’aparició de les restes del forn de cal Terrissaire al camp del Perot, durant les obres de rebaix per a la construcció d’un mur de contenció al camí d’Aixirivall. És veritat que hi va gestionar una intervenció d’urgència, però la informació la va dosificar amb comptagotes i amb el secretisme habitual. On sí que Cultura es va bolcar va ser en l’afer del roc de les Bruixes, que va esclatar al maig arran de l’estudi sobre el jaciment iber encarregat a l’arqueòleg Pierre Campmajó. Segur que ho recorden: el ministeri es va entossudir inicialment a no senyalitzar-lo, va amenaçar l’empresa Regirarocs de portar-la a la Batllia si no retirava de la xarxa la geolocalització, i finalment no va ser ni l’una ni l’altra: senyalitzarà la ruta, tancarà el jaciment i arxivarà la via judicial. Qui ha acabat, en fi, a la Batllia, és el departament de Cultura, a qui Regirarocs reclama les memòries de les excavacions que, assegura l’arqueòleg Gerard Remolins, no ha pogut consultar.

El ‘mapping’, espectacular

La sensació del curs ha sigut sense dubte el mapping de Santa Coloma, l’espectacular videoprojecció del conjunt mural que es va estrenar al setembre i que integrarà el circuit museològic del futur Espai Columba, que el Govern construeix a la veïna rotonda d’Enclar per encabir-hi els frescos romànics originals. Un equipament també polèmic, perquè acabarà costant 750.000 euros, una vegada i mitja més dels 300.000 inicialment previstos. No ens podem descuidar de l’edifici històric de Radio Andorra al roc del Pui encampadà: la restauració de les emissores de la sala de màquines va haver de ser suspesa expeditivament al juliol després que s’hi detectés la presència d’amiant. Els aparells afectats no es descontaminaran fins a l’any que ve, i el museu anunciat per Toni Martí el 2012, que havia de ser una realitat el 2015, i que finalment compartirà espai amb la seu d’Exteriors, no té ara mateix data prevista.

Pel que fa als entorns de protecció, el Govern va aprovar l’agost el de Sant Serni de Llorts: la bona notícia és que per fi s’ha desencallat el dossier; la dolenta, que és el segon entorn –el segon!– que s’aprova des del 2014, quan l’objectiu de la ministra Gelabert era enllestir-ne 24 aquesta legislatura. I consignem aquí el descobriment a la capella de la Puríssima Sang de Sant Serni de Canillo de restes de pintura mural del XIX atribuïdes al mestre Josep Oromí, la restauració de les mesures de Casa de la Vall, que molt probablement hi tornaran quan se’n reurbanitzi l’entorn, l’aparició de la campana perdura del santuari vell de Meritxell –Robert Lizarte la va identificar en un racó del Museu Postal– i la inclusió de cal Gastó del Tarter a l’inventari general. No ha tingut tanta fortuna casa Piedro de Ransol: l’hivern passat en va col·lapsar la balconada monumental. I la cosa no s’acabarà previsiblement aquí.

Remolins, en fi, va posar nom i cognom –el de Pierre Orriols, pastor cerdà del XIX– a l’autor dels gravats de Sornàs; Jordi Casamajor, incansable caçador d’art rupestre, va redescobrir l’octubre la creu d’Arcavell a Juberri –només en quedava una referència bibliogràfica, a Andorra arqueològica– i l’Arxiu Nacional ens ha regalat un parell de monumentals catàlegs virtuals –Esmolets i L’esquí, de mitjà de transport a activitat de lleure– així com la primera entrega, prop de 17.000 negatius, del no menys monumental fons fotogràfic de Fèlix Peig. I menció a part per a l’arquitecte Enric Dilmé, embarcat en l’empresa heroica –per ambiciosa i per solitària– d’inventariar el llegat arquitectònic del segle XX i que aquest curs ens ha deixat els capítols consagrats a Joan Margarit, Josep Danés, Miguel Fisac, Adolf Florensa, Josep Maria Sostres i Domènech i Montaner.

Amb solfa

El 2018 també ha sigut un any musical: entre les estrelles que ens han visitat, n’hi ha de quasi llegendàries com Jane Birkin i d’exquisides com Jordi Savall, i fenòmens de masses com Sergio Dalma i Ara Malikian. La Temporada de Música i Dansa va portar Kathia Buniatishvili –la Beyoncé del piano!–, la d’Òpera s’ha armat encara de més arguments amb un incontestable èxit de públic –i al Claror!–, l’estrena del cor i la inclusió d’una funció infantil, i el festival Narciso Yepes ha mutat en Ordino Clàssic, que estrena director artístic –Josep Martínez Reinoso, en substitució d’un històric som Gerard Claret– i s’allargarà tota la temporada d’hivern. Han nascut dos festival, dos, el de guitarra, a la capital, i el d’orgue ibèric, a la Massana, que s’afegeixen al de saxo; el Jambo va celebrar la 5a edició amb una trentena de bandes i traient prop de tres centenars i mig d’artistes al carrer –per no parlar de l’òpera vertical de Toni Gibert, la cosa més marciana que s’ha vist a la capital en moltes llunes–, i hem celebrat dues efemèrides: els 25 anys de l’ONCA i els 50 de trajectòria professional de Gerard i Lluís Claret, que van ressuscitar per a l’ocasió l’històric Trio Barcelona i van oferir un concert conjunt al Centre de Congressos. La Grossband, en fi, ha consolidat el concert anual de tribut amb un altre ple, també al Centre de Congressos; la comunitat sardanista s’ha decidit a impulsar la candidatura a patrimoni immaterial de la humanitat –atenció, perquè la del romànic porta tres anys al calaix– i Antoni Morell va exhumar del seu arxiu les cartes manuscrites que Pau Casals va dirigir als anys 40 al Mestre Fontbernat.

L’any ha resultat especialment pròdig en notícies de cine. D’acord que no hi ha hagut un rodatge sideral com el 2017 va ser la sèrie Fèlix, però s’han rodat dos curts –The Bride i Desperta, tots dos d’Alfons Casal–, se n’han estrenat dos més –Impacto, d’Hèctor Romance, i The Blizzard, amb què Álvaro Rodríguez Areny va aconseguir la proesa de repetir al festival de Sitges, i que amenaça de seguir la carrera de Wolves–, i hem pogut veure els teasers d’una sèrie –Brujas, d’Agustí Franch– i d’un documental –Entre mutanyes. A més, la productora Imminent va participar en el rodatge (i l’estrena) de Solo, l’Aliança Andorrano-Francesa ha doblat –d’una a dues– l’oferta mensual de cine en versió original francesa, i el festival Ull-Nu va tenir l’ull... clínic de convidar al febrer Joana Biarnés, pionera del fotoreporterisme espanyol recentment traspassada. A l’altre costat de la balança hi hauríem de posar l’Acadèmia del cine, que havia de néixer al juny –aquesta vegada, sí que sí– i de la qual no s’han tornat a tenir notícies.

Murals a dojo

En el panorama artístic toca començar per Sam Bosque, que s’ha reinventat com a muralista i que n’ha il·lustrat aquest curs cinc: casa Vilalta, a la capital; el Roc Blanc, a Escaldes; el Part del Riu, a Canillo, i dos més a Encamp: a la rotonda dels Dos Valires i a casa Viliella. El Thyssen també s’ha multiplicat per dos: al febrer, Allées et vénues, i a l’octubre, Femina Feminae. El nostre home a Venècia serà el 2019 el massanenc Philipe Shangti, que es va imposar a la final a Martín Blanco amb el projecte Future Is Now. Escaldes ha adquirit Gall daurat, l’escultura de dEmo a la rotonda de l’Obach –en total, 22.000 euros de res–, el Mama Maria s’ha convertit en l’últim reducte per als artistes locals –hi han exposat Ángel Calvente i Francisco Sánchez–, la Xarranca ha estrenat La Peixera, als baixos d’ArtalRoc, i per la planta noble hi han desfilat Calder i Xiao Xian. Una mica més a baix, pel CAEE escaldenc, va ser Chagall i la seva Bíblia, així com les fotografies de guerra de Francesc Boix –i la seva escapada frustrada al Pas de la Casa–; i una mica més amunt, a la Massana Còmic, Jan (Superlópez), Pellejero (Corto Maltés) i Bernet (Torpedo). Eve Ariza ha exposat el murmuri venecià a Llemotges –la llàstima és que encara no té destí andorrà– i Javier Balmaseda, La ruta migratòria a la Bisbal.

Pel que fa a les lletres, ha sigut absolutament excepcional l’exhibició pública del testament de Pompeu Fabra, atorgat el 27 de novembre del 1947 davant del notari lauredià Rossend Jordana, així com l’Any Kirkup, impulsat també pel ministeri i que culminarà amb la traducció al català del poemari An Island In The Sky. Per no parlar de l’exhumació d’An Angel At My Table, les procel·loses memòries de la novel·lista neozelandesa Janet Frame que Janet Champion va dur a la gran pantalla i que tenen un suculent capítol andorrà –cortesia d’Elena Aranda.

De l’escenari a la pantalla

El teatre també ha bufat espelmes, dues vegades i totes dues a Sant Julià: a compte dels 20 anys de la Cia És Grata, que ho va celebrar reglamentàriament amb Salsa Mornay, i dels 25 anys de Els Pastorets. L’Escena Nacional s’ha embarcat en tres coproduccions per ensenyar la poteta Runer avall –Muda, amb el Grec; Alba, amb el festival Temporada Alta, i Les cigonyes venen de Tailàndia, amb Els McGregor–, i la capital va ressuscitar el Festival de pallasses, de nou amb Pepa Plana, amb polèmica inclosa –pel missatge en suport dels “presos polítics” catalans que va exhibir al final del seu espectacle– i que tornaran al maig. El mag Marc Ferrer ho va intentar amb una segona edició de les Microgires màgiques, però aquella estupenda iniciativa no ha tingut continuïtat.

I acabem amb els equipaments: tira endavant el Museu de l’Automòbil a Encamp –ja saben: 11,5 milions d’euros–; Sant Julià habilitarà l’antiga casa comuna com a espai etnològic; Cal Pal, a la Cortinada, consagrarà les primeres temporades a la difusió de la pedra seca, i Conxita Marxsol es va treure de la màniga al juny un museu de la bicicleta que sembla haver-se quedat al calaix de les bones intencions. Escaldes va haver de fer marxa enrere en el projecte de convertir l’antiga fàbrica de llana en viver d’artistes, i els museus nacionals continuen sota mínims: el 2017 van perdre 1.300 visitants i van batre un altre rècord negatiu, amb 58.158 entrades. Veurem els resultats d’aquest any que acaba.

Del Nomeclàtor, per cert, ni mu. I portem així des del 2014.

Andorra
balanç
Fargo
Velles Cases
Blizzard
Areny
Remolins
Regirarocs
Casamajor
Gelabert
Patrimoni

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte