Adeu (definitiu?) a Venècia

Andorra no participarà en la 59a edició de la Biennal, per primer cop des del 2011, i el ministeri rumia alternatives.

Era una evidència que Andorra no participaria en la 59a Biennal de Venècia, que arrenca el  pròxim 23 d’abril. Amb un any de retard sobre el calendari previst, cortesia de la Covid. Dotze mesos de pròrroga que el ministeri s’havia pres per reflexionar sobre la conveniència o no de repetir a Venècia per sisena vegada consecutiva. Però per ser aquest abril a la Biennal caldria haver engegat la maquinària com a mínim fa un any, per no dir dos. Òbviament no havia sigut així, i per això mateix sorprèn que el ministeri es resistís tant a dir les coses pel seu nom.

Fins ahir, que la directora de Promoció Cultural, Montserrat Planelles, ho va admetre sense embuts. Aquest any no anirem a Venècia. El motiu oficial és que la incertesa derivada de la situació sanitària desconsellava desemborsar-hi els 250.000 euros que de mitjana es cruspia cada aventura veneciana, “una despesa considerable per a un ministeri com el nostre”. Però el cert és que la Biennal ha estat sota sospita des del moment que Sílvia Riva va arribar al ministeri i va obrir un procés de reflexió sobre el futur de la cita.

Dos anys després, la decisió sembla imminent, segons apuntava ahir Planelles, i dependrà en bona part de les recomanacions del Pla Estratègic de la Cultura  –fill esperadíssim del Llibre Blanc, segur que ho recorden– que el ministeri ha de rebre de forma immediata. Però més enllà de l’evidència d’aquesta edició, no es va voler mullar i va ser salomònica. “No descartem tornar-hi, però tampoc podem afirmar que anirem a la pròxima edició”. A banda del que digui el Pla estratègic, hi ha també altres consideracions “tècniques” sobre la taula. Assenyaladament, diu Planelles, si s’ha de tornar a Venècia amb el format amb què s’hi ha anat des del 2011, si és una empresa que concerneix només Cultura o s’hi pot implicar altres departaments, com ara Turisme, i sobretot, sobretot, si hi ha alternatives més viables dintre del circuit de fires internacionals. I va citar específicament la barcelonina SWAB i la madrilenya ARCO. Però la decisió, va rematar, “serà política”. I la veritat és que Venècia no ha semblat mai la nineta dels ulls de Riva.

No tornar-hi, un ‘error’
Però, què n’opinen els artistes, del futur no direm que negre, però com a mínim gris que li espera entre nosaltres a la Biennal? Samantha Bosque, que va prendre-hi part en la segona edició, la del 2013, resumeix el sentiment general: “Arribar a Venècia no és fàcil, i marxar-ne ara que ja hi érem seria una pena perquè és un aparador de primeríssim nivell, tant per als artistes com per al país”. Però tampoc dramatitza. L’important, diu, és mantenir la presència a fires internacionals: “Andorra és molt petit, i el mercat artístic, minúscul. Per als artistes és indispensable tenir accés al circuit internacional, sigui a Venècia o en un altre lloc”.

Una altra cosa és com es concreta això, perquè cites com ARCO estan concebudes perquè hi participin galeries privades, no països. Ho recorda Javier Balmaseda, company de Bosque a la Biennal del 2013, que entén d’una banda que s’hagi suspès aquesta edició per prudència i perquè les prioritats eren comprensiblement altres, diu, però que consideraria “un error” no tornar a Venècia: “És a dalt de tot del rànquing, ARCO no se li pot comparar ni per repercussió ni per trajectòria, a banda que el format és un altre. A Venècia hi hauríem de tornar, replantejant si convé el model”.
Maximalisme? No, realisme, diu. La Biennal, coincideix amb Bosque, “és una porta oberta al circuit internacional, i et posa en contacte amb artistes, crítics, comissaris i galeristes de primer nivell amb els quals d’altra manera difícilment tindrem l’oportunitat d’accedir”. Venècia, conclou, és “jugar a la Champions, situa l’artista i també el país”. 

Aquest és el panorama. Cal dir abans d’acabar que a banda de la desafecció popular per la Biennal que el ministeri no ha sabut mai revertir, els mateixos artistes, que n’haurien de ser els primers interessats, n’han anat desertant de  forma clamorosa: a l’edició del 2011 hi van concórrer 32 projectes. A l’última, 4. Una part de la culpa també és seva.