Agustí Franch, dramaturg: “A la meva generació encara li costa d’entendre que una persona pugui ser trans i gai”

Sílvia té 41 anys i de fet ja no es diu Sílvia, sinó Marc, perquè es va canviar de sexe. Però una vegada convertida en home va voler tenir un fill. I ara es troba a la sala d’espera del ginecòleg repassant els camins que l’han dut fins aquí. Aquest és el punt de partida de ‘Ximpanzé’, la nova obra de teatre de Franch: l’estrena el 20 de juny a Calella, girarà per Olesa, Montesclado, Llavorsí i Abrera, i al juliol farà temporada a Barcelona.

Un home trans embarassat. Oportú o oportunista?
Ni una cosa ni l’altra: el text el vaig escriure fa tres anys, un actor amic meu em va demanar un monòleg però al final es va quedar al calaix. Ara ha sigut Isidre Montserrat, a qui coneixia de Coitus, que em va demanar si tenia alguna cosa, i vam exhumar Ximpanzé.

Diu que es basa en “històries reals”. Quan sento això, tremolo.
Per què?

Home, per les pel·lis de diumenge a la tarda: drames ensucrats amb moralina final.
El que pretenc dir és que es tracta d’un tema prou delicat com per haver-me’n informat entrevistant personalment a persones trans. N’he conegut una mica les interioritats, hi ha molts sentiments contraposats, contradiccions que els fan patir. I ho he posat a dintre. La trama i el personatge no es basen en ningú en concret, però les coses que li van passant, sí.

En fi, és ‘Ximpanzé’ una obra de tesi?
  No pretenc alliçonar ningú. Parteixo d’una situació aparentment banal: un home embarassat que espera torn per entrar a la consulta del ginecòleg i que veu com les altres pacients de la sala el comencen a mirar de reüll. Se sent observat i a partir d’aquí ens explica com ha sigut la seva vida fins arribar aquí.

D’aquí el títol?
Efectivament. Les persones diferents, com les trans, se senten com un mico de fira quan la gent les assenyala. Pensa que estem parlant d’una persona que va néixer als anys 70, era una altra època. Avui potser tenim la ment més oberta, tot i que continuem jutjant i assenyalant. No és el mateix ser trans avui que als anys 80 i 90. Els diguem-ne pioners van patir molt.

Per què s’hi interessa, en les persones trans?
La qüestió concreta dels embarassos de persones trans tot just ara arriba aquí, però fa tres o quatre anys ja se’n parlava als EUA. Em va cridar l’atenció un noi trans, és a dir, que havia nascut amb un cos de dona i s’havia convertit en home, que explicava com de complicat havia sigut tornar a ser temporalment una dona per poder-se quedar embarassat. Aquestes contradiccions internes sempre m’han cridat l’atenció.

Perdoni, però és que és una mica rebuscat. Me n’he de sentir culpable?
En absolut, el que t’has de sentir és vell. La gent de la meva generació, diguem que de 40 cap amunt, no tenim el cervell preparat per entendre-ho. Ho acceptem, només faltaria, però ens costa d’entendre que un home trans, que havia nascut dona, s’enamori d’un altre home. Una persona trans i gai. Per això calia canviar-te de sexe? A molts de nosaltres ens pot deixar perplexos, però una persona de 20 anys ho troba tan normal. Aquestes coses passen, i cada vegada més.

‘Ximpanzé’ s’assembla a ‘Coitus’ com un ou a una castanya. A això se li diu versatilitat.
Això és un drama, allò era una comèdia. No tenen res a veure. Però com que escric per plaer, no per encàrrec, escric del que vull. I ara em venia de gust parlar del patiment intern de les persones trans. De fet, el que m’agrada és el teatre. Si pogués, viuria en un teatre. Literalment.

Diu que ‘Ximpanzé’ és el text “més intens, més compromès i més profund” que ha escrit mai. S’ha quedat descansat.
Hi ha una part de màrquerting, però és essencialment cert. M’adono que cada vegada tendeixo més a escriure sobre personatges, són ells els que m’interessen, no les coses que els passen. De Ximpanzé m’interessa com ha viscut Marc la seva història, més que la història mateixa. Perquè és una vida molt intensa, molt complexa, amb pics d’emoció seguits, de caigudes brutals.

Però també escriu novel·la. Aquesta setmana arriba a les llibreries ‘L’home que feia núvols de sucre’. Què té a veure amb les novel·les anteriors?
Res. Wicca i La capsa de música només pretenien entretenir, eren més lleugeres. Aquesta és més lenta, més literària, de personatge. Vaig fer molt conscientment una cosa diferent.

De què ens hi parla?
D’aquesta gent gran que es queda asseguda en una cadira esperant que passin els dies. Em fa trontollar molt. Explico com una dona gran, que es diu Maite, que ha sigut tota la vida mestressa de casa i que posa els cinc sentits en el dia a dia, en les petites coses, intenta aprofitar els seus últims anys al costat dels nets, que s’instal·len a casa seva arran de la crisi del 2008. Parlo, en fi, de la felicitat a la tercera edat.

I acabem amb ‘El fred que crema’. Calendari?
N’estem acabant el muntatge. La setmana que ve tenim un visionat amb els productors i després hi afegirem el color i el so. L’objectiu és enllestir-la al juny, juliol com a molt tard, per estrenar-la a l’octubre, potser al novembre. A Andorra, evidentment.

Disculpi: d’on treu el temps per fer tot això, i de postres el Piolet?
Fàcil, faig trampa: Ximpanzé estava escrita des de fa tres anys, el que passa és que ara s’estrena; i L’home que feia..., el mateix. I tot plegat ha coincidit amb la pel·lícula.