Agustí Franch, guionista de 'Fred': “El Govern ha de prendre consciència del potencial cinematogràfic del país”

Coincideixen més o menys en el temps 'Fred', 'Pyrene', 'Danger', el projecte imminent d’Independent Club... ¿Casualitat?

Ho sigui o no, és una sort que Andorra comenci a moure’s en aquest àmbit. A veure si serveix perquè les institucions prenguin consciència de l’enorme potencial del país com a plató gegant.

¿Qui i com el pot aprofitar, aquest xup-xup?

Qui hauria de veure les possibilitats de tot això és sobretot el Govern: s’ha d’entrar al programa Media de la Comissió Europea de suport a la indústria audiovisual. Entre l’atractiu del país com a plató natural, ho torno a dir, i els avantatges fiscals que pot oferir, em consta que hi ha productors catalans que vindrien a rodar al país... si tinguéssim accés al Media.

El Govern ¿n’és conscient, en la seva opinió, de les possibilitats del cine com a eina de dinamització econòmica i de promoció del país?

Tinc la sensació que comencen a veure-ho, i que tenen el dilema de si invertir-hi o no. Són diners, molts diners. Això és veritat. Però estic convençut que el retorn seria molt més gran. I crec que comencen a veure que potser sí, val la pena.

¿S’hi pot accedir, al programa Media, sense formar part de la Unió Europea?

Països com Suïssa o Jordània hi tenen accés. Així que, ¿per què no nosaltres? Parlo de memòria, però diria que per formar-ne part s’ha de pagar un cànon de 100.000 euros l’any. Però això obre les portes a les subvencions, que reparteixen centenars de milions l’any i que beneficien més els països més petits.

Josep Pozo no es cansa de demanar una 'film comission'.

Seria un primer pas, això està clar. Però potser el que hauríem de fer primer tots els que ens dediquem al cine al país és seure en una taula per proposar un full de ruta al Govern. Entenc que l’executiu no coneix el mitjà, no sap el que s’ha de fer, i nosaltres hauríem de ser els primers interessats a explicar-li el camí.

Per això hi ha l’acadèmia del cine en marxa.

La veritat és que me n’he assabentat per la premsa.

'Fred': hi agafa dos episodis històrics –la batuda del Palanques i la fugida dels matemàtics polonesos que van desxifrar Enigma– i els manipula, fent-los coincidir en el temps i a Andorra: ¿història, ficció o mistificació?

Aprofitar uns fets històrics per explicar una història i rodar una pel·lícula que atregui el públic. Res més.

¿Per què ha afegit l’episodi d’Enigma a la història original de l’Antoni i la Sara del cal Riot?

La persecució dels jueus i la II Guerra Mundial han donat per a moltes, moltíssimes pel·lícules. Són temes molt tocats. Calia aportar-hi alguna cosa nova, i personatges tan fascinants com el doctor Coco o Marian Rejewski, que molt poca gent sap que va ser el primer a desxifrar Enigma –Alan Turing s’ha endut tota la glòria mediàtica–, eren el ganxo per obrir aquesta història tan local que és la dels passadors més enllà de les nostres fronteres.

Més enllà de l’èpica i de la gran història, ¿què és exactament el que ens vol ex­plicar?

El mateix que a l’obra de teatre: l’angoixa d’una família quan acull un grup de fugitius que no sap qui són ni per què fugen, però sí que sap que s’hi juga la vida.

¿Calia tornar als passadors, després d’'Entre el torb i la Gestapo'?

No sé si calia, però ens venia de gust fer aquesta pel·lícula. Si calia o no ja ho jutjarà el públic, si és que l’arribem a rodar.

¿Ens hem d’esperar un 'Torb 2'?

No. Senzillament perquè he llegit la novel·la però no he vist la minisèrie ni tinc intenció de veure-la. Si al final hi ha alguna similitud, serà casualitat. Però han passat uns anys, el punt de vista tant del director, Santi Trullenque, com el meu serà probablement diferent del de Lluís Maria Güell, i ho explicarem d’una manera diferent.

¿Què serà: un drama domèstic i d’interiors o una aventura èpica que aprofiti els escenaris naturals?

La idea és obrir-la, sortir a l’exterior per veure com vivien, o sobrevivien, fora de les parets de casa. Hi haurà persecucions, acció, i també drama interior, és clar. El que calgui, perquè la intenció és fer una pel·lícula rodona.

¿Rodaran 'in situ'? ¿La batuda del Palanques, per exemple?

Haurem de veure les possibilitats que hi ha. El Palanques i els exteriors de la parròquia tenen poc a veure amb el que era el 1943. Potser l’haurem de recrear. El torb dibuixava una Andorra maniquea, amb els heroics passadors cantant Els segadors al menjador del Mirador.

¿Serà també la seva aposta?

El que ens interessa és com ho vivia la gent del carrer, l’Antoni i la Sara, que no hi entenen d’ideals, que no hi entenen de res més que no sigui sobreviure. I a partir d’aquí, el dilema de si ajuden o no una gent que els pot portar a la mort. No parlem de grans ideals sinó de sentiments, de la por i de la humanitat, de les decisions que han de prendre persones humils a qui la Història amb majúscula posa a prova.

¿El passador Sendo és un idealista, com se’ns diu que eren els exiliats republicans reconvertits en passadors?

Ell és un paio pràctic, que com tothom té dubtes perquè sap que el que fa està bé, perquè ajuda a fugir gent desesperada i amenaçada de mort, però és molt conscient que ho fa per diners. Si això no li reportés uns beneficis, es dedicaria a una altra cosa. No té mala fe, però tampoc és un sant. Tenim molt interioritzat que els passadors van ser herois altruistes però, com diu, ho feien per diners.

¿Què els diferencia de les màfies que avui trafiquen amb els refugiats del Mediterrani oriental?

Hem d’evitar generalitzar, primer de tot. Cadascú actua per motius que només ell sap. Un passador dels nostres a la II Guerra Mundial cobrava 3.000 pessetes per fugitiu: una quantitat important a l’època. Però nosaltres no som qui per jutjar-los, eren altres temps i feien el que podien per sobreviure. Dit això, la sensació és que el tràfic de refugiats s’ha convertit en una indústria, i es practica efectivament a escala industrial. El que fan les màfies no és exactament sobreviure. Però és fàcil parlar de tan lluny.

El repartiment de 'Fred', amb Roger Casamajor, Aida Folch i Isak Férriz, ¿és el que va demanar als Reis?

Exactament: tots ells eren la primera opció.

Els canvis que hi ha hagut respecte a l’obra de teatre, amb Joel Joan i Irina Robles relegats a papers secundaris..., ¿un peatge que s’ha de pagar?

Fer cine és difícil, això per començar. Però és que si a més hi vas amb noms que no són coneguts, la cosa es converteix en utòpica. Necessitàvem noms amb ganxo. I això els actors ho entenen. I jo, encara que ells no m’ho van demanar, considerava que moralment els actors de l’obra –Pla, Robles i Ettore Colombo– havien de ser a l’equip artístic de la pel·lícula. I vaig tenir la sort que van dir que sí.

El pressupost: aquest milió d’euros que diu, ¿no apunta massa alt?

Al contrari. Si ens hi posem, ens hi posem amb totes les conseqüències. El que no farem és una cosa a mitges, tancar-nos als interiors perquè no hi ha pressupost per sortir a fora. Volem fer-la bé. Pa negre es va rodar amb 5 milions. ¿Per què no podem fer un Pa negre?

¿Suggereix que el destí final podria ser la televisió? ¿Un telefilm, i no una pel·lícula?

L’objectiu és rodar una pel·lícula destinada al cine. Però això dependrà del pressupost que reunim. Si hem de fer una cosa més petitona, per a la televisió, doncs la farem. Però som ambiciosos, exigents i optimistes: aspirem al millor.

¿D’on sortiran, aquests diners?

Caldrà anar a TV3, i també a Israel, Polònia i França; haurem de buscar subvencions de les institucions catalanes, i també a Andorra, és clar.

¿Per què hi han de confiar, els hipotètics inversors, en 'Fred'?

Perquè tenim els elements per tirar endavant un producte de qualitat. Trullenque va dirigir El general Prim.

El resultat final, ¿com el visualitza? ¿Hem d’esperar un telefilm d’estil i estètica TV3?

No, no, no. La idea és fugir-ne, buscant precisament una estètica més elaborada i més treballada. TV3 no deixa de ser una televisió petita i fa el que pot. La idea és créixer, rodar una pel·lícula d’estètica francesa o, per què no, nord-americana. Res a veure amb el que veiem habitualment a TV3.

Rodar aquí, ¿quins avantatges té? ¿Hauria sigut més fàcil rodar posem per cas a Puigcerdà?

D’avantatges en té: fiscals, per exemple, i el que dèiem, que Andorra és tota ella un plató gegant. No és exageració. ¿Handicaps? Per fer entrar l’equip al país són dos dies de tràmits. El problema és que ningú sabia exactament com s’havia de fer, i vam rebre tres respostes diferents a la Cambra de Comerç, al gestor i a la duana. I agilitzar i facilitar tota aquesta paperassa hauria de ser cosa de la Film Comission. També he de dir que una vegada a dintre, tot són facilitats. Tot. Des de la borda que ens va cedir generosament Albert Mas fins a la Casa Cristo i la Casa d’Areny-Plandolit, tothom ens va posar totes les facilitats.

Diu Pozo que de facilitats logístiques en donen a tot arreu. Que el fet diferencial és el tracte fiscal.

No ben bé. Rodar a Barcelona és un problema: has de demanar permisos que triguen dies i dies a resoldre; et cobren uns diners considerables per rodar en exteriors, i tallar un carrer són paraules majors. Així que posar-ho fàcil com ens ho han posat aquí no és un detallet sense importància.