Agustí Franch: per terra, mar i pantalla

L’escriptor i guionista presenta novel·la, reestrena ‘El trío’ al Capitol i prepara el ‘teaser’ d’una nova telesèrie, ‘Brujas’.

Fa tres temporades va ensenyar la poteta de dramaturg amb Fred, aquella història de passadors que vol convertir en un llargmetratge que interpretaran Sergi López, Aida Folch, Isak Férriz i Roger Casamajor... si acaba de reunir el milió d’euros que necessita per tirar-lo endavant, és clar: no es moca amb mitja màniga. El curs passat va debutar en la ficció amb aquella novel·la de bruixeria contemporània que era Wicca i, durant tot aquest temps, s’ha colat a casa a través del Club Piolet, que ell mateix escriu i dirigeix. És Agustí Franch, creador tot terreny que ha agafat definitivament embranzida i que torna a l’actualitat per terra, mar i pantalla: aquest vespre presenta a la Biblioteca Nacional La capsa de música, que no té res a veure ni amb Wicca ni amb aquella estupenda pel·lícula de Costa-Gavras que gastava idèntic títol, sinó que és un thriller romàntic que explora –diu ell– el pes decisiu dels records en les decisions que anem prenent al llarg de la vida.

De seguida hi tornem, però acabem abans amb el desembarcament de Franch, que la primera setmana de juny reestrena al teatre Capitol de Barcelona El trío, comèdia sentimental que protagonitzarà Anna Bertrán (Crackòvia), i que immediatament després rodarà, atenció, el teaser de Brujas, ambiciosa telesèrie històrica que recula fins a l’edat mitjana per recrear el suculent tema de la bruixeria medieval al Pirineu.

No es tracta, diu, de posar les fetilleres a volar ni fer petons al cul del cabró satànic, sinó de retratar la psicosi que va portar tota una societat a buscar bruixes sota les pedres, i convertir en sospitosa de fetilleria qualsevol dona sola, gran, rareta o més o menys grillada. Que li diguin a la Maria Galoxa d’Ordino, acusada entre altres delictes nefands d’infanticidi i penjada el 1621 de ben alta forca, com explica Robert Pastor a Aquí les penjaven.

El teaser servirà per involucrar possibles inversors en un projecte que –sobre el paper– constarà d’una temporada de tretze capítols –o dues de sis–, que dirigirà el català Santi Trullen sobre guió del mateix Franch i que protagonitzaran quatre primeres espases de la petita pantalla espanyola. De moment, en pot avançar dues: les actrius María Hervás (Los Serrano, Gym Toni) i María Adánez (La que se avecina, El Ministerio del Tiempo). La resta de l’equip, ben aviat.

Mentre tot això no arriba, podem matar el cuquet amb La capsa de música, que parteix d’una premissa ben pintoresca i que reclama del lector un sensacional exercici de credulitat: un noi, Enric, i una noia, Teresa, que no es coneixen de res i que el 14 de setembre del 2029 tenen un accident al mateix lloc –la plaça d’Urquinaona de Barcelona– i amb només mitja hora de diferència. Tots dos entren en coma i no en desperten fins al cap de dinou anys, el 8 d’abril del 2048 i, de nou, a la vegada. Només que ell a Pal, a casa dels seus pares, i l’altra a l’hospital de Rotterdam. Han passat dos decennis i, tot i que ho sembli, no és ni ciència-ficció ni anticipació ni fantasia, sinó –insisteix Franch– un thriller romàntic que especula amb el xoc psicològic de dos individus que han d’assumir de patac tot el que va passar durant els dos decennis que van estar desconnectats, al mateix temps que intenten reconstruir el que va passar –i per què– aquell 14 de setembre: “M’interessa posar-me a la pell de personatges en situació límit, explorar com els records –o el que pensem que recordem– influeixen en les decisions que marquen la nostra vida, i la molt humana tendència a autoenganyar-se”. Una prometedora variació –ja ho veuen–del sensacional dilema que Woody Allen va plantejar a Una altra dona: “Un record és una cosa que es té, o una cosa que s’ha perdut?”

Què és, en fi, Franch? Novel·lista? Dramaturg? Guionista? “Soc essencialment un creador d’històries. El format depèn del moment. I si alguna cosa tenen en comú totes les meves històries és una certa manera de dialogar i un ritme cinematogràfic. M’interessa que passin coses que facin avançar la trama, i fujo dels moments contemplatius”.