Aida Folch: “Marie encarna tots els refugiats; no en podem oblidar el patiment”

Acaba de rodar a Londres al costat de Kierston Wareing, i avui es posa a les ordres d’Álvaro Rodríguez Areny. És la protagonista absoluta de ‘Le Blizzard’, que es roda des d’avui i fins dimecres a Beixalís, els Cortals d’Encamp i el coll d’Ordino. Hi encarna una fugitiva que es desperta a la muntanya, en ple torb i havent-hi perdut la filleta. Per cert: estem en plena II Guerra Mundial, hi ha nazis, hi ha passadors i hi ha, en fi, un fantasma.

Com és que s’ha embarcat en el segon curt d’un director de la perifèria cinematogràfica?

El primer que me’n va parlar va ser Isak Férriz. Em va passar Wolves i vaig comprovar que, efectivament, és un director amb talent. Així que vaig llegir el guió, una història que demana ser explicada. I, quan hi vaig parlar, tot va quadrar: pot ser molt jove però ho té clar, sap el que vol.

Ho acostuma a fer, això d’enrolar-se en aquest tipus de produccions?

S’ha de donar suport als joves directors, això per començar. I el cert és que n’he rodat moltíssims. Ara el que busco són guions diferents, personatges que m’interessi explorar.

Férriz i vostè seran els ganxos de Le Blizzard.

La matèria primera és molt prometedora. Això és bàsic. I la professionalitat. I Álvaro la té: he pogut comprovar-ho en les proves de fotogènia i de vestuari. I em consta que ha buscat el millor equip.

L’únic que sabem és que Marie –és a dir, vostè– és una refugiada que es desperta enmig de la tempesta, i que ha perdut la seva filla. Quina és la gràcia d’aquest personatge?

Marie no és només ella: encarna tantíssimes persones que van haver de passar per la seva mateixa peripècia. No podem oblidar-ne el patiment. I tampoc que, al costat de personatges heroics, n’hi va haver d’altres de moralment dubtosos. Tot això ho explica de forma molt subtil en el context d’una història personalíssima i que atrapa.

La coneixia, l’epopeia dels passadors?

I tant: he fet de refugiada unes quantes vegades, tant a Tornarem, la minisèrie, com a El artista y la modelo, on el meu personatge era precisament una passadora. I no oblidem que, el desembre passat, vaig rodar el teaser de Fred, el projecte d’Agustí Franch. Dec fer cara de víctima.

Cansada de tanta guerra, potser?

Al contrari. M’agraden personatges complexos, com tots aquests que t’acabo de dir: cadascun té una vida al darrere que mereix ser explicada. Que ha de ser explicada perquè no ho oblidem. No tenim clar si Le Blizzard serà una pel·lícula bèl·lica, fantàstica o d’aventures.

Com la definiria, vostè?

Té un punt oníric, poètic. Es basa sobretot en les emocions dels personatges, i prescindeix dels excursos explicatius. És sobretot visual. De fet, crec que serà un curt amb molt d’impacte visual. El director diu que, en el fons, és una història de fantasmes. Fantasma, més aviat. Un que, més que veure’s, se sent.

Se sent... com bufa?

Se sent. L’espectador el sent i Marie el veurà. Amb quina fauna compartirà pantalla? Amb tota la gent que en aquells moments –parlem dels anys centrals de la II Guerra Mundial– podies topar-te per aquestes muntanyes: soldats alemanys, passadors bons i passadors dolents, refugiats, gent del país... Però moltes vegades no acaba de quedar clar qui era què. Això és un encert. Pensa en una partida de fugitius: sovint no es coneixien de res, no s’havien vist mai abans i, de sobte, es trobaven compartint una experiència límit. Qui és aquell individu que camina al teu costat? Amic? Enemic?

Marie és, en la seva visió, una fugitiva jueva?

No ho sabem i està bé que sigui així. No hem fet una composició del personatge i no saber ben bé qui és ens ajuda a il·lustrar com n’arriba a estar, de perduda i desconcertada.

Francesa?

Parlem en francès, però jo no soc francesa i, per tant, no puc passar per nativa. Però, potser sí, per una refugiada instal·lada a França des d’uns anys abans i que s’ha vist obligada a fugir de nou. De fet, rodar en francès ajudarà a perfilar psicològicament un personatge desubicat, perdut.

Ho havia provat, abans?

Vaig aprendre francès per rodar precisament El artista y la modelo.

I rodar amb neu, també?

Només a Fred; sé el que és i fa respecte. I segur que avui, quan comencem a rodar, em diré qui em manava a mi de dir que sí en aquesta bogeria. Serà un rodatge incòmode i complicat, ho sabem. Però val la pena aprofitar aquests paisatges tan espectaculars que teniu.

I, després de Le Blizzard, què?

Acabo de rodar I Love My Mum, una comèdia d’Alberto Sciamma amb Kierston Wareing que, a banda de protagonitzar En un mundo libre, de Ken Loach, s’ha prodigat molt en telesèries britàniques. També hi ha Dominique Pinon, que segur que recordeu d’Amélie. Ara mateix, però, només penso en Le Blizzard, i en tinc moltes, moltes ganes.