Al neolític, la caseta i l’hortet

Resulta que la interpretació diguem-ne oficial del neolític contraposava les societats del litoral o el prelitoral català, totalment sedentaritzades i amb una agricultura consolidada, a les comunitats de muntanya com la nostra, descrites com a grups humans seminòmades, en constant moviment pel territori seguint un patró estacional –a l’hivern al fons de la vall, i a l’estiu, a mitjana i alta muntanya– i una economia exclusivament o principalment ramadera. Doncs aquesta interpretació acaba de passar a la (pre)història. Com a mínim, segons les suculentes conclusions de Comunitats agrícoles al Pirineu, la monografia consagrada als jaciments neolítics de Juverri –Feixa del Moro, Camp del Colomer i Carrer Llinàs– datats entre el 4500 i el 3956 abans de Crist i excavats el primer el 1983, i els dos últims, el 2009. La mateixa monografia, ja que en parlem, que va provocar al desembre l’acomiadament de l’arqueòleg Àlex Vidal després de vuit anys a Patrimoni perquè –segons la versió del mateix Vidal– un arqueòleg extern al servei reclamava reglamentàriament la memòria de les excavacions mentre els tècnics de la casa enllestien la monografia, “que és per definició una obra de rang superior a la memòria”.
La sagnant, feridora paradoxa és que la monografia de la discòrdia es troba en un calaix des del març passat, que la ministra de Cultura no la prologarà –com era fins ara pràctica habitual en les publicacions del ministeri– i que el departament ha cancel·lat la partida prevista per a l’edició en paper del patracol. Un volum que frega les 300 pàgines, subtitulat L’ocupació humana a Juverri durant la segona meitat del 5è mil·lenni AC i en què han participat una dotzena d’investigadors, avalat per Jean Guilaine –eminència de l’arqueologia francesa i director als primers 80 de les excavacions de la balma de la Margineda–, dedicat al traspassat Pere Canturri i que com a molt veurà ara la llum en versió electrònica.
Però fins i tot això s’haurà de veure. Per si de cas, aquí van les primeres i estupendes conclusions, aquest “canvi de paradigma” a partir dels resultats de les excavacions als tres jaciments, que els arqueòlegs proposen que constituïa un únic assentament que es podia haver estès per dues hectàrees: la superfície excavada només en cobreix la cinquena part, i la resta molt probablement s’ha perdut. Entre els tresors recuperats a Juverri destaquen els tres enterraments de la Feixa del Moro –ja coneguts des de fa tres decennis–, i com a novetats principals, mig centenar d’estructures entre fogars, fons de cabana, sitges i forats de funcionalitat incerta, així com destrals, destraletes votives, punxons i cisells de pedra –a Carrer Llinàs–, i estructures corresponents a una “zona d’hàbitat” a Camp del Colomer (cubetes, forats de pal i les restes del que sembla un altre fogar). Ras i curt: el que sembla un assentament humà permanent, amb unes zones destinades a habitatge, d’altres a una mena de prototaller i unes terceres a emmagatzematge. Totes datades entre el 4500 i el 3956 abans de Crist, tot i que –adverteixen els arqueòlegs– “no es pot entendre aquesta multiplicitat d’estructures com el fruit d’una ocupació continuada, sense interrupció i homogènia (...) ni tenim la certesa que les estructures arribessin a ser coetànies”.

Sedentaris i vegetarians
Potser no va ser “continuada ni ininterrompuda”, però sí “recurrent”, sostenen, “una ocupació estable a Juverri que podria abastar en general el fons de vall, a banda d’un aprofitament estacional de l’alta muntanya”. La conclusió que posa en solfa la interpretació fins ara vigent és que les “evidències” excavades a Juverri “incideixen clarament en una base econòmica fonamentada en l’agricultura i un patró d’hàbitat clarament sedentari: la realitat social i econòmica de les comunitats que durant el neolític habitaven els espais de muntanya no distava de manera essencial de la de les comunitats de la plana”. Sense descartar, insisteixen, una explotació ramadera que a Juverri no s’ha documentat, però en qualsevol cas lluny, per no dir als antípodes, “de la ‘incapacitat’ agrícola de les comunitats de muntanya, que la historiografia havia relacionat indefectiblement amb la ramaderia i la transhumància”.
¿I quines són, aquestes “evidències” d’una agricultura “consolidada i intensiva, amb rotació de cultius” –cereals i lleguminoses– i fins i tot un possible ús d’adobs animals? D’entrada s’ha documentat la preeminència de l’ordi, “monocultiu cerealístic al llarg de l’any”, amb una presència “considerablement inferior” del blat, el cascall i el lli, un paper “rellevant” per al pèsol i “sense menystenir” les males herbes de periodicitat anual, com ara el traspic, el blet blanc i l’herba pinera. Tot plegat dibuixa un règim d’agricultura “intensiva que iniciaria el seu cicle anual a la tardor”. Més arguments a favor de la tesi agrícola: l’abundància de restes de molins recuperades a l’interior de les sitges, una prova –pels arqueòlegs– de “la capacitat de produir collites fins a un cert punt generoses i que permetien generar excedents per a la subsistència de la comunitat”. La dieta vegetal dels protolauredians de Juverri –la carn i el peix ni els tastaven, es veu– es completava amb la recol·lecció de fruits secs i llavors, sobretot avellanes i aglans, així com de te de muntanya i de poma silvestre i maduixera.
Les sorpreses no s’acaben aquí, perquè la col·lecció d’eines de pedra polida recuperades a Juverri –destrals, destraletes votives i cisells– i en una quantitat absolutament inusual permet proposar l’existència d’una mena de taller que “depassa l’autoabastiment” i que corrobora la hipòtesi d’una certa especialització: “No sembla forassenyada la hipòtesi que una part de la producció de destrals pogués ser un dels productes d’intercanvi en aquestes xarxes d’intercanvi d’ampli abast fins de les quals el territori andorrà queda plenament imbricat.” Com comprendran, això no pot quedar aquí. Continuarà.