Alan Ward, enginyer: “Desmereixeria Leonardo i la seva obra, ser de Vinci i heterosexual?”

La SAC celebra el 500è aniversari del traspàs del geni del Renaixement amb una conferència que es capbussarà en els invents del nostre polifacètic home: dibuixant, escultor, arquitecte, urbanista, biòleg, zoòleg, anatomista, òptic, enginyer i fins i tot poeta. Va fer de tot, i tot ho va fer bé. Que diem bé, excel·lentment. Els artefactes sembla que no li acabaven de funcionar, però què importa això en un geni? Demà, a La Llacuna.

Diuen que han trobat un floc de cabells de Leonardo, com si fos una relíquia. Vostè, s’ho creu que és de Leonardo?

Tècnicament és possible, perquè els cabells són molt, molt longeus. Pensa que les mòmies egípcies en conserven.

De tots els seus prototips, quin va ser el més visionari, perquè va avançar un artefacte avui existent?

Cap. Ni visionari ni tampoc estrambòtic.

Ara em deixa de pedra. Però si va inventar des del tanc fins al submarí, l’helicòpter, i l’escafandre!

Ell no comença de zero, agafa idees anteriors, les adapta, en moltes ocasions les millora. I sovint, quan s’han intentat construir els seus models, s’han hagut de retocar perquè siguin viables.

Vaja, que les seves màquines tenien defectes de disseny.

Abans que ell, altres inventors s’havien interessat pels artefactes voladors, per exemple. Més que avions, planejadors. Leonardo hi va posar el seu toc, inspirant-se en les ales del rat penat, i no en les dels ocells, com havien fet els seus antecessors. Però el seu prototip no hauria volat mai! De fet, el primer planejador a volar de veritat no va arribar fins a finals del XIX, amb Otto Liliental. Que per cert va morir en un accident!

Projectar màquines que no funcionen tampoc té tant mèrit...

Ell era bàsicament un tastaolletes. Tant en la faceta artística com en la científica i en la tecnològica. Tenia moltes idees, les esbossava, però sovint les deixava a mitges. Però va deixar invents que sí que haurien funcionat.

Digui, digui, perquè ja m’estava espantant.

Va dissenyar el que s’anomena pont autoportant, que es pot muntar, desmuntar i transportar d’un lloc a l’altre. Utilíssim. Tècnicament era perfecte. Però el cert és que es va quedar al calaix. I els seus estudis sobre ciutats emmurallades són a la base de les fortificacions en estrella que proliferaran al segle XVIII.

Cap dels seus projectes va passar la prova de la realitat?

L’escala en doble hèlix del castell de Chambord, l’últim lloc on va viure. La gràcia és que dues persones poden pujar i baixar a la vegada sense trobar-se mai de cara. Una virgueria més que no una necessitat arquitectònica. Com Escher! Però l’escala de Leonardo no és un truc, una trampa visual, és de pedra. També va inventar una màquina per fabricar llimes.

Perdoni!?

Sí, llimes. L’eina! La seva màquina picava el ferro de forma automàtica, absolutament regular i amb molta rapidesa. Pensa que fins aleshores s’havien de fer a mà!

De totes les seves facetes –pintor, escultor, dibuixant, arquitectes, inventor, òptic, anatomista, urbanista, zoòleg, biòleg...– en quina va sobresortir encara més?

El que el fa un home probablement únic és que va excel·lir en tots aquests àmbits, i encara en altres, i que els combinava uns amb altres. L’interès per la natura el plasmava en els seus dibuixos, que li servien d’inspiració per projectar artefactes.

Com és que reis i prínceps no van saber veure les possibilitats bèl·liques del seu tanc?

Les idees podien ser brillants, i ho eren, però per convertir-les en realitat necessitava tants recursos que quasi sempre es van quedar al calaix.

Algun camp que no dominés, en què fos un simple mortal?

No li va interessar gaire la criptografia, per exemple, tot i que Dan Brown, al Codi da Vinci, suggereix que Leonardo va inventar un giny que destruïa amb unes ampolletes d’àcid els documents que s’hi guardaven si s’intentava obrir amb una clau errònia. Als seus quaderns no hi ha res de remotament semblant.

I l’escriptura especular?

Probablement era esquerrà, i per tant li resultava més fàcil escriure de dreta a esquerra. Tan senzill com això.

Tenia un costat esotèric?

Jo no l’he trobat enlloc.

Algun defecte que l’acosti a les personetes com nosaltres?

Avui diríem que no tenia gaires habilitats socials, que no sabia guanyar-se els poderosos d’aquest món perquè li financessin els seus projectes. N’hi ha que el volen treure de l’armari. Potser perquè no es va casar ni va tenir fills. Si fos el cas, no hauria sigut l’únic criptohomosexual del seu entorn. Però no ho sabem ni trobo que tingui cap interès.

Leonardo, català?

Com Shakespeare? Em temo que són oportunistes que volen treure rèdits polítics d’hipòtesis escabellades. I si Leonardo era com sembla de la ciutat de Vinci i, a més, heterosexual? Desmereixia la seva obra i la seva figura?

Avui fliparia, amb els nostres cotxes, els nostres avions, els nostres ordinadors.

Sospito que s’interessaria especialment en els sistemes d’impressió en 3D, que li donarien l’oportunitat de fer realitat molts dels seus projectes.

La bicicleta de Leonardo: com és que no va arrasar?

Era un projecte molt innovador, amb dues rodes d’igual diàmetre, manillar, seient... Com les safety de finals del XIX! Però el sistema de gir de la roda del davant era un fracàs: girar, girava, però acabava plegada. I li faltaven materials: el pneumàtic, per exemple. Ell havia de fer les rodes com si fossin de carro, amb estructura de fusta i llantes metàl·liques. Impossible de circular pels camins de l’època. No hauria sigut un vehicle pràctic. Per cert, un dels nostres col·leccionistes en té una estupenda rèplica.

Miri al voltant: veu algun Leonardo, al nostre temps? Jobs, potser?

Hauria de ser un gran artista. També hauria de tenir un costat més pràctic, més proper a l’artesà. I un interès per les ciències naturals. No crec que en tinguem que reuneixin totes tres qualitats, ara mateix.