Alan Ward, guanyador del premi MoraBanc de divulgació científica: “La neu que avui hi ha a la cota 1.900 l’haurem de buscar a la cota 2.200”

Ja ens podem anar preparant: el 2050 la temperatura haurà pujat 0,7º, en el millor dels casos. 2º si ens posem funestos. Ni Naturlàndia ni Pal seran dominis esquiables. I, a sobre, plourà i nevarà menys. El problema és que quan parlem d’efecte hivernacle pessimisme equival exactament a realisme. Així que ens convé fer-nos-en a la idea. Ho sosté Alan Ward a ‘Andorra davant del canvi climàtic: perspectiva històrica i reptes’.

Comencem per les conclusions: la temperatura puja des del 1980 una mitjana de 0,2º per decenni. És el ritme que ens espera al segle XXI?

O pitjor. Personalment, crec que l’increment serà lleugerament superior. Però s’ha de mirar amb perspectiva: al segle XX la temperatura ha pujat globalment 1 grau. El ritme, però, ha sigut sensiblement més ràpid els últims decennis. I el problema a què ens enfrontem és que, si seguim com aquests últims vint anys, el canvi climàtic ja el tenim a sobre.

Vostè calcula que el 2050 la temperatura mitjana serà 0,7º més càlida que avui.

Això és la previsió conservadora, i no vull ser au de mal averany. Fixem-nos en el gradient adiabàtic, que és el descens de temperatura que es registra quan pugem cent metres: en condicions normals, aquest gradient és de 0,65º. Equival quasi exactament a l’increment previst per al 2050...

On vol arribar?

El que intento dir és que cap al 2050 serà com si haguéssim baixat cent metres de cota: a Sant Julià hi farà la temperatura que avui fa a la Seu; a Escaldes, la de Sant Julià. I ho torno a dir: això, segons la previsió més optimista.

La hipòtesi pessimista, és realista?

L’efecte hivernacle, produït per les emissions de CO2, és acumulatiu.

Què ens vol dir, exactament?

Que encara que tota la humanitat es posés d’acord per aturar les emissions de CO2, l’anhídrid carbònic present a l’atmosfera alimentarà l’efecte hivernacle durant uns quants decennis més. Però com que el més probable és que no només no les aturarem, sinó que les mantindrem com a mínim en els nivells actuals, és raonable ser pessimista i augurar que les temperatures pujaran per sobre d’aquests 0,2º que hem dit.

De quin increment estem, glups, parlant?

La hipòtesi pessimista preveu un increment de 4º d’aquí al 2100. Pot semblar molt lluny, però posem-nos en l’horitzó del 2050, que alguns de nosaltres encara viurem: la temperatura podria ser segons aquesta hipòtesi uns 2º superior a la d’avui.

Com si la cota baixés 300 metres de patac.

Exactament. Amb les conseqüències òbvies per a les estacions d’esquí: per trobar la neu que avui hi ha a la cota 1.900 haurem de pujar fins a la cota 2.200. Traduït sobre el terreny, equival a una pèrdua mínima de quilòmetre i mig de pistes. Per no dir dos.

Quines estacions seran les més afectades?

Naturlàndia està condemnada, segons aquesta previsió. I molt probablement, Pal també. Resistiran Arcalís, Grau Roig i el Pas de la Casa.

Per si no n’hi ha havia prou, a més, baixaran les precipitacions. De fet, ja han baixat sensiblement, des de més de 900 mil·límetres anuals el 1940 fins als menys de 800 del 2010.

El que podem raonablement esperar és que plogui menys i que hi hagi més episodis de pols a l’atmosfera. La part (relativament) positiva de tot plegat és que aquests canvis també afectaran les altres estacions del Pirineu, que són la competència directa de les nostres. La Molina, per exemple, ho té francament magre.

Menys aigua equival a menys capacitat de produir electricitat.

Avui produïm una quarta part de l’electricitat que consumim. Sempre la podrem importar, si cal. El problema és la gestió de l’aigua: si escasseja, la prioritat serà l’aigua de boca i això pot redundar en una menor capacitat de fabricar neu artificial.

Hi ha hagut altres fenòmens d’escalfament: entre el 600 i el 1350 de la nostra era, per exemple, les temperatures van pujar prop d’1º. I no els va anar tan malament.

Però va ser un increment molt més gradual i molt menys intens. Avui pugem més i més ràpid. Val que es podrà cultivar més amunt –i introduir noves varietats de vinya, com a l’edat mitjana– però per contra, la processionària, que ara tenim a la frontera, podria acabar entrant, perquè prospera com més altes són les temperatures.

Si ni una (improbable) aturada en sec de les emissions de CO2 frenarà l’efecte hivernacle, què hi podem fer?

El que puguem fer des d’Andorra no tindrà, honestament, cap conseqüència a escala global. Però podem donar exemple, com la quarantena d’estats del Pacífic que se saben amenaçats per l’increment del nivell dels oceans i de la intensitat de ciclons i huracans: s’han unit en un bloc que treballa des de Nacions Unides per mirar d’influir en les resolucions. Nosaltres hem ratificat l’acord de París, i és un bon pas en aquesta direcció.

Per anar-nos-en fent a la idea: esquiarem, el 2050?

Sí, però no a tot arreu –ja ho hem vist– ni de la mateixa manera. Esquiarem en uns dominis concrets que seran els més tècnics i els més verticals. Exactament igual que passarà d’altra banda als Alps austríacs. Els més afectats seran els dominis més accessibles i familiars.

Recomanació final: busquem alternatives, perquè el model actual té els decennis comptats.

És de sentit comú, i ja s’està fent, tant a Pal com a Naturlàndia. Els gestors d’aquestes estacions coneixen el problema i ja hi treballen.