Alan Ward: “La meva simpatia, sempre al costat de qui no ha tingut veu a la història”

Som al 220 abans de Crist, falten dos anys perquè comenci la Segona Guerra Púnica –Hanníbal, els elefants, Zama i tota la pesca– i el cartaginéès Hannó es planta en aquest remot racó de mon a obrir mercats i buscar possibles Així arrenca ‘La Vall dels andosins’ (Medusa), primera incursió del lauredià en la ficció, que dona veu als andosins de fa dos mil·lenis i que es va presentar ahir a la llibreria la Trenca.

De l’Andorra preromana no en sabem pràcticament res. Com se l’ha imaginat?
No he escrit amb el barret d’historiador, sinó amb el novel·lista. Per tant, no m’he mogut ni tampoc necessitava dades exactes, em puc permetre aquest luxe. Físicament devia ser molt semblant a l’Andorra de fa cent anys, amb una població justeta que practicava una agricultura de subsistència que va subsistir fins a l’edat mitjana.

Quants andosins vivien per aquí?
Som al 220 abans de Crist, recordem-ho. No li posaria una xifra superior als 3.000 habitants que en l’apogeu de l’imperi devien ser uns centenars, potser un miler més. Pensa també que l’andorrana ha sigut una població molt estable, i que fins als anys 30 del segle XX no sobrepassava els 5.000 habitants. 

I en quina llengua parlaven? Perquè en llatí encara no.
Per comunicar-se amb els forasters la koiné del moment, el que avui és per a nosaltres l’anglès, era el grec una mica macarrònic que es parlava per tota la conca mediterrània. Un grec aproximat, com l’anglès que podem sentir a Lloret de Mar per atendre els turistes.

I entre ells?
No en tenim idea. Però el més raonable és que hi devia haver més d’un estrat i per tant més d’una llengua. Els andosins, que feia segles que s’havien establert a les Valls –ho sabem per Polibi– i que desconeixem si parlaven una llengua bascònica o ibera, en tot cas prou diferent del púnic que parlaven els cartaginesos i del llatí dels romans. I un nucli de diguem-ne nouvinguts procedents del nord, probablement d’origen celta que devien parlar alguna variant.

Pura especulació...
Sabem que una tribu 100% celta es va establir a mitjans del segle III abans de Crist a la zona de Tolosa. Venien de la zona de Hallstadt, a Àustria, i no és impensable que alguns, com Aristorex, allarguessin fins a Andorra. Ens consta la presència celta a la Cerdanya: res no els hauria impedit venir.

Amb prou feines tenim rastres romans, i vostè fa venir un cartaginès... No és anar massa lluny?
No tant si pensem que la major preocupació d’Hanníbal era travessar els Alps abans de l’època de les neus, i que per això necessitava conèixer els passos dels Pirineus i travessar-los com més ràpidament millor. El primer que havia de fer era enviar exploradors camuflats (o no) de mercaders per temptejar el terreny i buscar possibles aliats.

I un d’aquests exploradors és el bon Hannó.
Sí. Però els romans també intentaran el mateix, en sentit invers, buscar passos i aliats per frenar els cartaginesos si mai tenen la temptació de marxar sobre Roma, que és precisament el que farà Hanníbal el 218 abans de Crist.

Se li veu el llautó irlandès, perquè ràpidament simpatitza amb Hannó. És a dir, amb Cartago; és a dir, amb els que avui sabem que van sortir perdedors de les guerres púniques.
No soc jo, sinó els personatges que parlen i es manifesten, però és clar, no puc evitar que traspuïn les meves simpaties. I  les meves simpaties sempre estan del costat dels que no han tingut veu en la història. Sabem el que pensaven els romans de Cartago, però, i el que pensaven els cartaginesos!? Vae victis! Tampoc tenim cap testimoni dels andosins. El que he fet modestament ha sigut cedir-los el micròfon.

Imagina una societat andosina que té una mena de protocònsol, una assemblea incipient que es reuneix al voltant del temple... No està fent presentisme, extrapolant les nostres institucions a dos mil·lennis enrere?
Òbviament no era un Consell de la Terra tal com queda establert el 1419, però postulo que estem parlant de comunitats molt similars a les del segle XV, basades en un mateix sistema econòmic i amb similars necessitats. Els andosins de fa 2.200 anys no tenen un comte, un rei ni un emperador que els digués què podien o no fer. Eren independents i sobirans. Segur que quan sorgien problemes havien de prendre decisions, probablement a través d’assemblees per arribar a consensos assumibles per tots.

En aquestes protoassemblees adjudica un paper important a les dones, cosa que no tornaria a passar fins a finals del segle XX. Amb algun indici documental?
És menys especulatiu del que pot semblar a primer cop d’ull, perquè el paper decisiu de l’home en la vida pública apareix a la societat medieval. A Roma la dona tenia una posició social subordinada, però hi va haver dones amb moltíssim poder. I en les societats agrícoles i preindustrials les dones sempre han sigut els pals de paller de les cases, de l’economia domèstica. Per què no atribuir-los també un paper en la presa de decisions col·lectives, en la vida religiosa? Em sembla prou raonable.

Fins i tot tenim una mena de xamana, una druida. Alguna base històrica, més enllà de Panoràmix?
És coherent amb el tipus de societat que m’imagino, de tipus matrilineal. 

La novel·la històrica de romans ha tingut molt il·lustres escriptors. Qui són els seus preferits?
En soc força lector, com també ho soc de fantasia i ciència-ficció. Entre els meus favortis hi ha Lindsay Davis, Mary Renault i, per posar-hi un home, Robert Graves. Són novel·listes seriosos que dominen l’aspecte històric, i això no vol dir que siguin erudits sinó que no la contradiguin. Curiosament avui n’hi ha molt d’anglosaxons, potser perquè hi ha una gran tradició d’estudis romans. No deixa de ser una paradoxa perquè Britània no era més que una remotíssima província als confins de l’imperi.

I Yourcenar?
De romans, per dir-ho així, només en va escriure un. Però quin un, és cert! Dit això, què fa, ella, novel·la històrica o filosofia?

Fenòmens de masses com Posteguillo, li interessen?
Sí, però em costa més entrar-hi, potser per una qüestió de volum. Davant d’un llibre de 700 pàgines sempre tinc la sospita que l’autor hauria pogut dir exactament el mateix amb 350.