Albert Roig, autor de '30 anys de falles a Andorra la Vella': “Per a l’administració érem només quatre sonats que cremaven falles”

Avui sembla que totes els ponen: patrimoni de la humanitat de la Unesco, ganxo turístic de primer ordre, marxandatge i ara, fins i tot, llibre, el que es va presentar ahir a La Llacuna. Però el camí per arribar fins aquí ha estat llarg i no sempre planer. Ens ho explica ‘Roda el foc’, monografia des d’ara imprescindible que repassa la història de la festa del foc a la capital des de la recuperació, el 1987, i fins a l’actualitat.

Perdoni, però això de jugar amb foc no resulta un pelet rústic, primitiu fins i tot?

Al contrari: el foc l’hauríem d’honorar sempre. Gràcies al foc es va fer llum quan era nit, gràcies al foc vam poder cuinar el menjar, i gràcies al foc es regenera l’esperit.

Per què aquí les fem rodar?

Doncs és la gran qüestió. A cada poble es cremen d’una manera concreta. La memòria oral ens diu que aquí sempre s’ha fet així: enfilant l’escorça de bedoll en un pal i fent-lo rodar al votant del cos. No és l’única peculiaritat de les nostres falles, a banda del bedoll...

Digui, digui.

Nosaltres sortim al casc urbà; el més habitual al Pirineu és que la falla o l’haro s’encenguin dalt de la muntanya i es baixin encesos i en processó fins a la plaça del poble on crema la foguera. Fa molt de muntanya, d’acord, però no és la nostra falla, que va lligada amb cadena, i en què els fallaires ens vestim i protegim amb capa i guants...

Una falla 'light'?

Diguem que més evolucionada, conseqüència del desenvolupament econòmic i demogràfic del país, i també –s’ha de dir– d’unes institucions que, per no enganxar-s’hi els dits, van exigir certes mesures de seguretat per autoritzar la festa. Per això, els fallaires ens protegim amb capa i guants, i per això la falla que rodem és de paper –i no de bedoll– i va embolicada en una malla. Si no, molt probablement hauria desaparegut.

De les 63 localitats que integren la candidatura, a quantes cremades ha assistit?

A les d’Isil, al Pallars, i les de Barruera, a Boí.

No són gaires, la veritat.

Però pensa que cremem el mateix dia. La mateixa nit, vaja.

No diré secta, però una tribu, amb el seu ritual iniciàtic –el bateig de foc– i tot.

Som una associació oberta a tothom: no cal ser fill de ningú ni tenir ADN del Puial ni tan sols d’Andorra la Vella, per cremar. El que sí que és cert és que hem anat construint al llarg del temps una litúrgia que serveix per conservar l’essència de les falles. Al final, per què les cremem, les falles?

Això, això: per què?

Doncs, bàsicament, per passar-t’ho bé al costat d’altres persones. Atenció, perquè el fet de cremar falles també té una faceta més íntima: no és el mateix cremar davant del Comú o les Arcades que a la placeta del Puial o al barri antic.

M’ho haurà d’explicar.

Hi ha dos moments ben diferenciats: un, quan vas pel barri antic rodant la teva falla i sentint-ne el soroll –fuuup, fuuup. L’altre, als llocs més concorreguts, on més aviat es tracta de fer espectacle interactuant amb els altres companys.

Hi ha un repertori concret de figures?

La tradició diu que el fallaire major, que va al davant, va marcant les figures que es van fent amb la falla. Però el cert és que cadascú fa el que vol.

Tornem al Puial: per què aquí, precisament?

El vincle arrenca el 1996, quan els joves del barri que ja cremaven falles es van rebel·lar contra la prohibició decretada aquell any pel Comú, i van organitzar una cremada clandestina, des de la placeta del Puial fins al Prat de la Call, i tornar a pujar. Es crea, en aquest moment, una certa mística, perquè va ser al Puial on les falles van resistir quan anaven més mal dades.

I per què l’itinerari és el que és: des de la placeta del Puial fins a les Arcades?

Es tracta d’unir imaginàriament les places on tradicionalment es cremaven falles al voltant d’una foguera, que òbviament eren al barri antic.

Quanta gent són, avui, a la tribu dels fallaires?

La nit de Sant Joan podem ser cap a 120 persones, entre fallaires que cremen, fallaires de llum, músics, coordinadors, ajudants i voluntaris. Socis en devem ser cap a un centenar, entre grans i petits. I, des del 1987, si comptem l’expansió de les falles a Escaldes, Encamp i Sant Julià, potser ens enfilem fins al mig miler.

Queden en actiu veterans que cremessin el 1987?

Fidel Solsona que, com és sabut, és l’ànima de la recuperació de la festa; Xavi Burgos, Josep Anton Marquilló i Joan Garreta. Però tingues en compte que no hem conservat cap paper, cap llistat dels fallaires dels tres primers anys. La gent recorda que anava a cremar, però no exactament quan.

Ho tenen tot: benediccions oficials, reconeixement internacional i, fins i tot, marxandatge. I ara, què?

No sempre ha sigut així. Tradicionalment, havíem sigut poc més que quatre sonats que cremaven falles. Fins al 2010, concretament, quan comencen els contactes amb els altres fallaires del Pirineu que culminaran en la candidatura ala Unesco.

Per què les falles han acabat caient bé, i el Madriu, en canvi, ha generat, en el millor dels casos, tanta indiferència?

Perquè hi ha gent al darrere. El Madriu depèn exclusivament de la voluntat institucional; en canvi, la festa de la falles la fa la gent, no les institucions.

Què se n’ha fet d’aquell projecte de museu, tan embrionari com es vulgui, que havia d’anar a la Casa Bauró?

Una idea; no ha passat d’aquí.

La Comella, ara que busca llogatari, seria un altre bon lloc per a un centre d’interpretació.

És una altra idea.

Perdoni de nou, però, tot això sona una mica 'kumbaià', no?

Sí, i què?