Diari digital d'Andorra Bondia
L'escriptor Albert Villaró.
L'escriptor Albert Villaró.

Albert Villaró: “El Pirineu encara és inquietant i inhòspit per a l’urbanita”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Facundo Santana

Torna el pare de Boix el Vidu i de mossèn Farràs. Al territori de sempre però en un moment inèdit a la literatura catalana: la primera guerra carlina. Amb un militar alemany, una dona d’aigua, un monjo de Montserrat, Dom Cebrià, que recorda Guillem de Baskerville i un ‘serial killer’ en acció. ‘La companyia nòrdica’, avui a Encamp.

Per què les guerres carlines han tingut tan poca sortida a la literatura catalana?
Sense ser-ne un especialista, és una contesa de contorns indefinits, difícil d’encasellar, en un segle confús i mal conegut. En la meva opinió van ser l’expressió d’un model de vida que es resistia a desaparèixer davant del nou ordre liberal. Aquesta és la raó profunda per la qual gent com el Ros d’Eroles es va passar vint anys de la seva vida, fins que és assassinat per un traïdor, guerrejant per aquestes muntanyes, més que defensar els drets dinàstics del germà de Ferran VII.

Sensacional. Per què no es reflecteix en la literatura?
Potser la va eclipsar la Guerra Civil espanyola, més pròxima i més fàcil d’entendre, que ha marcat tres generacions d’escriptors catalans.

Vostè inclòs, com queda clar a la mena de revenja literària que són les peripècies de mossèn Farràs a ‘Els ambaixadors’.
Exactament. El meu pare, enrolat a l’exèrcit republicà, va lluitar al front d’Aragó, i no hauria tingut res d’estrany que una novel·la com aquesta l’hagués ambientat en el marc de la Guerra Civil. La literatura en castellà va tenir Baroja; la catalana, Vayreda i para de comptar.

Per què?
Potser perquè no va deixar prou pòsit a la consciència col·lectiva...

Potser per mala consciència, ja que en parla: cal no oblidar que el carlisme reaccionari és l’avantpassat directe del nacionalisme.
Es carlins defensaven els furs, el retorn al sistema austracista del pacte entre el poble i el rei. Els carlins tenien una consciència nacional molt més marcada.

Anem a ‘La companyia..’: amb la Mina fa realitat la molt pirinenca fília de tenir un afer amb una dona d’aigua.
És la presència femenina atàvica, primordial, que entre nosaltres coneixem com la Dama Blanca d’Auvinyà, i que per mi és la veu de la consciència de la mare terra, la Mina fa de connectora amb el món ancestral que vam deixar enrere fa quatre dies però en què van viure centenars de generacions d’humans, fins a la Il·lustració. La Mina és la baula que connecta aquests dos mons.

El bon Ulrich està molt ‘inamorat’ de la dolça Waltraud, però no té manies a enllitar-se amb la Mina. Una tendència a la bigàmia que he detectat en altres personatges seus.
La Mina és una atracció poderosa per a un home jove que es troba lluny de casa i lluitant en una guerra incerta, en què no saps si demà seràs viu o no. La meva pregunta és: què faria, en aquesta situació, el lector? En la literatura qualsevol transgressió és possible. La vida real són figues d’un altre paner. De tota manera crec que Ulrich és perfectament conscient, quan marxa de Breslau, que ja no hi tornarà. Que el viatge el transformarà.

‘La companyia...’ és una novel·la històrica amb deriva detectivesca i tocs fantàstics.
També una novel·la d’iniciació, de viatges...

Sempre ha cultivat la novel·la de gènere. Per què?
Ni hi penso. Per mi seria com posar-me una cotilla. Al llarg de l’escriptura, com a mínim en el meu cas, van apareixent elements i derives que ni intuïa en la idea inicial, que d’altra banda sempre és molt lleu, fràgil i evanescent. No he pensat mai a fer una novel·la històrica, negra o fantàstica.

Però és òbvia la influència del pare del fantàstic català: Joan Perucho. De forma premeditada, no perquè li ha sortit així.
En certa manera és un homenatge a aquest autor, m’han marcat moltíssim aquesta barreja d’erudició, fantasia, presències sobrenaturals... Mai m’hi havia atrevit, fins ara.

Per què l’hem semioblidat?
Va ser una generació difícil, la mateixa de Néstor Luján, homes de tendència més aviat conservadors i que en el cas de Perucho anava absolutament a la seva. Li tinc, ho confesso, un carinyo immens: quan vaig publicar La selva moral s’hi va interessar i em va tractar com un col·lega, un gest similar al que va tenir Carmen Martín Gaite. Per a algú que començava, com jo, que era un xitxarel·lo, va ser una empenta impagable.

Però ‘La companyia...’ és encara més filla de Cunqueiro que de Perucho, en la meva humil opinió.
Té ecos de Las crónicas del Sochantre i també de Les històries naturals, que m’he resistit a rellegir per no caure en la rèplica d’una fórmula.

Estaria satisfet, el pare Cebrià Baraut, amb l’homenatge onomàstic que li fa?
No ho sé, perquè era un home molt seriós, extremadament metòdic, als antípodes del meu Dom Cebrià, excepte per l’erudició oceànica que comparteixen.

També manlleva el nom d’un cèlebre hel·lenista alemany per batejar el seu protagonista, i fa desfilar per la novel·la Mary Eyre... trenta anys abans que efectivament una periodista nord-americana que es deia així viatgés per Espanya.
Ulrich von Wilmaowitz el tenia fitxat des de fa molts anys, l’havia fet sortir en algun programa de la festa major de la Seu. Mary Eyre és una altra presència primordial en la línia de Mina. La Companyia Nòrdica té un origen més prosaic: són uns grans magatzems d’Estocolm que de seguida que els vaig veure, fa trenta anys en un viatge a Suècia, vaig tenir clar que allò seria el títol d’una novel·la.

Això d’utilitzar personatges i episodis reals i posar-ho tot a la batedora de la ficció a veure què en surt s’assembla molt a la tècnica que Joaquín Abad ha practicat amb èxit notable a ‘El andorrano’.
No em faré l’ofès perquè no l’he llegit. El que em molesta, això sí que t’ho dic, és que sigui el llibre més venut de la història d’aquest país. Potser pel morbo, no ho sé, però no diu gaire dels nostres gustos com a lectors.

Si li dic que he demanat al Consell Comarcal si hi tenen dipositat el  dietari d’Ulrich...
És el que ha de fer qualsevol lector que estigui amoïnat per si existeix o no.

El Pirineu de 'La companyia...' és un país exòtic, rústic, primitiu, atàvic, on passen coses fantàstiques. Exactament el que venien a buscar els viatgers romàntics. Vostè col·labora a perpetuar el mite.
La muntanya sempre ha sigut una reserva: estranya, imponent, inquietant, inhòspita... però a la vegada amb un element d’altíssima intensitat emocional. Encara dura. N’hi ha que veuen parir una vaca i sembla que hagin vist una aparició. L’apoteosi. Atenció, però, que el mon urbà no és només Barcelona, també existeix a la Seu i a Andorra,  és més una manera de viure i relacionar-se amb la natura que no una qüestió geogràfica. Hi ha gent de poble que és molt urbana.

Em sorprèn que no hagi explotat la llegenda del comte d’Espanya. I em sorprèn de fet que hagi tingut tan poca fortuna literària.
Marcel Fité s’hi va inspirar a El carrer dels petons. És un personatge massa bèstia, no m’interessava precisament per això i perquè hauria d’haver tocat les dates, ell s’incorpora a la guerra el 1838, una mica després dels fets de La companyia... Tot i que és una ficció, m’agrada construir-la sobre un esquelet de dates, dades i fetes reals. Mira, el Ros d’Eroles va tenir una participació directa en l’execució del comte. L’hi tenia jurada perquè l’havia enviat al penal de Ceuta als anys 20.

Si començo per la Postil·la...
Malament. La companyia... s’ha de llegir en l’ordre natural de les coses.

Per què Perucho i Cunqueiro no van tenir continuadors?
No en tinc resposta. Potser perquè avui no hi ha lloc per a la seva fantasia eminentment erudita. Avui es porta la pura, la de Joc de trons. La barreja entre realitat i fantasia és difícil de digerir per a escriptors més preocupats pel realisme social, per la introspecció, per l’autoficció...

Ha tingut mai un Steiner a les mans?
Tan de bo. Si n’hi ha dos centenars circulant pel mon, un ha de ser el que tocava Bach, i que d’alguna forma va a parar a Ulrich. En algun lloc ha d’estar, segur. Bach em fascina. I fer-lo sortir va ser com una revelació completament fortuïta. Com la Mina, que no havia de ser una dona d’aigua fins que la dinàmica interna i quasi autònoma del relat t’ho acaba imposant.

Per acabar: garatges com el de Melitó, n’ha vist gaires?
Sí. Autèntics gabinets de curiositats d’homes de curiositat també oceànica que ho havien arreplegat tot. Vaig informar a qui tocava i no sé què en van fer.

 

 

Andorra
la Seu
Organyà
Pirineu
inhòspit
urbanita
Villaró
novel·la
La companyia nòrdica

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Aquest senyor de La Seu si que es inquietant

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte