Diari digital d'Andorra Bondia
Villaró torna avui a la llibreria amb 'El sindicat de l'oblit', la segona part de la ucronia iniciada amb 'Els ambaixadors'.
Villaró torna avui a la llibreria amb 'El sindicat de l'oblit', la segona part de la ucronia iniciada amb 'Els ambaixadors'.

Albert Villaró, novel·lista: “Matar Franco em permet especular amb la vida que hauria dut el meu pare, i tants com ell, si la història hagués sigut diferent"


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Avui arriba a les llibreries 'El sindicat de l’oblit', segona entrega d’aquella ucronia que va arrencar el 2014 amb 'Els ambaixadors' i que dibuixava una República Catalana independent des dels Fets d’Octubre del 1934. L’heroi torna a ser Esteve Farràs, que el 1949 va salvar Barcelolna d’un atac atòmic, glups, i que ja jubilat, som al 1975, és reclamat perquè peli per segona vegada Franco. El dictador, sí. Més oportú, impossible.

Oportú o oportunista?

Ho veig més aviat com una derivada d’Els ambaixadors, que va sortir d’una forma absolutament espontània en un moment en què era del tot impensable, el que està passant a Catalunya. Però sí que crec en l’ambient floten coses i que l’escriptor les pesca de forma més intuïtiva que no conscient. I pensa que El sindicat... la vaig començar fa dos anys. En tot cas, més oportú que no oportunista.

Per què la literatura catalana ha sigut tan poc pròdiga en ucronies?

No sé si en més o menys proporció que en d’altres literatures, però n’hi ha unes quantes.Tirant lo Blanc no deixa de ser una ucronia en què els musulmans ataquen Anglaterra, cosa que no van fer mai. I tenim El 30 d’abril, de Joan Oliver; Paraules d’Opòton el vell, de Tísner; Els germans del sud, de López Bofill...

Li ha sortit un 'Fatherland' a la catalana, amb la diferència que Harris especula amb una victòria de Hitler –els dolents– i vostè, amb una victòria catalana –els bons, naturalment?

No ben bé. Fatherland m’entusiasma, però la vaig llegir fa molt de temps i voluntàriament no l’he volgut repescar. He intentat blindar-me, mantenir-me al marge de bones influències.

Anem al 1975: Tísner el fa director de l’Oficina d’informació i intel·ligència de la República Catalana. Homenatge a Opòton, doncs?

I tant. I m’agrada pensar que li hauria agradat. El vaig arribar a tractar breument però d’una manera molt intensa, i era un personatge absolutament fascinant. I la seva obra memorialística –els quatre volums de Viure i veure– és fonamenatal, sensacional.

Quina dèria els ha entrat ara a pelar el dictador, ni que sigui literàriament i quan ja no s’hi juguen exactament res. I ho dic per Joan-Lluís Llúis i 'Jo soc aquell qe va matar Franco', últim premi Sant Jordi. Casualitat?

L’atemptat és un episodi col·lateral d’Els ambaixadors que a El sindicat... adquireix entitat pròpia. Més que casualitat és una temptació, aquesta voluntat una mica insana de pretendre corregir la història. Dit això, dubto haver sigut el primer a matar Franco.
Però sí que serà el primer a matar-lo dues vegades, sospito.
Segurament.

Joan-Lluís Lluís diu que va ser per a ell una experiència orgàsmica. I per a vostè?

No deixa de ser un homenatge i una reflexió sobre la vida que podria haver dut el meu pare si la història hagués sigut diferent: havia sigut d’Unió Democràtica, va fer la guerra, va passar pel camp d’Argelers i va acabar al penal de Burgos... Fins que va poder tornar, establir-se i formar una família. Però tota la seva vida va estar marcada per la guerra i el franquisme. Era un persona que, com tantes altres, hauria florit d’una altra manera si no hi hagués hagut Franco. El meu Farràs té moltes coses seves.

Josep Pla, peça clau del complot d’'Els ambaixadors', té aquí un cameo com a corresponsal de 'L’Avantguarda' [sic] a Londres. Li ha 'tunejat' la biografia per redimir-lo?

Pla se l’ha venut sempre amb aquest vernís dretà, filofranquista. Però estic segur que el personatge real era molt més complex, amb les seves contradiccions i febleses. Un monstre de la literatura com ell no té per què ser personatge d’un sol traç. En un altre entorn i en ues altres circumstàncies, probablement hauria fet coses totalment diferents.

Al suposat funeral de Júlia Cabestany, la superior de Farràs al Servei d’Intel·ligència Militar que el 1936 li ordena liquidar Franco, cobreixen el fèretre amb una bandera: senyera o estelada?

Senyera, sens dubte.

Atenció: al seu 1975 la Generalitat té un president Ardiaca de filiació comunista. Del PSUC?

Com a mínim, prosoviètic.

L’ERC del “pobre Heribert Barrera”, està arraconada al Govern del president Ardiaca, diu. Però el cert és que ERC emergeix com el partit garant de les essències catalanes. Casualitat?

És més factible un govern de coalició entre ERC i el PSUC que no entre el PSUC i la Lliga. Té una certa coherència.

Entre l’escassa presència andorrana a El sindicat..., destaca un altre 'cameo' fugaç, aquest dels Coprínceps: Leclerc i Mas. Homenatges onomàtics?

Així és: Leclerc, pel general al comandament de la Nueve, la companyia blindada que va alliberar París; i Mas, per mossèn Josep Mas, professor meu de llatí i anglès.

Això que els diaris de la República Catalana siguin 'L’Avantguarda' i 'El Correu Català', sona quasi, quasi a paròdia.

Doncs no ho és en absolut.

Diu que les novel·les de Boix les escriu sense guió, i sense saber on el durà, tot plegat. Aquesta, també?

També. Com Els ambaixadors. M’avorreix mortalment, això dels guions. Ni apunts. Res. A raig.

És veritat que Franco era siscó o cliptòrdic? Que li faltava un testicle, vaja...

Es diu. I també a Hitler. És plausible en un soldat que ha lluitat a primera línia. Però tampoc no em preocupa excessivamet que sigui o no cert.

El to desenganyat, crepsucular i existencial del personatge de Esteve Farràs, l’emparenta amb l’Smiley de Le Carré?

M’agradaria dir que sí, perquè Le Carré m’entusiasma. Però no n’estic gens segur. Pensa que el protagonista é sun senyor de 60 anys, i malalt, que sobreviu en un món que no sap cap a on va... És inevitable que el to sigui –com dius– crepuscular.

“Què fan els exiliats? La seva vida és un tango. Beuen còctels abans de dinar. Beuen còctels després de dinar i abans d’anar a dormir. Viuen d’hotel perquè tenir una adreça fixa significaria admetre la derrta final”. Ho diu per la cort romana d’Alfons XIII, o és un missatge subliminal per als exiliats de Brussel·les, si mai l’arriben a llegir?

Quan vaig escriure la novel·la no hi havia el més mínim possibilitat que les coses a Catalunya anessin així. Però la vida de l’exili és molt precària, res aveure amb l’emigrant, que arriba a un país nou disposat a plantar les arrels; l’exiliat sempre té un ull al país d’on ve.

Tots els espanyols que ensenyen la poteta per 'El sindicat...' són rucs com espardenyes. No se li nota una mica el llautó?

Això també m’ho havien dit d’Els ambaixadors i no és ben bé veritat. És una novel·la. Una broma, en definitiva. En aquest futur alternatiu Espanya i la República Catalana era dues societats encapsulades. Pensa que els xavals de la cèl·lula que entreista Farràs no han trepitajt mai Madrid. Com si fos un altre planeta.

'La audiencia real', la pel·lícula porno en què Alfons XIII fa de 'voyeur' i que mossen Farràs li porta a Roma: inspirada en un episodi reial, i també real?

És cosa sabuda que el rei Alfons va ordenar als germans Dueñas de rodar algunes pel·lícules de gènere. Es conserven avui a la Filmoteca de València, restaurades i tot. Imaginar-me’l ell de voyeur és una cargolada més.

Franco el pela el 18 de juliol del 1936. Figura que ja és la mala bèstia de dictador feixista i repressor que coneixem. Però el Franco històric no era tot això, encara, el 18 de juliol del 1936.

Per això faig que ja porti al càrrec des del cop del 1934, amb les seves purgues, la seva Guerra de Ponent i la seva repressio.

Ridicualitzant-lo com el ridiculitza –que si era siscló, que si somiava amb Celia Gámez–, convertint en un pobre home el gran enemic de la República Catalana, no empetiteix la lluita 'nacional'?

El pitjor sàtrapa és al final un pobre home, amb les seves febleses i els seus aspectes risibles. No crec que l’hagi humanitzat en excès, sinó que n’aporto una altra perspetiva que al final l’enriqueix, em sembla.

L’Operació Siscló, tal com l’explica mossèn Farràs, va sorir bé de miracle, i només perquè els espanyols eren dolentíssims, però molt justets. Més que els catalans, encara.

La gràcia de la ficció és que pots fer que passi l’impensable. Amb una certa coherència i una vesemblança minima, és clar. Espero haver-ho aconseguit.

Farràs descobreix les pintures murals d’Estamariu. Com vostè! Què més de seu li ha prestat?

Té molt més del meu pare que de jo. Però un personatge està construït amb vivències pròpies, prestades i imaginades. Es tracta d’anar-ho masegant tot per dotar-lo de vida.

També li ha regalat la seva dèria irlandesa. D’on li ve, a vostè?

Irlanda és el meu refugi espiritua. M’hi retiro uns dies l’any a escriure. Hi tinc grans amics. M’entusiasme el país.

De quina Irlanda parlem?

L’Ulster republicà, el nord no britànic: Donegal, per concretar.

Coprínceps de banda, només l’Atlètic Santa Coloma ensenya la poteta en nom d’Andorra. Els fa jugar una estupenda Lliga Ibèrica. Poqueta cosa andorrana.

Més hauria sigut forçar massa.

Farràs té 61 anys i una expectativa de vida més aviat breu. I com que som al 1975, no és previsible que arribi a conèixer un Andreu Boix nen encara. S’haurien dut bé?

Segur que sí perquè tenen alguna cosa en comú. No són ben bé perdedors, pèrò comparteixen la sensació que de vegades la responsabilitat els va una mica gran, que els ha caigut un pes a les espatlles que intenten portar dignament però que els fa anar una mica geperuts.

Tampoc no coincideix amb el Palanca. I això que viu a Cal Mostatxo de Tor.

Però sí amb el Sansa, ni que sigui brevíssimament. Era estirar un fil que no m’interessava.

Lorca: el converteix en una 'figurón' de l’exili que retorna a l’Espanya del 1975. I fins i tot li fa recitar uns versos. Apòcrifs, m’imagino?

Totalment.

I què tal, això de posar-se en la pell del poeta?

Moltíssima reponsabilitat. Vaig dubtar, però al final m’hi vaig llançar, què coi. I crec que sonen prou lorquians: “A la sombra del avión/ de la luna ser el mar”.

Andorra
Villaró
Literatura
novel·la
Joan-Lluís Lluís
Franco
Opòton
El sindicat de l'oblit
Els ambaixador
Número de vots: 17
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic