Albert Villaró: “Sóc el primer sorprès que la realitat vingui de nou a remolc de la ficció”

El rovell de la trama és la Conjectura Valdambrini. ¿En què consisteix, exactament?

Un protocol redactat al segle XVIII, en temps de Felip V, que contempla la substitució del Copríncep episcopal pel rei d’Espanya en el cas que al Vaticà li interessi. Ha planat des d’aleshores sobre la història d’Andorra i en moments d’especial conflictivitat des de Madrid no dubten a esgrimir-lo. Qualsevol semblança amb la realitat és, com es veu, pura coincidència.

M’imagino que li deu el nom al seu autor: ¿qui és, el tal Valdambrini?

Un llegat pontifici: es tracta de tenir controladets els díscols andorrans.

M’hi jugo un peix que el seu Francisco de Zamora hi juga un paper, en tot plegat.

I l’encerta. Un paper important. Ell és el cap dels espies del rei, i ja sabeu que ens l’envien cap aquí en una missió secreta que no era altra que robar la Conjectura de l’Armari de les Sis Claus i endur-se-la cap a Madrid.

Si s’hagués donat una mica més de pressa l’hauria pogut col·locar a l’Andorra Aeterna.

És veritat, perquè tindria tots els números per ser-hi. Qui sap si en futures edicions de l’obra.

¿Novel·la històrica, negra o conspirativa?

No deixa de ser una aventura d’Andreu Boix: hi ha l’assassinat reglamentari i de retruc surt de nou a la llum la Conjectura, altrament coneguda com La Bíblia andorrana: a Madrid sempre s’ha considerat que aquest document era la clau per resoldre d’una vegada la qüestió andorrana.

¿Per quins set sous els dóna per substituir el Copríncep pel rei d’Espanya ara, precisament?

Sap que no sóc gens aficionat als espòilers.

La trama parteix de l’assassinat d’un banquer. ¿De quina banca estem parlant (en la ficció, és clar)?

De l’Agrupació Bancària de les Valls.

Caram: una mica més i li surt Vall Banc. ¿Qui el pela? I sobretot, ¿per què?

Un assassí a sou, i amb la intenció d’intimidar: l’objectiu no és aquell banquer en concret sinó enviar un senyal a qui l’ha d’entendre.

¿I quin lligam hi ha entre el banquer i la Conjectura?

Boix s’encarrega de protegir un company del banquer assassinat. De fet, no són només banquers. I no li puc avançar més.

El 2014, en ple "procés", va i publica 'Els ambaixadors', aquella mena d’ucronia sobiranista; i ara, amb el cas BPA en dansa, li’n surt una de banquers. Té un do: el de l’oportunitat.

La realitat ha vingut una altra vegada a remolc de la ficció, i jo en sóc el primer sorprès. De vegades sembla que no hi hagi manera de crear una trama que després no sigui fins a un cert punt imitada per la realitat.

Amb 'La Conjectura Valdambrini' tenia un títol a l’alçada dels codis, manuscrits, expedients, etcètera. Però va i li posa 'La bíblia andorrana'. ¿Per què?

El títol provisional, de treball, era efectivament La Conjectura Valdambrini. El definitiu és un doble homenatge: a La corona valenciana, de Jaume Fuster, i a La Bíblia valenciana, de Rafael Tasis, la primera novel·la pròpiament negra publicada en català: el 1955.

¿Quin premi pesa més: el Pla o el Bertrana?

És molt difícil superar, ni que sigui en pes, l’Obra Completa planiana. Dit això, deixi’m afegir-hi que Bertrana és un excel·lentíssim autor.

Sospito, però, que el bon Prudenci el tenia una mica rovelladet.

Molt rovellat. I aprofitaré per rellegir-lo amb especial afecte.

A totes les seves novel·les hi ha un tema musical amb incidència en la trama: als 'Ambaixadors' era la 'Novena' de Beethoven. ¿I a 'La bíblia...'?

La Passacaglia per a violí de Biber: monumental, extraordinària. Subratlla un moment especialment emotiu del llibre.

Vaja: veig que hi torna a haver una història d’amor.

És clar: tots sabem que el pobre Boix té una vida emocional més aviat inestable, però per paradoxal que sembli sempre li surten oportunitats.

Amb la mossa Alicia, ¿què tal li ha anat?

Han tingut un fill, així que Boix és pare; un pare una mica desestructurat, però pare al cap i a la fi. I aquesta paternitat posa com sempre el contrapunt íntim, domèstic al cas policial.

Boix: ¿punt seguit, o punt final?

Diria que la cosa no s’acabarà aquí, però mai no se sap.