Alsina torna al país dels somnis

Les últimes setmanes hem desenterrat tresors documentals vinguts de l’altra banda de l’oceà, com el sensacional Pocket Princedom localitzat als EUA pel col·leccionista Miquel Sánchez Baños; també de vinguts de l’altre costat del Baladrà, com els reportatges amb les etapes andorranes del Tour del 1964 conservades per l’Institut National de l’Audiovisuel francès. Però és que de vegades no cal anar tan lluny. Només acostar-nos xino-xano fins a Prada Casadet, més o menys, que és on l’Arxiu Nacional conserva, a l’abast de tothom, el llegat monumental de Josep Alsina (Sabadell, 1911-Escaldes, 2000). Un altre oceà, aquest no d’aigua sinó de nitrat de cel·lulosa, format per 16.000 negatius i unes quantes hores de pel·lícula que retraten l’evolució del que ell anomenava “el país dels meus somnis”: el nostre, vaja.

Alsina s’hi va instal·lar cap al 1940, després de la derrota francesa, al mateix pis de l’avinguda Carlemany on va viure fins a la mort. L’Arxiu, que està digitalitzant el fons fotogràfic i es penjarà pròximament a l’Arxiu en Línia, ha publicat els últims temps uns tastets dels centenars de fotografies que Alsina va disparar al llarg de sis decennis des del balcó de casa, i ara completa aquesta iniciativa amb un fragment de La sensibilitat de la mirada, el primer disc d’aquella formidable sèrie que va ser Territoris de la memòria –cinc dvd i dues hores llargues de pel·lícula: una iniciativa sense parangó, i d’això fa més d’un decenni– amb fons del nostre home d’avui.

L’Arxiu, en fi, en recupera tres minuts justets –la resta es poden visionar a Prada Casadet, perquè els dvd es van esgotar immediatament i mai més no s’han tornat a reeditar– que naturalment es fan curts però que donen una idea molt aproximada del tarannà d’Alsina, un home format a la Tolosa d’entreguerres –la seva família s’hi havia traslladat després de la I Guerra Mundial–, que beu de l’escola humanista de Lartigue, Doisneau, Bresson i companyia, i que sempre, sempre, va practicar la fotografia –i el cine– des d’una perspectiva amateur, amb el mateix esperit amb què va ser un dels pioners de l’esquí, el tennis, el ciclisme i el caiac. És a dir, sense ímfules d’artista –al final de la seva vida, i la manera del Pla de les collonades, qualificava d’“ensabonades” els homenatges que se li van voler tributar– ni servituds de professional: per pura vocació.

El fragment que l’Arxiu penja ara a les xarxes com un caramelet arrenca al carrer Estret d’Escaldes, passeja la càmera per l’Engordany d’abans, molt abans del Pessebre –som als primers anys 40– i conclou el periple per l’avinguda Carlemany, encara sense engudronar i amb la terrassa del Burgos, l’antic garatge Valira –l’actual CAEE– i rodalies com a epicentre del seu món. Una pastilla que concentra en dosis homeopàtiques la mirada càlida, senzilla i benhumorada que l’autor va conservar tota la vida. En resum: un tresor.