Àlvar Valls, novel·lista: “El procés és una revolució, i en una revolució hi poden haver morts”

El 27 d’ocubre del 2017 el Parlament de Catalunya va proclamar la independència, el “poble” va sortir massivament al carrer a defensar la nova República Catalana, Puigdemont i companyia es van atrinxerar a la Ge-neralitat, Rajoy va actuar tard i malament, Andorra va obrir l’aixeta dels reconeixements internacionals, i cinc dies després ja hi havia república. Com a mínim, a ‘El dinovè protocol’, que ahir es va presentar a La Fada.

Havia de ser la primera novel·la ambientada al –diguem-ho així– procés. Però va i se li avança Cercas amb ‘Terra Alta’. Quina ràbia!

Llàstima, sí. Si ho arribo a saber l’escric en castellà i l’envio a Planeta. No se sap mai.

Diu que la va escriure “per somiar i fer somiar”. Però en sé més d’un per a qui més que un somni, el que hi explica li semblarà un deliri.

Somni i deliri són cosins germans: en tots dos estats estàs com fora de tu. Així que ho entenc. L’origen de la novel·la és el mal regust que ens van deixar als independentistes els fets del 27-O del 2017. Així que he relatat com m’hauria agradat que haguessin anat les coses aquells dies crucials. Com haurien hagut d’anar.

És una forma de rescabalar-se de la derrota, ni que sigui en la ficció.

De la derrota en una batalla. No de la guerra. Per això em permeto obrir el llibre amb una citació de Gramsci: “La revolució és una cosa gran tremenda. No un joc de diletants ni una aventura romàntica”, com alguns s’ho han pres. Una veritat com una casa de pagès que dedico al llirisme, que suposo que és el llegat dels minyons escolta i tot allò.

Què hi té, contra els pobres lliristes?

Res. Els respecto molt, sobretot la bona fe que tenen, i al final són correligionaris meus. Però no m’he cregut mai el llirisme precisament perquè la revolució és una cosa “gran i tremenda”.

‘El dinovè protocol’ és en realitat una crítica demolidora als protagonistes del procés: explica exactament tot el que no van fer.

Autocrítica, atenció. Per això és un somni, perquè no va existir, que se sàpiga, un dinovè protocol que establís exactament com s’havia de procedir des del minut 0 de la proclamació de la República. Començant per la baixada de la bandera espanyola. Aquella tarda del 27-O nosaltres hi érem, a la plaça Sant Jaume, i la gent ho esperava. Digue’ns crèduls.

Crèduls.

Era un gest simbòlic, i la primera pedra de la nova República. I per això és la primeríssima escena de la novel·la, amb els mossos amb uniforme de gala baixant amb tots els honors la bandera espanyola del Palau la Generalitat. Un somni.

Hi retrata –conscientment o no– la triple mentida en què es basava el procés: que la independència era no ja possible, sinó imminent; que tot estava previst per fer-la efectiva, i que els líders estaven disposats a anar fins al final. Quina decepció.

Enorme. En una entrevista que li fan al president Puigdemont al llibre, li faig dir literalment: “Sense el dinovè protocol, tot hauria estat fum”. Què vol dir, això? Que tot va ser fum. I això és el que li diria. Però una vegada dit això, l’incitaria a tirar endavant… sense fum. El considero el nostre president i si es tornés a presentar em faria el plaer de tornar-lo a votar.

Però si s’han demostrat incompetents! Per què ara se n’haurien de sortir? Quins dels elements necessaris per fer efectiva la República va funcionar, el 27-O?

El moviment popular, que és el principal actiu del procés. Aquests dos milions de votants dels partits independentistes, i els altres que hi pot haver que votin a d’altres partits. I és amb aquests líders que ara són a la presó amb qui volem anar fins al final. Qüestió de fe? Potser sí, però és que la política va per aquí.

Una de les premisses per a la proclamació de la ‘seva’ República Catalana és la mobilització del poble, que surt massivament al carrer a defensar-la. Això no va passar el 27-O. Aquella tarda a la plaça Sant Jaume eren quatre gats. Van fallar els líders... i va fallar el poble.

No ho veig així. El que vinc a dir és que quan es crea un contrapoder, una República Catalana que ja no és una autonomia, sinó un Estat –i això és el que planteja la novel·la– hi ha una massa no necessàriament processista que es decanta a favor del contrapoder, dels fets consumats. Això és el que passa a El dinovè protocol amb els sindicats majoritaris i fins i tot amb la Colau, que el 27-O va penjar aquell tuit, “No en el meu nom”. 

Existeix un poble català? I si existeix, on queden els catalans que no combreguen amb el processisme?

Això ho diria el referèndum d’autodeterminació que Espanya mai no ha permès, i que tothom hauria d’acatar. Jo el primer, si hi hagués una majoria que no volgués la independència. 

I plantejaria un altre referèndum fins que sortís que sí.

Certament. La voluntat del poble es manifesta a través de les eleccions i dels referèndums.

En una República Catalana, hi cabrien, referèndums d’autodeterminació? 

S’ha dit sempre que la Vall d’Aran podria convocar-ne un.

Però estem parlant de 5.000 habitants i una estació d’esquí. I un a Badalona, Castelldefels, l’Hospitalet o, qui sap, Barcelona?

No seria tan raonable. Com no ho seria, crec, que Cartagena en convoqués un per independitzar-se d’Espanya.

Tots els espanyols que pul·lulen per ‘El dinovè protocol’ són o fatxes o ultres o franquistes. No concep una altra forma de ser espanyol?

Una novel·la no és una tesi doctoral, i per aquí em deu haver traït el subconscient processista.

I els catalans: tots els que no són independentistes, també són o fatxes o ultres o franquistes?

No… tot i que Déu n’hi do. Igual que no crec que tots els que voten Vox siguin feixistes. Els dirigents, sí; els votants, no.

L’única espanyola salvable és Ana, la protagonista, perquè s’ha convertit a l’independentisme a l’estil Cotarelo o Talegón. Pelet maniqueu, potser?

No ho puc negar. 

Per postular la independència, cal fer passar Espanya com la Turquia d’Occident?

És que ho és. Espanya com a Estat, no parlo de la gent del carrer. 

El procés, hauria arribat fins aquí, si l’haguessin impulsat a la Catalunya francesa? Hi hauria hagut 1-O i 27-O?

No, perquè França és més eficaç i en un cas així hauria aplicat tota la força de l’Estat. Espanya és més matussera, i això és una oportunitat per a l’independentisme.

Al mosso Moya, destacat a la Generalitat en defensa de la República, li fa dir exactament això: “El Govern fa el que ha de fer. O es juga o no es juga. Però si es juga s’ha d’anar a totes. Un Govern és un Govern, no un Club Súper 3”. Doncs va ser un Súper 3.

Sí. Per això et dic que tota la novel·la és una gran autocrítica.

El tracten com un nen, però els ho perdona i els tornaria a votar. Costa d’entendre.

Perquè estem predisposats a perdonar-los. Com hi ha qui no els perdonarà mai de la vida. Em sap molt greu, però són els meus.

Àngel Ros, aleshores alcalde de Lleida, el tanca a la paeria i el fa resistir numantinament amb un grup d’urbans ultres. Saldant comptes amb l’ambaixador?

No, perquè no el conec, però sempre s’ha comportat com un gran espanyol. I per això impedeix firmar l’adhesió a la República i Lleida és un dels últims reductes lleials a Espanya. 

La gran sorpresa és que el Papa Francesc intercedeix davant del bisbe Vives perquè Andorra sigui el primer Estat a reconèixer la nova República. Posa a prova la meva credulitat. Però molt a prova.

Quin cap de Govern és capaç de dir-li que no al bisbe? Jo no en conec cap. I em remeto a la demanda social de despenalitzar l’avortament. N’hi ha hagut prou amb les subtils o no tan subtils advertències del bisbe perquè el Govern es tanqui de banda en aquest debat. Això fa creïble que en cas que el bisbe suggerís que Andorra fes el pas de reconèixer la República, el cap de Govern acabés acatant-lo. I a la novel·la l’acata. “Que la Mare de Deú de Meritxell ens empari”, acaba dient. 

El més increïble no és que Toni Martí s’hi avingui, sinó que Macron se’n desentengui i doni així el vistiplau.

Macron s’atén estrictament a la Constitució, que exclou els Coprínceps de la política exterior andorrana. Però és veritat que hi passo de puntetes.

El cost de la independència, gràcies a ‘El dinovè protocol’, són 200 ferits lleus, una turista ferida de bala, i la rosassa de Santa Maria del Mar feta miques. Un preu raonable?

Una bona inversió. 

Ho continuaria sent, amb un mort sobre la taula?

Seria el mal menor.

Menys per al mort, és clar.

Tornem a Gramsci: la revolució és una cosa gran i tremenda. I jo crec que el procés és una revolució. A la revolució hi poden haver morts. Un o cent. No descartaria que hi acabi havent morts, a Catalunya, fins i tot sense independència. I crec que si n’hi ha un, sigui de la banda que sigui, caurà l’Estat d’excepció.

Diu l’Ana: “Sense aquest patracol la república potser s’hauria proclamat però no s’hauria pogut executar. Hauria estat un fracàs, un engany al poble. No pots dir-li al poble, mira, declaro la independència i després caure al buit”.

Doncs és el que va passar, sí.

Se sent enganyat?

No. Em sento provisionalment impotent. 

Però tornaria a caure-hi de quatre grapes.

És una qüestió de fe.

Diu Albert Soler Bufí, articulista del ‘Diari de Girona’: “La gran paradoxa de Catalunya és que els oprimits són els més rics”. 

L’independentisme és essencial, transversal, interclassista. I d’oprimits n’hi ha nou a la presó, i mitja dotzena més a l’exili. Si són rics o pobres, no ho sé. Al club processista tothom hi és admès.

És decent, que un català del 2019 se senti oprimit?

El que no és decent és que un president del govern espanyol, de qui és esperable cert sentit d’Estat, no agafi el telèfon del representant de l’Estat a Catalunya, ni que sigui per cortesia.

Perdoni, no porta llaç!

Molt aviat me’n vaig desmarcar. Del llaç i del lliri a la mà. Tornem per tercera vegada a Gramsci. Amb lliris no anem enlloc.