Àlvar Valls proclama la independència

Publica ‘El dinovè protocol’, una alternativa ucrònica i novel·lada als fets d’octubre del 2017 a Catalunya.

Ella es diu Ana Labella, és madrilenya i exerceix com a periodista per a la cadena Globob TV. Ell, José Roman, català d’origen andalús i independentista militant, li fa de càmera. I tots dos tenen el privilegi històric d’assistir en viu i de retransmetre en directe per a tot l’univers la solemne baixada de la bandera espanyola del pal del Palau de la Generalitat: es fa finalment efectiva la declaració d’independència que uns minuts abans ha tingut lloc al Parlament català.

Som, és clar, al 27 d’octubre del 2017, i quatre dies després quedarà oficialment proclamada i internacionalment reconeguda la República Catalana. Sense un sol mort, per cert. Tot això, és clar, és pura ficció, i el punt de partida de El dinovè protocol (Voliana), el debut en la ficció per a adults de l’escriptor i periodista Àlvar Valls (Barcelona, 1947), la primera novel·la que recrea literàriament el procés i una ucronia que planteja, com li escau al gènere, la suculenta pregunta: què hauria passat si...?

En aquest cas, si l’anomenat Consell Assessor per a la Transició Nacional no hagués deixat els deures a mitges i en lloc dels divuit informes que va elevar per als preàmbuls del canvi de règim, hagués fet el que li tocava i hagués elaborat el dinovè, precisament el que preveia tot el que calia fer per implementar la República Catalana, per dir-ho amb aquest  verb tant del gust processista. Òbviament, no hi va haver dinovè protocol, i Valls s’ha permès el joc literari d’imaginar el com hauria hagut de ser aquest document, i què hauria passat si hagués existit.

El dinovè protocol és una novel·la si no de tesi, gairebé, escrita evidentment des de la militància independentista, que Valls va escriure quasi a raig, en tres mesos escassos –un autèntic esprint per a un escriptor de ritmes més aviat maratonians– i que l’autor entén com un artefacte destinat a “somiar i a fer somiar, que és la funció essencial de la literatura”. És també una novel·la per a adeptes a la causa (indepe), tot i que ell sosté que hi ha una reflexió de fons sobre “l’Espanya Una” que la fa digerible per a un cert públic mesetari, i que inclou en segon terme una càrrega de profunditat contra els polítics de veritat, que surten amb noms, cognoms, pèls i senyals, que l’octubre del 2017 van fer exactament el contrari del que fan a la novel·la.

Començant per Puigdemont, que en cert moment de la novel·la diu una cosa així com que “sense el dinovè protocol tot hauria estat fum”. En realitat, per tant, tot va ser fum, ens ve a dir un Valls no resignat ni tampoc pessimista, diu, però capaç de no deixar-se enlluernar per la retòrica triomfalista i el mantra de les jugades mestres: “Sóc dels que veu el got mig ple, i no penso morir-me sense veure un dia la República. L’octubre del 2017 va durar vuit segons, però el que no faré és abaratir el somni, abandonar perquè allò aquella vegada no va sortir bé. Això és una cursa de fons, i històricament hi crec”.

De moment, existeix literàriament, que no és poca cosa. La novel·la inclou, per cert, un prolix annex documental –apòcrif, per descomptat– amb la paperassa que va conduir fins a l’efectiva independència, i figura des d’ara mateix a la il·lustre posella de les ucronies polítiques a la catalana, al costat de Els ambaxaidors i de Jo soc aquell que va matar Franco. La presentació, per cert, el 19 de novembre a la Fada. És una llàstima que no sigui el 20, que hauria sigut rodó.