Álvaro Rodríguez Areny, director: “La nostra generació ha demostrat que des d’Andorra es pot fer cine”

Ho advertia l’encampadà deu dies enrere: després de Sitges i el Fantasia de Mont-réal, només una selecció per a l’Scream Fest de Los Angeles podia deixar un regust encara millor. Doncs ha passat: ‘Le Blizzard’ es projectarà a la 19a edició del festival californià, que tindrà lloc entre el 8 i el 17 d’octubre. L’Screen Fest s’afegeix així a les 49 altres seleccions i als set premis que el curt ha col·leccionat des de l’estrena. De moment, és clar.

Després de 50 seleccions, la veritat, ja no ve d’una.

És que no és un festival qualsevol. Hollywood! Le Blizzard es projectarà al Chinese Theatre, on als anys 40 tenien lloc les cerimònies de l’Oscar, i que el 1977 va acollir l’estrena mundial de La guerra de las galaxias. Fa poc, la de la tercera entrega de John Wick: Keanu Reeves i Halle Berry hi van estampar les soles de les sabates a l’entrada. Definitivament, no és un altre festival.

Què espera? Que se li enganxi alguna cosa?

Tant de bo. Però és difícil que una cosa així torni a passar. És absolutament excepcional, tot i que com a festival probablement tant Sitges com el Fantasia de Mont-réal tiguin més pedigrí.

Després del periple festivaler i de la collita de premis –set, de moment–, què més es pot esperar, de ‘Le Blizzard’?

Creiem que pot tenir una carrera comercial. De fet, ens va contactar Gunpowder & Sky, productora especialitzada en cine de gènere –terror i fantàstic. Havien vist el curt a Amsterdam i ens van demanar de projectar-lo al seu canal de YouTube, amb més d’un milió de subscriptors. I sense renunciar a una possible explotació a cines i televisions.

Estaran al rovell de l’ou: opcions que un caçatalents de Hollywood vegi ‘Le Blizzard’?

Els festivals serveixen per a això. Una altra productora, Good Fear, ja s’hi va interessar quan vam anar a Brussel·les. El que fan és adaptar els curts que els interessen als gustos americans, rodant-les de nou als EUA amb equip americà, i amb la possibilitat de convertir-lo en llargmetratge. No va prosperar, però aquestes coses passen. I Hollywood està ple de productores, que tenen el Chinese Theatre al costat de casa.

Podria sortir-ne un llarg, de ‘Le Blizzard’?

Podria: estirant la història cap endarrere per explicar d’on venen Marie i els altres fugitius.

A ‘Le Blizzard’, quant hi ha d’indústria i quant, d’aposta personal?

No ens podem queixar de les subvencions institucionals i privades, perquè han sigut molt considerables. Pel que fa al talent local, vam enrolar-hi una desena de professionals entre la seixantena que hi van participar. Però tot això pot suposar, per fer-nos una idea, un 20% de Le Blizzard. La resta és cosa meva: és el meu projecte i soc jo qui l’ha de moure, una vegada rodat i muntat, i aquesta és una faceta que exigeix dedicació, constància i diners.

Va fitxar dues patums com Poli Cantero –dos Goyas als millors efectes especials– i l’il·lustrador Christopher Shy (‘Viernes 13’, ‘Pathfinder’) per al cartell. Calia?

El pòster és el primer que l’espectador veu d’una pel·lícula: és decisiu. Shy m’encanta, és un dels grans cartellistes actuals i el seu estil s’avé estupendament amb la història de Le Blizzard. Vaig provar sort i va sortir bé. Em va demanar què tenia pensat pagar-li, al cartellista, li vaig dir la modesta quantitat que hi teníem destinada, i va dir que sí! Com quan Stephen King cedeix els seus relats als estudiants de cine que volen adaptar-los per un euro. Un!

Què cal perquè el xup xup actual, amb dos o tres rodatges anuals, no sigui flor d’un dia?

Hem demostrat que des d’Andorra es pot fer cine, que es poden rodar pel·lícules, i de certa qualitat. Quan la meva generació va començar a estudiar a Barcelona, això no era tan evident. Vull dir, que hem posat en marxa un engranatge i les noves promocions ho tenen molt clar: si estudies cine, t’hi pots dedicar.

N’hi ha prou, des de les institucions, a repartir subvencions, que no deixa de ser el més fàcil?

En la meva opinió, amb les subvencions s’ha de ser molt curós. Aquests 100.000 euros que donaran a una producció cinematogràfica... Estem segurs, que cada any hi haurà un llarg que mereixi aquesta injecció? Perquè podria passar que no, però que en canvi hi hagués dos bons curts en marxa. De fet, és molt més factible que hi hagi curts que no llargs en projecte. Però no tot són diners...

Digui, digui.

El cine és una indústria molt particular. Som encara molt pocs professionals i per tant els hem d’anar a buscar a fora. Es tracta d’una feina per dies, per setmanes com a molt, que té molt a veure amb la dels temporers. Això ha de tenir un tractament específic que ara mateix no està previst i que genera molts maldecaps i molta despesa. És una feina essencial i quasi diria que prèvia a les subvencions. L’important és atreure rodatges, facilitant-los la vida i els tràmits. I si de tant en tant podem aixecar-ne algun des d’aquí, oli en un llum.

El cert és que l’assignatura pendent és rodar un llarg que tingui recorregut, que s’estreni comercialment i que no es quedi al calaix.

Hem de ser humils i realistes. El llarg, quan toqui. A mi em falta com a mínim un curt més, per atrevir-m’hi. Ara mateix no em considero preparat. Tot just ara començo a saber com funciona un curt. I un llarg són paraules majors. Els candidats al Goya a la millor direcció no acostumen a baixar dels 40. Amb això vull dir que no hem de tenir pressa.

Té un guió al calaix?

Tinc l’esbós d’un curt, que no serà bèl·lic ni històric ni fantàstic, sinó terror estricte.

Quina dèria amb el cine de gènere!

És que tant el fantàstic com el terror, el thriller i la ciència-ficció et permeten parlar indirectament de temes molt pròxims: a Le Blizzard eren els refugiats, per exemple. I la comèdia? Soc incapaç. És un gènere molt complicat, com el thriller, i soc perfectament conscient que no tinc gaire sentit de l’humor. De fet, ni com a espectador hi he entrat mai, en la comèdia.

Amb la perspectiva del temps, què retocaria o afegiria a ‘Le Blizzard’ per arrodonir-la?

Tenir-ne el control total. I això implica, entre d’altres aspectes, més pressupost. Vam tenir molts problemes amb la neu, que complicava els desplaçaments perquè no teníem motos. Això ho dilatava tot, reduïa el temps de rodatge, i la qualitat final se’n ressent. La millor seqüència del guió no la vam poder rodar precisament per això.