Álvaro Rodríguez Areny, director: “No anem a Sitges a participar i prou sinó a competir amb els favorits”

El 2016 va debutar amb ‘Wolves’, dos anys després va repetir amb ‘Le Blizzard’ i ara hi torna amb ‘Under the Ice’, drama familiar amb tocs de terror protagonitzat per Gio Garcia, Milo Taboada i Nerea Barros. El director encampadà coneix com pocs el festival de cine fantàstic de Catalunya, que arrenca el 7 d’octubre. L’estrena andorrana del tercer curt serà immediatament després. I ja pensa en el pròxim projecte: serà un llarg.

Què és més difícil, debutar a Sitges amb el primer curt, o que et seleccionin tres vegades seguides?
La probabilitat d’anar a Sitges és baixíssima. Imagina’t repetir tres vegades. Amb Wolves, el primer, va ser una sorpresa total perquè era una producció molt modesta. Under the Ice era una aposta clara i la selecció ha confirmat que anàvem ben encaminats. Wolves i Le Blizzard eren semifantàstics, quan Sitges busca un gènere més pur, menys híbrid. Érem quasi uns outsiders. Aquesta vegada sí que hem afinat més.

Perquè ‘Under the Ice’ és terror amb tots els ets i uts.
És un drama familiar amb tocs de terror: l’Edur, el nen protagonista que encarna l’actor català Gio García, perd el seu pare (Milo Taboada). Una nit es desperta, després d’haver reviscut en somnis l’accident, percep una presència i ho explica a la seva mare (Nerea Barros).

Què pretén dir-nos, amb aquesta història?
L’argument es basa en un somni recurrent meu: jo vaig perdre el meu pare fa uns anys. I durant un temps tenia somnis en què era com si estigués viu. Em generaven un sentiment de culpa, totalment infundat. I em va servir de punt de partida per escriure el guió.

El cert és que els protagonistes dels curts, o com a mínim l’eix central de les tres pel·lícules, són nens. Casualitat?
Segurament, no. El meu professor de guió, Michel Gaztambide (La caja 507) deia que era normal que els personatges estiguessin a prop de l’edat del guionista. El cert és que les experiències que vivim de joves ens marquen sovint per tota la vida; estem més receptius, tot et passa per primera vegada. Per això el punt de vista d’un nen és sovint idoni per explicar certes coses. 

‘Under the Ice’, a quina divisió juga?
No anem a Sitges a participar i prou. Crec honestament que podem tractar de tu els favorits, entre els quals sospito que hi haurà El inquilino, de Lucas Paulino y Ángel Torres. Atenció, que parlem dels directors de El cuento, que Sam Raimi ha comprat per convertir-lo en llarg. Si finalment competeix, serà un clar favorit. Però crec humilment que han de ser els nostres rivals.

Ha rodat el curt que tenia al cap, o el pressupost l’ha condicionat?
El pressupost sempre condiciona. Això que aquesta vegada ha sigut considerable, uns 45.000 euros, en la banda alta per a un curtmetratge. Però és el que costa rodar amb el material amb què hem rodat: la mateixa càmera, una Alexa Mini LF, amb què 1917 es va endur l’any passat l’Oscar a la millor fotografia, per exemple. Però és que també hem construït un pis en plató, en lloc de llogar-lo. I tot i així, l’equip no ha cobrat.

Perdoni!?
El que sents, ni l’equip tècnic ni l’artístic.

I què en treuen, de participar en ‘Under the Ice’?
Treure’n, el que se’n diu treure’n, probablement res. Milo Taboada és un fan de Sitges, sabia que aquest era l’objectiu. Hi vam coincidir fa dos anys. Tant ell com Nerea Barros estaven en aquell moment disponibles, van creure en el projecte i potser també els el vam saber vendre bé.

Com es reuneixen 45.000 euros per rodar un curt?
Picant moltes portes, insistint, enduent-te algun disgust, amb l’aval de les dues participacions a Sitges, que ha ajudat molt, i invertint-hi tots els estalvis. Pensa que Wolves el vam rodar amb 5.000 euros, i Le Blizzard amb 30.000. Però seria inviable sense l’esforç de l’equip, que renuncia a cobrar i hi posa totes les hores que calgui. Si ho comptéssim tot potser ens enfilaríem als 80.000 euros. Seria inviable. Amb un curt sempre hi perds diners. En porto tres, així que crec que aquí s’acaba la meva carrera com a curtmetratgista. No n’hi haurà un quart. No tindria sentit.

Toca provar amb el llarg.
Com a mínim, escriure’l. Tinc idees al cap, però necessito tancar un projecte abans d’embarcar-me en un altre. Una vegada estrenem Under the Ice espero que pugui alliberar tota l’energia que ara hi tinc canalitzada. El repte, sí, és ara escriure un llarg. Però que s’acabi rodant i que el dirigeixi ja són figues d’un altre paner.

Rodar un curt a Andorra continua sent un miracle?
Per la meva experiència, és més fàcil rodar aquí que a Espanya. Tens més ajudes, hi ha menys competència. Som un país petit i tothom ens fa més cas. Tramitar els permisos és més fàcil. I sí, tenim el handicap de la duana, però crec que no ens podem queixar.  A Espanya un curtmetratgista no el coneix ningú. 

L’ajuda anual a l’audiovisual, els 80.000 euros destinats al rodatge d’un llarg, és suficient? O caldria obrir una via específica per als curts, ara subsumits en la via general de les subvencions culturals?
La pregunta és si hi ha prou talent i prou professionals perquè cada any es destinin, no sé, 20.000 euros a la producció d’un curt.

Diria que aquest any batrem rècords de curts. S’han aprovat ajudes a una desena de projectes.
Cert. El que s’ha de veure és el recorregut que tindran, perquè el que no sembla sostenible és subvencionar curts que acaben el seu cicle amb cinc seleccions.