Amb el número 1, Francesc Cairat

¿El lector s’imagina per casualitat quan es va expedir el primer passaport modern? ¿I qui en va ser el titular número 1? La resposta la trobarem a les dependències de l’arxiu intermedi, als Marginets, on les arxiveres Anna Cia i Anna Farnés treballen des de fa un any en l’inventari i classificació de la sèrie documental de passaports, tant dels de numeració antiga, dipositada a l’Arxiu Nacional, com els de segona generació corresponents a titulars difunts, fins ara custodiats a l’àrea de passaports del Govern i que s’han transferit finalment als Marginets.

Dels primers n’hi ha prop de 6.000: del número 1 al 7.000, amb un salt en la numeració que va del 5.099 al 6.000: per algun motiu que se’ns escapa, diuen les arxiveres, l’administració de l’època –i som als anys 40– va decidir saltar-se els números que van del 5.100 al 5.999. De la segona generació –recordem que als Marginets només hi han arribat els documents de titulars ja difunts– n’hi ha ara mateix cap a 44.000. I no en porten ni la tercera part, perquè Cia i Farnés compaginen aquesta missió amb la gestió ordinària de l’anomenat arxiu intermedi, creat el 2013 i on va a parar la paperassa que generen els diferents departaments del Govern. Així que tenen feina per dies.

Una mina documental d’accés de moment restringit: la comissió corresponent encara no n’ha establert les condicions i per tant es regeix per la normativa anterior, segons la qual només es poden consultar els expedients dels titulars traspassats fa més de cent anys, diu Cia. Cosa que pot complicar molt les coses perquè, adverteix, “conèixer la data de naixement del titular és habitualment fàcil; la de la mort ja són figues d’un altre paner”. Però demanàvem pel titular del primer passaport andorrà. Honor que va recaure en el síndic de l’època, Francesc Cairat. Ho haurien pogut deduir per la data d’expedició, el novembre del 1941. Un pèl tardana, és veritat. Això no vol dir que abans la Sindicatura no expedís documents que funcionaven com a passaports o salconduits, però tota aquesta documentació no s’ha conservat: “Només ens ha arribat la sèrie que comença amb Cairat.”

De fet, més que el passaport pròpiament dit, el que es conserva en la majoria dels casos és l’expedient per a l’obtenció del document. Un material probablement més interessant encara perquè pot incloure des de la partida de naixement fins als capítols matrimonials i els certificats de matrimoni, d’heretament, de residència i de bona conducta –els actuals penals– tant de l’interessat com d’algun dels progenitors. Tot plegat, amb un objectiu evident: provar que el demandant és andorrà –per filiació o per matrimoni– i que té per tant dret a l’obtenció del passaport.

“Sense nota desfavorable”

L’expedient de Cairat, de lliure consulta perquè es tracta d’un personatge públic, inclou per exemple el certificat de matrimoni –canònic, naturalment– celebrat entre el futur síndic i Dolors Ribot el 6 de maig de 1907 –un paper manuscrit i firmat per mossèn Jaume Argelagós, “ecònom” de Sant Julià–, l’extret de naixement, una fotografia mida carnet, és clar, i com a nota luctuosa, còpia de l’esquela del nostre prohom. Cairat és un cas excepcional en tot: seu és el primer passaport, ho acabem de veure; però és que, a més, quan a finals dels 40 el Consell va fer una mena de taula rasa i va decidir començar de nou la sèrie de passaports, a mesura que els titulars l’anaven renovant se’ls anava canviant el número antic per un de nou, de manera que molts dels andorrans d’aquella època van tenir dos números. L’única excepció va ser el síndic, que va conservar sempre l’1 original. Privilegi que deu anys després de mort va haver de compartir amb l’aleshores bisbe, Martí Alanis: el 15 de juliol de 1978 se li va expedir un passaport “commemoratiu” –diu l’expedient– amb el número 0001. Com és habitual, el millor són les anotacions diguem-ne marginals: “No ha portat el passaport antic”, diu el document, que detalla les senyes físiques del bisbe: “Ulls, marrons; cabells, castanys; estat civil, celibatari; alçada: 165 centímetres.”

Julià Reig i el doctor Nequi són algunes altres personalitats de qui s’ha conservat l’expedient. Del primer ens en diu la “talla” (175 centímetres), així com la forma de la cara (“ovalada”) i el color dels ulls (“blaus”) i dels cabells (“rossos”). Del segon es conserven el que en diu “l’extret de naixement per justificar la nacionalitat andorrana per l’obtenció de passaport” i el certificat de matrimoni dels seus pares, Jacint Nequi, fill d’Ansovell, i Maria Marquilló, nascuda a la capital: “I per a que consti, l’infrascrit Ecònom d’aquesta parròquia [mossèn Lluís Pujol] lliureo la present certificació, que signo i sello a 12 de juny de 1941.” I acabem amb el que a la postguerra s’anomenava certificat de bona conducta, indispensable per gestionar el passaport.

Aquest document era de vegades un pur tràmit, com el que el cònsol de Canillo firma l’agost del 1957 a un veí i que sense complicacions verbals ni formals diu literalment així: “És persona de bona conducta sense que consti nota desfavorable.” Les coses es podien complicar notablement si el sol·licitant residia a Espanya. Aleshores calia un certificat tan florit com el d’aquí dalt, expedit el febrer del 1947 per l’Ajuntament de Barcelona i que requeria l’aval d’una col·lecció de testimonis que garantissin que el sol·licitant “ha observado siempre buena conducta, no se le conocen actividades políticas, sindicales ni de sociedad secreta alguna, y se le conceptúa persona adicta al Glorioso Movimiento Nacional”. Amén.