América Sánchez, olímpic a Sant Julià

Enric Dilmé exhuma la intrahistòria del logotip del Centre Cultural Lauredià, inspirat en les fulles de llorer de l’escut de la parròquia i projectat el 1992 pel guru del disseny català, pare de la gràfica de la candidatura els Jocs de Barcelona 92, del centenari del Barça i de la capçalera de la revista ‘Ajoblanco’.

Només que el lector tingui una certa edat, la suficient per haver viscut la febre olímpica dels Jocs de Barcelona, recordarà sens dubte el logotip de la candidatura, aquells anells olímpics enllaçats i rabassudets amb el nom de la ciutat emmarcat en una el·lipsi grisa. L’oficial i definitiu dissenyat per Jospe Maria Trias vindria després, però durant un grapat d’anys la imatge de Barcelona 92 va ser la mena de platet volador –tanquin els ulls i facin memòria, i si no funciona, busquin a can Google– que va imaginar i dibuixar América Sánchez (Buenos Aires, 1939), un dels gurus del disseny català, espanyol i per tant mundial dels anys 80 i 90.

El de la candidatura olímpica és potser el més universal dels seus dissenys, però és difícil moure’s per Barcelona sense topar-se amb algun dels seus altres fills, des dels logotips del Museu Picasso, de la botiga Vinçons i la sala KGB a la capçalera de revistes avui mítiques com El Víbora i Ajoblanco. I en fi, si formen part de la generació Moritz, sàpiguen que una part de l’èxit d’aquesta marca centenària se la deu a la imatge moderneta, blava i groga, que li va saber imprimir América Sánchez.

Però si en parlem avui i aquí és perquè la trajectòria professional del nostre home d’avui té una sensacional i, sospitem, també desconeguda deriva andosina: ell és també l’autor del logotip del Centre cultural lauredià, la fulla de llorer XXL que corona la façana de la plaça de la Germandat i que en constitueix també la imatge gràfica. Ho explica de nou Enric Dilmé, que se surt del seu vedat habitual i fa una incursió en el disseny andosí, territori tan poc transitat com l’arquitectura del nostre segle XX. O menys encara.

Com bé diu Dilmé, “hi ha logotips que es veu d’una hora lluny que són fills d’una època molt concreta, i que per tant envelleixen indefectiblement amb el pas dels anys, i altres que no hi ha manera de datar-los: uns semblen desfasats mentre que els altres són atemporals, com acabats de fer”. És el cas, ho han comprovat amb l’ovni de Barcelona 92, dels dissenys d’América Sánchez. I la fulla del Centre cultural lauredià no n’és una excepció, perquè combina amb dosis homeopàtiques el classicisme i la modernitat: el secret per no passar de moda i semblar ben fresc tres decennis després que fos creat.

Dilmé ha anat a buscar aquesta història als arxius del Museu del Disseny de Barcelona, on es conserven fins i tot les fulles que li van servir per esbossar la silueta del logotip. Una proposta senzillíssima, elegant i harmònica, que vincula a més un edifici a l’època moderníssim amb un element tan convencional i encotillat com és l’escut oficial de la parròquia. El llorer, recordin els generals romans que desfilaven triomfalment, era símbol de victòria, i Dilmé especula que América Sánchez pretenia evocar “l’essència laurediana, que el nou equipament, com a centre de l’activitat cultural de la parròquia, n’era l’ànima”.

Existeix, en fi, un retrat Polaroid amb América Sánchez plantat al mig d’una plaça de la Germandat encara a mitges i assenyalant el punt exacte on havia d’anar situada la fulla. Era el juny del 1992, i tres mesos després s’havia d’inaugurar un complex que, diu Dilmé, projectat pel despatx dels arquitectes catalans Riera, Gutiérrez & Associats, amb el suport local de l’estudi Casamajor-Ginjaume. América Sánchez va preveure tots els detalls de la criatura: des del material (xapa d’alumini), fins a les dimensions, sis metres d’altura i uns centímetres de gruix, passant pel color (Pantone Purple C) i el pes, prop de 400 quilos. I per arrodonir-ho, va obrir dintre de la fulla un rectangle amb les dimensions exactes de les peces del revestiment de la façana, i el retall el va posar al costat. Un logotip, conclou Dilmé, “simple i potent, que continua presidint la plaça de la Germandat tan suggestivament com el primer dia”.

No n’hi ha tantes, de fites del disseny andosí: potser El Conseller, la silueta esquematitzada de la campanya El País dels Pirineus, l’oficina de turisme projectada als anys 60 per Enric Llimona... i parin de comptar. Així que si un dia d’aquests passen pel Centre cultural, aixequin els ulls i recordin que la fulla de llorer té un pare olímpic.