Diari digital d'Andorra Bondia
El tenor cubà Andrés Sánchez Joglar, en un recés de l'assaig de dimecres al Centre de Congressos lauredià.
El tenor cubà Andrés Sánchez Joglar, en un recés de l'assaig de dimecres al Centre de Congressos lauredià.

Andrés Sánchez Joglar, tenor: “Fora els complexos: hem de posar la sarsuela al mateix nivell que l’òpera”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Facundo Santana

Havà del 1993 i primera figura del Teatro Lírico Nacional de Cuba, el temple líric de l’Havana. Cantarà el cap de setmana al Claror la ‘Cecilia Valdés’ de Gonzalo Roig, la sarsuela cubana per excel·lència, i l’última cita del curs de la Temporada d’òpera. Hi farà de Leonardo i donarà la rèplica a Jonaina Salvador en un muntatge dirigit pel també cubà Yhovani Duarte i pel mexicà Federico Figueroa.

La sarsuela la continuem veient com un gènere de segona. La lírica de primera és l’òpera.
És cert,  i és un error. No sé de qui és la culpa de no haver sabut defensar-la com es mereix, però  és el que pretenem fer demà al Claror, amb tot el cor i tota la convicció, perquè ens hem d’espolsar els complexos: la sarsuela està al mateix nivell que l’òpera. Ni un mil·límetre per sota.

A  vostè li pot l’entusiasme.
En absolut. Fixa’t en Cecilia Valdés. Originalment se n’anava a les tres hores, però Gonzalo Roig la va anar escurçant fins a deixar-la en una sarsuela de les llargues, perquè sobrepassa les dues hores. A dreta llei, havia de ser una òpera.

Té una lectura actual, una història ambientada a la Cuba colonial?
Cecilia Valdés reflecteix la societat de la Cuba del XIX, amb les diferències de classe i amb una institució que avui ens pot semblar marciana com és l’esclavatge, encara vigent a l’època. Però el malestar dels que estan a baix i la prepotència dels que estan a dalt es poden extrapolar molt probablement a l’actualitat.

És un gènere popular, a Cuba, o cosa del passat, com sembla que ho és en aquest costat de l’Atlàntic?
La temporada lírica del Teatro Nacional inclou sempre, sempre, una de les grans sarsueles cubanes: María de la O, Amalia Batista, Maria Belén Chacón, El cafetal i per sobre de totes, Cecilia Valdés, inspirada en un clàssic de la novel·la cubana del XIX que per a nosaltres és com El Quixot. Pensa que els cors de Cecilia Valdés el públic acostuma a unir-se als cantants!

Quin tipus de tenor és?
Em veig com a tenor líric, capaç d’arribar a aquella lleugeresa a l’hora dels aguts.

És la primera vegada que canta ‘Cecilia Valdés’?
Vaig fer-ne una funció al Teatro Lírico, i en la celebració dels 500 anys de l’Havana, al Capitoli, en vaig cantar algunes àries. Per això aquesta oportunitat és per a mi excepcional. Només et passa una vegada a la vida, cantar per primera vegada un Leonardo!

Què li aportarà al paper?
Grandíssims tenors d’avui el consideren un personatge especialment difícil. Diuen que només el pot cantar un tenor cubà. Per la complexitat i també per l’entonació, per la cadència, fins i tot el moviment. Una cosa és l’accent, la pronunciació, que es pot imitar, i l’altra la prosòdia, la cantarella.

Doncs diria que Jonaina Salvador no és ben bé cubana.
Però se’n surt prou bé. Vocalment, la dificultat de Leonardo és que es tracta d’un paper molt líric, amb molts aguts i amb molta presència escènica. Cal una veu potent i a la vegada resistent.

Vaja, com la poeta Amanda Gorman, que només permet que la tradueixin dones que siguin activistes i, diguem, afroamericanes.
Una cosa és cantar un paper, i l’altra, entendre’l. I per defensar-lo al 100%, sens dubte és millor entendre’l. Crec que aquí vau cantar fa poc Cançó d’amor i de guerra. Segurament hauria sigut menys creïble jo que Antoni Lliteras, en el paper d’Eloi.

I què aporta aquesta versió a la història gloriosa de Cecilia Valdés?
Per començar, en cantem la versió completa. L’únic és que en lloc d’orquestra tindrem un quintet: piano, violí, violoncel, oboè i percussió. Cubana, naturalment. I amb una estètica colonial. El director d’escena, Federico Figueroa, potser perquè és mexicà, li ha aportat una mirada molt personal i a la vegada fidel a la novel·la original. I Yhovani Duarte, director artístic del Teatro Lírico, garanteix l’ADN cubà de tot plegat.

Quins són els papers en què més ha brillat?
El Cavaradossi de Tosca, amb què vaig debutar al Gran Teatro de l’Havana amb 24 anys. Però m’encanta també l’Alfredo de La Traviata, i em moro de ganes de cantar el Rodolfo de La Bohème, la meva òpera favorita. Fa anys que no la programen a Cuba. Em vaig quedar amb un pam de nas quan el març passat van cancel·lar Fidelio, l’única òpera de Beethoven: hi cantava el Florestan. I espero que més d’hora que tard caigui el Calaf de Turandot.

Per a un jove cantant cubà, és difícil cantar fora de l’illa?
He cantat a Itàlia, a Colòmbia, Mèxic... Però aquesta és la meva primera sortida des del 2019. El confinament ens va tallar les ales. Com a tothom, d’altra banda. Soc conscient que una col·laboració com aquesta, i amb una posada en escena tan exquisida com la que farem, és un privilegi, perquè més enllà de la pandèmia sortir sempre és complex per a un cantant cubà.

Existeix una escola lírica cubana?
És clar, el conservatori Amadeo Roldán, afiliat al Teatro Lírico Nacional: dels 15 als 19 anys. Acabats els estudis t’incorpores al cor de la companyia, i als que tenen més talent els preparen per a solistes. Accedir-hi és molt difícil, i el camí està molt institucionalitzat. 

Andorra
Sant Julià
Andorra Lírica
Temporada d'Òpera
Cecilia Valdés
Leonardo
Jonaina
Salvador
Andrés Sánchez Joglar
Comentaris: 1

Comentaris

Gracies Jonaina poder fent-se gaudir de tant plaer al nostre Principat, et mereixes tot el nostre respecte!

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic