Diari digital d'Andorra Bondia
El novel·lista Andreu Claret.
El novel·lista Andreu Claret.

Andreu Claret: “L’opinió del meu pare sobre el Procés? Era contrari a tot el que dividís als catalans”


Escrit per: 
A. L. / Foto: Agències

Fundador d’ERC, home de confiança de Companys, comissari a la Guerra Civil, mà dreta de Pau Casals a l’exili i el llegendari Home de les Neus, que va obrir el port d’Envalira i va ‘salvar’ Barcelona de la gran nevada del 1962. Andreu Claret passa a ‘París érem nosaltres’ la intensíssima vida del seu pare pel sedàs de la ficció. El 5 d’abril el presenta a La Trenca.

No sé si dir-li novel·la, autoficció, biografia...?
És una novel·la amb tots els ets i uts, el que passa és que no tots els personatges són ficcionats. La meva pretensió era escriure la peripècia d’aquesta gent que va sobreviure als anys que van de l’inici de la Guerra Civil espanyola a la fi de la II Guerra Mundial. Vaig estar buscant personatges fins que em vaig adonar que els tenia a casa: el meu pare i de la meva mare. 

Parteix de les 25 hores de converses que va enregistrar abans que morís.
Ell volia que n’escrivís una biografia, però per molta distància que agafis el risc de caure en l’hagiografia era obvi. Una narració novel·lada em semblava més pertinent per al que volia explicar, que en el fons era la història d’amor de dues persones que travessen una dècada infernal. París érem nosaltres no deixa de ser una història de superació i també d’amor. Que sigui la dels meus pares ho fa, és cert, una mica singular.

Diu que el llibre li permet fer les paus amb el seu pare. Què li havia de perdonar?
Més que de perdonar-li res es tractava d’anar al fons de la vida del meu pare. En les famílies sempre hi ha racons, coses que no s’han explicat prou bé. Jo he tingut l’oportunitat de reflexionar-hi durant cert temps, de garbellar en tot el que em va explicar el meu pare en aquelles converses, i de parlar amb molts amics seus. D’aquí en surt una història versemblant, basada en fets que he pogut comprovar, perquè no es pot construir un llibre a partir exclusivament de la memòria, perquè sempre és una mica traïdora i cal prendre’n distància.

Alguna sorpresa?
Tots tendim a magnificar certs fets mentre que altres els deixem ben tancats als calaixos de la cuina. El meu pare, també. Hi ha episodis de la seva primera vida personal que jo coneixia relativament poc i dels quals ell estava poc interessat a parlar, perquè els homes de la seva època no estaven avesats a parlar de qüestions personals. He aconseguit resoldre algunes de les incògnites pendents, per exemple la relació amb el seu germà Florenci, que havia sigut alcalde de Súria per ERC i amb qui en cert moment trenquen la relació. Mai m’hauria imaginat que la literatura servís per resoldre secrets de família.

Aquesta part més íntima, més familiar i domèstica té molt de catàrtica, la primera dona del seu pare i els seus dos primers fills. No deu ser fàcil exposar-les en públic.
Més enllà de la peripècia familiar, he intentat retratar com s’ho van fer ells i tants com ells per sobreviure en el context dramàtic de la guerra i de l’exili, on tots estaven barallats, s’acusaven d’haver-se quedat els diners dels altres. La meva família no va poder escapar d’aquest clima mòrbid de l’exili, un món que de vegades s’ha mitificat molt.

De forma gratuïta?
No s’ha de mitificar perquè fins que els exiliats van superar el trauma de la guerra, el disbarat de la Retirada i dels camps de concentració francesos, i van aconseguir refer la seva vida les van passar magres.

El seu pare, amic de Companys i de Pau Casals, n’és un espectador privilegiat, no un exiliat ras. 
No és un exiliat ras però tampoc té una biografia especialment significada. Era un home d’origen molt humil, nascut al Poble Vell de Súria, que no va ser mai regidor, ni alcalde, ni diputat. El que sí que tenia era una gran capacitat de superació. Sempre va trobar la manera de sortir-se’n en les circumstàncies més adverses. En aquells anys molta gent va acotar el cap, el mateix germà de Companys es va suïcidar, perquè l’exili era un ambient tancat, mòrbid, amb baralles  polítiques internes i tot això empitjora encara més quan els alemanys ocupen França. La història d’un home i d’una dona que se’n surten és reveladora de la força de voluntat que tenien alguns d’aquests refugiats.

No és gaire conegut el paper del seu pare en les xarxes de passadors.
Ell no en formava part, ni de les xarxes ni del maquis. Dir-ho seria deformar la realitat. Però sí que explotava amb el seu germà Florenci uns boscos a la zona de Palau de Cerdanya, que els maquis utilitzaven per ocultar-se i els passadors, per passar-hi gent a l’altra banda. Ell ho sabia, és clar, i la Gestapo sabia que ho sabia, fins al punt que el van anar a buscar i el van tenir 59 dies tancat al castellet de Perpinyà. Per poc hi deixa la pell. Quan en va sortir pesava 20 quilos menys. Pensaven que hi estava conxorxat.

Als anys 30 va ser activista però mai va ser partidari ni de la violència, ni de tirar pel dret, i se sent alleujat quan Companys proclama la república catalana... dintre de la Federació Ibèrica. 
Va ser sempre d’ERC, des de la fundació fins a la mort, però mai no va ser un home de partit. En desconfiava de l’estructura, de la disciplina interna. Venia de família molt humil, es va adherir a unes poques idees molt bàsiques, llibertat, fraternitat, justícia social, però no al que considerava que eren “aventures”, com els Fets del 6 d’octubre i la invasió de la Vall d’Aran. Aquest era el meu pare. 

Com hauria interpretat tot el Procés, des de l’1-O fins a les lleis de desconnexió i la declaració d’independència?
Quan era petit recordo que venien a casa gent com Fontbernat, Capdevila i altres. Les discussions giraven inevitablement sobre qui havia tingut la culpa que es perdés la Guerra Civil, si els comunistes, o els anarquistes. No s’acabava mai. En aquests moments, sempre deia: “Escolteu, nois, la guerra no la va guanyar Franco, la vam perdre nosaltres perquè anàvem dividits.” Era profundament contrari a qualsevol cosa que dividís els catalans. Per això crec que aquest neguit hauria orientat la seva opinió sobre els esdeveniments dels últims anys a Catalunya.

Andreu Claret

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte