Andreu Claret, novel·lista: “El món necessita urgentment el protagonisme de les dones”

Periodista de llarguíssim recorregut, expert en el Pròxim Orient des de la talaia dels seus vuit anys egipcis, exdirector de l’Institut Català de la Mediterrània i del Fòrum de les Cultures, Claret (1946) reincideix en la novel·la amb ‘Venjança’, un thriller alexandrí per on pul·lulen Hipatia, la CIA, el Mossad i el Papa. Avui la presenta al Fòrum FNAC.

És 'Venjança' una 'altra' novel·la amb manuscrit a dintre?

El manuscrit d’Hipatia és només al rerefons de la trama; la novel·la segueix el periple de la protagonista, Aileen, que vol recuperar el manuscrit pel qual han assassinat un amic seu antiquari, Sharif. La gràcia és al meu entendre que sigui precisament una dona, i no un home com és habitual als thrillers; i una dona normal, ni policia ni detectiu.

I per què una dona?

Perquè em permet seguir el que em sembla una manera de mirar i d’actuar diferent. I a mi m’ha satisfet especialment ser capaç de posar-me en la pell d’una dona per resoldre l’enigma que planteja la novel·la. Inicialment, el protagonista era un home que tenia algunes coses meves, ja saps el que passa quan escrius una novel·la. I se’m va encallar, no avançava. Fins que el vaig canviar per l’Aileen i va arrencar.

De veritat creu que una dona, pel sol fet de fer-ho, té aquesta “manera diferent de mirar i d’actuar”?

No és només un recurs literari, té a veure amb la vida: les dones tenen una perspectiva diferent que els permet comprendre les coses –i encarar-les– d’una altra manera; Aileen no treu la pistola a la mínima sinó que resol l’enigma a través d’un llarg procés i d’un periple que va d’Alexandria fins al Vaticà passant per Jerusalem i Cracòvia i amb una lògica per a la qual estan més dotades les dones, efectivament.

No sé què en pensaran les lectores, de tot això.

En els quinze dies que porta el llibre al carrer, són precisament elles les que han reaccionat de forma més positiva i cap no m’ha qüestionat la versemblança de l’actitud, del comportament d’Aileen en el que té de característicament femení. I el món, en la meva opinió, n’està urgentment necessitat, d’aquest protagonisme de les dones. Tot i que soc conscient que hi ha dones que es comporten com els pitjors dels homes. Això, també.

Li ha sortit un thriller internacional en la línia de Dan Brown o, com a mínim, Le Carré o Forsythe?

Si dic que no, malament, i si dic que sí, semblaria presumptuós...

Maltractaments domèstics, pederàstia i Església catòlica, Egipte en plena post-Primavera Àrab... Pelet oportunista, potser?

En absolut, són temes d’actualitat i fets inqüestionables: el pare Maciel, un dels casos de pederàstia més escandalosos dels últims trenta anys. També toco el món musulmà amb les seves contradiccions: l’extremisme radical, d’una banda; de l’altra, l’espiritualitat que viuen milions de musulmans com una forma de fer front a la vida diària.

El papa Francesc és un dels bons. Per tant, ni l’Opus Dei ni el Vaticà li buscaran les pessigolles.

Tot i sentir-me més aviat agnòstic, aquest Papa és un dels meus herois, així de clar ho dic, i el seu paper a la trama és tangencial però essencial. En la meva opinió, és dels pocs líders mundials que cada vegada que obre la boca diu alguna cosa interessant i encertadíssima.

Amb la seva protagonista corria el risc de convertir-la en l’estereotip de l’occidental tipa de la seva vida que fuig a l’exòtic Orient buscant noves experiències.

Per això actua amb determinació i intuïció, però amb naturalitat. Fa el que creu que ha de fer per resoldre el cas que té a les mans: saber què li passat al seu amic i per què. Ella busca la veritat, res més. Però això és molt en uns moments en què la veritat no cotitza gaire alt al mercat de valors: Aileen es passa les 450 pàgines de la novel·la anant al darrere de la veritat.

Mig miler de pàgines no és una novel·la, és un patracol.

En un parell de cap de setmanes te l’empasses. I tot i la complexitat, els lectors em diuen que enganxa. Què més pot demanar un autor?

Que Aileen aterri a Alexandria no és casualitat: vostè hi ha viscut vuit anys com a alt executiu de la Unió per la Mediterrània. N’és Venjança una guia turística?

Involuntàriament, potser sí. És potser una manera literària de salvar una gran urbs que és un desastre, víctima d’un tsunami especulatiu. Intento buscar-hi el rastre de l’Alexandria històrica, dificilíssim de trobar en el maremàgnum actual.

Va viure in situ la Primavera egípcia, el derrocament de Mubarak i després el de Mursi. El cop d’Estat militar és el que diu el seu nom, però els Germans Musulmans, eren millors?

 Va ser un cop d’Estat, sí, però amb un suport popular important, no en tinguis cap dubte. Això no vol dir que el resultat hagi sigut positiu, perquè la presa de poder pels militars ha comportat que en alguns aspectes Egipte estigui avui pitjor que amb Mubarak.

Per exemple?

La gent viu pitjor i hi ha encara més repressió, així que s’entén que l’entusiasme inicial hagi deixat pas a un sentiment de frustració molt gran.

Per acabar: la prohibició d’entrada als EUA dels musulmans de set països àrabs, consagra Trump com el bomber piròman número u del moment?

Sens dubte. I el que ha aconseguit és donar un cop de mà a Estat Islàmic, que passava moments ben delicats. I pot acabar d’encendre el món àrab –de retruc la lluita contra el terrorisme– complint la promesa de traslladar l’ambaixada dels EUA des de Tel-Aviv, on hi ha totes les legacions occidentals, fins a Jerusalem.