Anem reedita ‘Ulls d’aigua’, paràbola de Dallerès sobre la igualtat de gènere
Ara fa un any s’enfilava en aquesta pàgina amb Manela, la traducció al castellà de Frontera endins, i avui hi torna amb Ulls d’aigua, la reedició del primer (i fins ara) últim relat de la seva bibliografia. El va publicar ara fa tres decennis a la desapareguda editorial Maia, i és –diu– una mena de paràbola sobre la igualtat de gènere. Un tema, com es veu, de rigorosa actualitat i un títol que Josep Dallerès ha volgut exhumar perquè la primera edició es va esgotar de seguida i mai més no s’ha tornat a reeditar. Ara, és clar, a Anem, el segell que ell mateix dirigeix i que estrena, amb Ulls d’aigua, una nova col·lecció de contes. En aquest cas, il·lustrat, amb les aquarel·les i tintes xineses originals de Rezvan Kani. De fet, va ser ella qui va inspirar el relat: en la primera exposició andorrana, just després d’instal·lar-se al país, recorda Dallerès. Era el 1985, “i una de les aquarel·les em va arribar tant a dintre que em va inspirar aquesta història”. Què és, doncs, Ulls d’aigua? Un relat fantàstic ambientat en un país imaginari, diu, on un home i una dona que podrien ser-ne els prínceps, o els reis, tenen una filla a qui posen el nom que dona títol a la història. Amb un detall: que la mare mor només donar a llum, i paga així el cruel tribut que exigeix la seva condició femenina. Les dones d’aquest país imaginari estan condemnades a convertir-se en aigua amb la primera maternitat. Un estrany destí que Ulls d’aigua podrà trencar... si topa amb un home que l’estimi prou com per beure’s la primera llàgrima que li faci vessar. El final d’aquesta història –el trobarà o no, el seu príncep, Ulls d’aigua?– és naturalment obert, i per Dallerès es tracta, en fi, de la manera d’acostar a un públic no necessàriament infantil, adverteix, un problema d’infausta actualitat. I si han arribat fins aquí, sàpiguen que és molt probable que els pròxims mesos torni en aquestes pàgines: augura l’autor que ben aviat veurà la llum algun dels molts projectes literaris que té en cartera. Frontera endins és del 2006; l’últim poemari, Illalba, es remunta al 1995. Ja toca.