Diari digital d'Andorra Bondia
Antoni Morell i Elidà Amigó van incloure una entrevista amb el tallista traspassat divendres al volum ‘693 anys després’, publicat el 1971.
Antoni Morell i Elidà Amigó van incloure una entrevista amb el tallista traspassat divendres al volum ‘693 anys després’, publicat el 1971.

Àngel Pla, per ell mateix


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: ‘693 anys després’/ Biblioteca Nacional

Antoni Morell i Elidà Amigó van incloure una entrevista amb el tallista traspassat divendres al volum ‘693 anys després’, publicat el 1971.

Res millor per conèixer una persona, i no diguem ja un personatge, que fer-lo parlar, i escoltar-lo. I això és exactament el que van fer certa tarda del 1970 Antoni Morell i Elidà Amigó: plantar-se al taller que tenia Àngel Pla (Barcelona, 1930–Andorra la Vella, 2021), entaforar-li la gravadora entre burí i burí i fer-la petar. El resultat és l’entrevista que van incloure en aquest volum preciós –encara més com més anys passen– que és 693 anys després. Doncs bé, el nostre home hi revela detalls de la seva biografia, s’hi permet perorar sobre què és i què no és en la seva opinió art, sobre els reptes d’una Andorra que ja comença a experimentar els efectes col·laterals del boom, sobre la condició de la dona i sobre el matrimoni, i de propina ens regala l’opinió que li mereixen els hippys –som al 1970, recordin!–, per destapar-se finalment, i a la vegada, com un solitari practicant i un optimista antropològic que no pot evitar creure en el progrés. 

Resulta doncs que Àngel Pla va néixer el 1930 a Barcelona, però que va viure fins al 1936 a França. Tornat a casa, ingressa al que en diu el “col·legi”, probablement la Casa de la Caritat, segons informa Sergi Mas, i als 17 anys es posa d’aprenent, feina que compagina amb els estudis a la Llotja: “Vaig quedar-m’hi fins als 20 anys. Guanyava 30 pessetes a la setmana. Després vaig començar a dibuixar per a cases cinematogràfiques, guanyava el justet per menjar”. D’aquí li devia venir la dèria pel cine que el va acompanyar fins al final. I de seguida el salt al buit: el 1958, diu, “vaig rebre una oferta per pujar a treballar a Andorra i la vaig acceptar”. Sense cap entusiasme especial perquè, admet, “jo no en sabia res, d’aquest país”. Però la va encertar perquè s’hi va quedar tota la vida. Quants lectors no podrien dir exactament el mateix? 

Què hi va trobar, per aquí dalt? “Després de tants anys a Barcelona, em vaig adonar que aquí vivia sense presses, i com que soc i he estat sempre un solitari, m’hi trobo molt bé.” Solitari per vocació? No, més aviat per destí: “És més aviat una manca de costum. M’he criat així, sol. A un col·legi, malgrat que et rodegin mil persones, estàs sol, completament sol”. Així que aquí va trobar el seu lloc. Però no es feia tampoc excessives il·lusions: “Em limito a viure el més tranquil que puc. Si un dia em demanen col·laboració pel que sigui, la donaré de bona gana... en la mateixa mesura que ho faria si visqués a França o a un altre lloc”.

Aquesta misantropia sortirà unes quantes vegades al llarg de l’entrevista, i pot sobtar a qui ha conegut Àngel Pla de gran, un belluguet d’enorme facilitat de paraula i que de seguida trobava el forat per colar-se en una conversa i no només dir-hi la seva, sinó pràcticament monopolitzar-la. Si l’hem de creure, i ho farem, l’Àngel Pla del 1970 era ben diferent, i de vida social, ben poca: “No us en puc dir gran cosa, perquè no la freqüento. Em trobo amb algunes persones, poques. Individualitats. Però la gent en general la desconec. No hi convisc.”

Feminista abans d’hora
Morell i Amigó el troben al taller de la placeta Monjó que va obrir als primers 60, just després de deixar l’empresari Jaume Bordas. I és perfectament conscient de la diferència entre la feina creativa i la feina a preu fet, entre artista i artesà, vaja: “Quan un home copsa automàticament les coses que no són clares, les atípiques, les mostra i les ensenya, és un artista. Personalment, l’únic que em desagrada és no poder treballar sempre al meu aire i haver-me de supeditar, per viure, a fer el que volen els altres i com ells volen”. I conclou amb el neguit de qui sap de què parla, perquè Àngel Pla va tallar al llarg de la seva vida centenars de marededeus més o menys romàniques. “El pitjor de tot són les feines en sèrie, on no hi ha la més mínima possibilitat de crear, ni tan sols la més lleugera fantasia”.

Àngel Pla tenia també les seves expectatives sobre el futur del país que havia ajudat a fer créixer. I veuran com sona molt actual “Hi ha un desconeixement importantíssim arreu del món sobre el “fet andorrà”. Hi ha països tant o més petits, Mònaco, San Marino, que són mundialment coneguts. S’hauria de fer alguna cosa perquè la projecció internacional d’Andorra fos més important”. Es mostra en tot moment com un optimista incorregible, en general (“l’ésser humà és un conjunt d’energies i d’ambicions, però al fons hi ha molta cosa bona i aprofitable”) i en particular (“pessimista no ho puc ser perquè soc fill de la meva època i crec que tot va cap a millor... en l’aspecte material, vull dir. En l’espiritual és necessari fer un gran esforç, sobretot a Andorra, ja que el país ha crescut molt i el vestit se li ha quedat curt”) i ens sorprèn com un abanderat del feminisme. Tornem a recordar que som al 1970 i que a Andorra les dones encara no podien ni votar ni ser elegides: “el que no entenc és per què hi ha d’haver tantes limitacions aplicades exclusivament a la dona. I molt lligat amb això hi ha l’assumpte del matrimoni: el meu entendre, tal com actualment es realitza, és una mena de suïcidi. Pertanyo al grup dels que pensen que els aspectes sexuals haurien de solucionar-se abans d’embrancar-se en el matrimoni”.

La traca final és un homenatge a l’esperit àcrata, al gust per la contra i a l’individualisme insubornable que va exhibir vida. “Soc de la generació que ara té 20 anys el 1970, Àngel Pla en tenia 40. En tot i per tot estic amb la joventut”. Amb la hippy?, li demana Amigó... “La que s’asseu per terra i toca la guitarra? No! No trobo que sigui una actitud seriosa. Crec que el món progressa sempre, que sempre tira endavant. L’evolució d’avui és la millor que hi ha hagut fins ara, i dintre de vint anys, la dels anys 90, també serà la millor. I així successivament...”

Que així sigui.

Andorra
placeta Monjó
Àngel Pla
tallista
Morell
Amigó
obituari
693 anys després

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte