¿Per què ens fascina tant, 'Blade Runner'?
Primer de tot, pel disseny visual, l’atmosfera, que s’ha convertit en icònica: la ciutat del futur per excel·lència és el Los Angeles de Blade Runner. També perquè tot i que pot semblar freda, dura, en el fons és ciència-ficció amb molt de cor. I és addictiva, com sap qualsevol que l’hagi vista. Atrapa. La veus i automàticament es cola al raconet de les pel·lícules de culte.
¿Quantes vegades l’ha vist?
Una trentena. Lluny, però, de 2001, que he vist 53 vegades.
Una qüestió que no és tan evident com sembla: ¿com traduiria vostè 'blade runner'?
Dificilíssim. Philip K. Dick n’era especialista, en aquests neotermes, i per això és tan difícil de traduir. Amb blade runner es refereix a aquesta mena de policia o detectiu que és Deckard –Harrison Ford– i que s’ha especialitzat a perseguir, trobar i eliminar replicants.
En la meva traducció al castellà, dels replicants en deien “pellejudos”!
Horrorós, sí. La ciència-ficció té aquestes coses: ¿com traduiríem al català el terme star trek? Millor deixem-ho així.
¿És 'Blade Runner' un dels rars casos en què la pel·lícula està a l’altura de la novel·la original, si és que no la supera?
És molt diferent. El Deckard de Scott no té res a veure amb el del novel·lista; de fet, és una mica més optimista. Els replicants estan molt més humanitzats, són fruit de l’enginyeria genètica, que a l’escriptor li és un món més aliè: a la novel·la són androides.
Vist en retrospectiva, sorprèn que –a part de Harrison Ford– la resta dels actors, que a 'Blade Runner' estan sublims, tinguessin carreres més aviat erràtiques. Vangelis mateix va firmar la seva millor banda sonora.
Molt millor que Carros de foc, sens dubte. Rutger Hauer –Roy– va fer molta sèrie B, encasellat en papers de dur molt dels anys 80 –Se busca vivo o muerto, Furia ciega– fins que La leyenda del santo bebedor el va convertir en actor de culte.
Sean Young, estupenda Rachel, va rodar 'Sense sortida' amb Kevin Costner i va desaparèixer del mapa.
Era una actriu problemàtica, i a Hollywood això és perillosíssim. En canvi, sí que va tenir una carrera considerable Edward James Olmos, el teniente Castillo de Miami Vice.
La gran pregunta: Deckard, ¿és o no és un replicant?
Segons el muntatge del director, crec que sí. El detall de l’unicorn és definitiu. És el punt final d’una dèria que preocupava especialment Philip K. Dick: l’evolució dels éssers artificials –replicants, androides o com en vulguis dir– i la possibilitat que un dia trenquin les regles que els han imposat els seus creadors. Això ens porta al dubte vertiginós: ¿serem tots una mena de replicants?
Vostè, ¿ha passat el test de Voight-Kampff?
Només de veure’l a la pel·lícula ja em posa una mica nerviós. Qui sap si no en som tots una mica, d’artificials, en el sentit que hem estat creats per una entitat superior. Però tot això espero que quedi clar en la segona part, una de les fites del 2017.
A part que transcorre al 2049, ¿què més ens en pot dir?
Poca cosa, perquè és un dels projectes més secrets de Hollywood. Ford hi apareix –com a Deckard, és clar– en un paper important. Serà molt fidel a l’esperit de Philip K. Dick, i Scott ha tingut l’audàcia de cedir la direcció a Denis Villeneuve, que ens ha demostrat a The Arrival que és un dels grans realitzadors actuals.
El Roy de Hauer sembla una mena d’Espartac ciberpunk.
Doncs sí. Comparteixen la condició de líder carismàtic amb el punt tràgic de qui se sap condemnat. De fet, Roy és el centre de la pel·lícula, sobretot en la versió definitiva. I el monòleg, un dels finals més espectaculars de la història del cine, és absolutament seu.
“Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu...” ¿Qui és el pare d’aquesta sensacional, memorable tirallonga? ¿Philip K. Dick? ¿Scott?
El mateix Hauer, que és un paio desconcertant. El vam tenir a Sitges i és tan divertit com complex. El monòleg el va escriure el guionista, Hampton Fancher, a partir d’idees de la novel·la però que Hauer va interioritzar de tal forma que l’escena és pura creació seva, inclosa la pluja.
¿Millor fins i tot que el final d’'El planeta dels simis' de Schaffner?
M’estàs parlant d’una de les millors pel·lícules de la història, amb Charlton Heston al peu de l’estàtua de la llibertat: insuperable. S’hi nota la mà del guionista, el genial Rod Sterling: un final clàssic de The Twilight Zone, que l’havia fet cèlebre. Però el de Blade Runner és entre els deu millors.
Posi-li alguna pega: ¿potser que Ridley Scott no ha tornat a estar mai més a l’altura?
És un director brillantíssim i irregular. I Alien i Blade Runner són les seves millors pel·lícules. La crítica tampoc no l’ha tractat gaire bé. Tinc, per exemple, debilitat per Legend, que va ser triturada. I Hannibal està molt bé.
Li demanava una pega. Si en té, és clar.
S’ha dit que és molt esclava de l’estètica dels 80, però per mi això és bo. Defineix perfectament l’estil del cine del seu temps. ¿Un estil massa publicitari? És que ell venia de la publicitat. I tampoc hi veig res de dolent. Potser en algun moment Harrison Ford sembla una mica despistat, com si no estigués del tot dintre del personatge. I el ritme és lent. Però és que a mi ja m’està bé.
Triï’n una escena, a banda del monòleg final.
La lluita de Deckard amb Daryl Hanna a l’apartament de J.J. Sebastian. Pobre Sebastian! És un personatge tristíssim: la relació que té amb Pris, aquest desig sexual que sap condemnat al fracàs, o quan van a veure Tyrell... Són dels millors moments de Blade Runner.
Entre totes les versions, muntatges i' cuts', ¿quina prefereix?
La vaig veure per primera vegada quan es va estrenar al cine, el 1982, i em va deixar clavat a la butaca. Però el cert és que el més coherent és el muntatge del director, sense la veu en off i el final de les muntanyes, reciclat per cert d’El resplandor, que grinyolava tant i que es notava que era una imposició dels productors. És millor, per molt de carinyo que tingui a la del 1982.
