Àngels Mach: “El nostre llegat són els 200 llibres i els 2.411 articles que hem publicat”

Dissabte va rebre a Igualada el premi Recercat que convoca l’Institut Ramon Muntaner i que reconeix la feina dels centres i instituts d’estudis locals. La SAC és una de les nostres entitats més longeves, actives i probablement necessàries. L’any que ve celebra el 40è aniversari, Mach s’hi va incorporar el 1986, n’exerceix la presidència des del 2004 i se sent especialment satisfeta d’haver creat “xarxa”, dintre i fora d’Andorra.

Amb quin objectiu va néixer la SAC?
A l’època, parlem del 1983, va coincidir que van tornar al país molts professionals liberals que havien estudiat  fora. Es van trobar que no hi havia manera de seguir formant-se. L’única opció era agafar el cotxe i anar a Barcelona o a Tolosa, i si treballes no és tan fàcil. Així que a iniciativa d’un grup de professionals que procedien bàsicament del ram de la salut van pensar de fer venir persones que fossin referències en la seva disciplina a impartir conferències, i publicar-les, en lloc de desplaçar-se ells.

Qui van ser els ideòlegs de la primera SAC?
La idea primigènia neix de Josep Vilanova, que va fer classes d’Anatomia a la facultat de medicina del Clínic. Ell i Elisa Muxella, Casi Arajol, Rafael Estevan, Diego Gómez, Imma Maña i Ramon Cereza són els firmants de la petició de creació de la SAC.

Continua vigent, aquell objectiu fundacional?
La difusió del coneixement i la promoció de la recerca, sens dubte. Sí que tenim més possibilitats de formar-nos, presencialment o virtualment, això és cert. Però ara la dificultat potser rau en el fet que ens dispersem molt més. Marxen a estudiar fora i els perdem la pista. La nostra missió és recuperar aquestes persones, o difondre’n les tesis doctorals, a banda d’actualitzar coneixements fent venir especialistes.

Toqueu la medicina, l’arquitectura, la llengua, l’astronomia, la història, la filosofia, les noves tecnologies... No són massa tecles, per al múscul que teniu?
El problema és trobar la persona que pugui tirar endavant la secció. Per exemple, Francesc Ferrando va crear la de filosofia el 1996 per al congrés que va organitzar aquell any. Quan va marxar a Brussel·les no vam trobar substitut i va quedar en stand by fins al 2019, quan vam trobar un altre grup de persones que va aixecar un nou congrés. Aquesta dinàmica és recurrent, i som conscients de les nostres limitacions. 

La SAC compleix les funcions que a dreta llei haurien de complir l’IEA, Andorra Recerca i Innovació i el mateix ministeri?
Nosaltres no fem recerca, divulguem la recerca que fan els nostres associats, i quan  organitzem jornades i conferències convidem els professionals d’aquestes institucions que sí que en poden fer.

Teniu prou mitjans?
Ens adaptem als recursos disponibles. El més important és tenir idees i projectes. Si els projectes són bons, els recursos acaben sortint. El pitjor seria tenir diners però no tenir idees. Llavors sí que seria l’hora de plegar.

Antoni Pol i vostè porten vint anys al peu del canó. Hi ha relleu generacional a la vista?
La SAC ha passat per diferents cicles. Quan els que la vam fundar teníem nens petits i estàvem actius en col·legis professionals, el ritme d’activitats va baixar sensiblement. Entre finals dels 80 i mitjans 90 amb prou feines assistíem a la Universitat d’estiu de Prada i organitzàvem alguna conferència. Però la SAC no som només els que estem al davant. La SAC són també els membres que treballen a l’ombra. Aquest és probablement el nostre secret, si n’hi ha algun, que cadascú ha fet el que tenia ganes de fer. El que busquem és precisament que tothom trobi el seu encaix.

Per què continua sent necessària, la SAC?
Hem tingut la capacitat de saber fer xarxa amb altres entitats, tant dins d’Andorra, amb Àgora Cultural, com a fora. Aquesta capacitat de fer conèixer el país és una de les nostres missions primordials, a banda d’aportar coneixement i de divulgar la feina dels nostres investigadors. I aquesta funció de lligar, de fer xarxa, l’hem incorporat sobre la marxa, perquè no era un dels objectius inicials.

Quina creu que és l’aportació més rellevant de la SAC al llarg d’aquests 40 anys?
Més que d’una activitat o una aportació concreta, estem especialment orgullosos d’haver deixat traça en forma de llibre o de document audiovisual de tot el que hem fet. El que pretenem és que el que fem quedi. El millor congrés no serveix de res si no en queda constància, si els investigadors del futur no en poden treure profit. Som un esglaó més. 

Faci un balanç d’aquests 40 anys.
Tenim 2.411 articles publicats i recollits en 114 llibres propis, més 3 llibres i 34 números de la revista Àgora, i 34 llibres publicats conjuntament amb altres entitats. Tot això constitueix un llegat sòlid, concret i tangible. Les diades de Prada, les Trobades Culturals Pirinenques i els Papers de Recerca, tots digitalitzats. Els Debats i els cicles de conferències, de moment només parcialment. Cal recordar que totes les activitats i conferències han sigut sempre desinteressades. 

Les pròximes cites?
El 17 de maig a La Llacuna, en una taula rodona sobre Import-export culturals; el 21, en la Jornada sobre Simeó de Guinda, i el 26 de juny, pel número 10 dels Papers de Recerca Històrica, dedicat als inicis de l’Administració andorrana moderna, posem que entre el 1961 i el 1978.