Anorèxia i depressió, a escena

Agustí Franch explora els efectes de les malalties mentals a ‘Solstici’, des d’avui al teatre Gaudí de Barcelona.

L’Anna és prostituta i també és anorèxica. El Ginés és, atenció, tanatopràctic, que és com es diuen els professionals que es dediquen a maquillar els difunts, pensin en aquella estupenda sèrie que va ser –recorden?– A dos metros bajo tierra, o en Bonasera, l’enterrador a qui Vito Corleone encarrega que deixi presentable el cadàver de Sonny. Doncs bé, Ginés, a qui interpreta l’actor Isidre Montserrat, és també un home depressiu, amb escasses habilitats socials i més acostumat a relacionar-se amb els morts que no amb els vius. I dona la casualitat que el seu taller dona just a la cantonada on l’Anna treballa.  I ell l’observa i l’observa venent el seu cos per diners. L’acabarà contractant, és clar, però no amb l’objecte de mantenir-hi relacions sexuals, sinó d’allunyar-la durant el servei d’altres clients que considera que la ultratgen amb aquell comerç carnal. I acabaran construint una cosa semblant a l’amistat a partir de la connexió que sorgeix dels seus respectius mals: l’anorèxia de l’una i la depressió de l’altre.

Aquest és el punt de partida de Solstici, text d’Agustí Franch, que el mateix publica una novel·la que escriu un guió o una obra de teatre, i tot això sense deixar el Club Piolet, i que avui mateix s’estrena al teatre Gaudí de Barcelona. S’hi quedarà fins al 26 de febrer i és, diu l’autor, la segona entrega d’Històries inevitables, trilogia que va arrencar dos anys enrere amb Ximpanzé, amb què comparteix elenc protagonista (Míriam Tortosa, Cristina Vallribera i el mateix Montserrat) i direcció (Raül Tortosa i Núria Florensa), a banda de dramaturg. De fet, arran de l’èxit de Ximpanzé, que el febrer passat va desfilar per La Valireta i que continua girant per Catalunya va constituir la companyia Inevitables per portar la trilogia als escenaris. I no els està sortint malament.

Es tracta, diu Franch, d’espectacles de petit format i amb cert contingut social. A Ximpanzé disseccionava el cas sens dubte singular d’un home transsexual que es quedava embarassat, i a Solstici són les malalties mentals (anorèxia i depressió) “que aïllen de la resta del món els que les pateixen i deixen els que els envolten impotents perquè és molt difícil entrar-hi i ajudar-los”. Ho diu des de l’experiència de qui ha viscut la depressió a la vora i també amb la intenció de desdramatitzar la malaltia i presentar-la amb tot el clarobscur d’experiències i emocions que genera, inclosos els tocs d’humor marca de la casa. “No es tracta de fer plorar l’espectador, ni molt menys. Simplement, i com sempre dic, d’entretenir-lo i, de passada, de fer-lo reflexionar sobre una realitat que la majoria de vegades no sabem com afrontar”. 

S’hi poden jugar un peix que no trigarem a veure-la a casa. I el vestuari, per cert, d’Anna Mangot.