Anquetil a Envalira: neix un mite

Quatre minuts: aquesta era l’eternitat que li treien al pas per fra Miquel el corredor francès Raymond Poulidor i els espanyols Julio Jiménez –vencedor del 4 de juliol, entre Peprinyà i la capital– i Federico Martín Bahamontes, tots dos escaladors descomunals. Anquetil, segon a la general a la sortida d’Andorra la Vella i que ja portava quatre rondes franceses al sarró, tenia el Tour del 1964 perdut. Envalira l’havia noquejat per a sorpresa de l’univers sencer, i Poulidor, àlies Pou Pou i arxirival del ciclista normand, n’era el gran beneficiari. Va ser exactament així, amb aquests protagonistes de llegenda com Envalira, el sostre de la carrera, va entrar per la porta gran a l’èpica del Tour: Anquetil es convertiria aquell mateix any en el primer pentacampió del Tour, i Poulidor passaria a la història com l’etern perdedor, després de prendre part en catorze rondes i pujar en vuit ocasions al podi de París, amb tres segons llocs i cinc tercers.

Poulidor no va vestir ni un sol dia de groc, cosa que amb la seva trajectòria no deixa de tenir cert mèrit. Però la vegada que hi va estar més a la vora va ser molt probablement aquell 6 de juliol. El de la pájara monumental d’Anquetil. ¿Què va passar, allà dalt? Diuen les cròniques –per exemple, les de la revista Miroir du Tour 64, un patracol sensacional que dedica quatre pàgines profusament il·lustrades a cada jornada d’aquella carrera, i tenim la sort que la Biblioteca Nacional en conserva un exemplar– que el francès va ser l’únic dels corredors que havien arribat el 4 de juliol a la capital, que l’endemà, jornada de descans, es va plantar al cèlebre méchoui –corder a la brasa a l’estil magribí– organitzat per Radio Andorra als jardins de l’edifici històric de l’emissora, i que s’hi va atipar com un lladre. “Méchoui monstre”, en diu el reporter de Miroir du Tour. També es diu que la sangria hi va córrer literalment com l’aigua. I hi ha una estupenda sèrie de fotografies de Fèlix Peig que delata la voracitat d’Anquetil i de Janine, la seva esposa, tot el dia enganxada a ell com una paparra. Per completar el panorama hi ha també una llegenda. I la llegenda diu que la bruixa Belline, vident oficial del diari France Soir, li havia pronosticat una caiguda fatal en l’etapa amb sortida a Andorra, i que el 6 de juliol, camí de Tolosa, Anquetil va sortir amb la por al cos.

Fos el que fos, el cas és que al cap del port el Tour se li escapava sense remei: “Doncs no: Anquetil no havia paït el méchoui de la vigília”, torna a dir el reporter del Miroir du Tour. “Sota la boira d’Envalira, pel costat més escabrós de la muntanya, a les primeres rampes el gran grup es desfà, i la pájara és tan brutal com inesperada; enfonsat a la bicicleta, el cap sobre el manillar, la boca oberta i la mirada perduda, Anquetil va a la deriva mentre els seus grans rivals miren de donar-li el cop de gràcia. És la llei de la carrera.” És aleshores quan apareix Louis Rostollon, gregari seu al Saint Raphael, que evita el naufragi total, definitiu. Però li va anar d’un pèl: “Em trobava tan malament que no desitjava una altra cosa que plantar-me i abandonar”, reconeixia Anquetil a l’arribada.

Anquetil ressuscita

Però vet aquí que, quan estava a punt de morir, va i ressuscita. No només no abandona sinó que treu forces de no se sap on –potser del mateix méchoui maleït– i emprèn la persecució dels escapats. Poulidor, fidel al seu destí, punxa quan té Tolosa a tir. I com que no en té prou, acaba a terra en un tortuós canvi de roda i Anquetil, que ja l’ensuma, passa volant i a l’arribada l’avantatja en 2.42. Una altra eternitat. No hi farà res que l’endemà, entre Tolosa i Luchon, Pou Pou es prengués la revenja i s’endugués la victòria: Anquetil es va vestir de groc el 9 de juliol a Baiona, i ja no es va treure el mallot fins a París. El pobre Poulidor es va haver de conformar amb el segon lloc. Per 55 miserables segons. Mai més ho tornaria a tenir tan a la vora. I això que en va tenir unes quantes oportunitats: encara va fer sis podis més. I l’últim, atenció, el 1976! Per a Anquetil, en canvi, el Tour del 1964 va ser l’última gran victòria.

Fins ara hem parlat, en fi, dels mites: Anquetil, Poulidor i Envalira. Però és que aquelles dues etapes amb arribada i sortida de la capital van tenir altres protagonistes. El primer de tots, Rostollon, el gregari fidel, de qui ja hem parlat. Però també Julio Jiménez, àlies el Relojero de Ávila, grandíssim escalador i segon al Tour del 1967. Va ser el primer vencedor andorrà del Tour en endur-se la 13a etapa, els 170 quilòmetres entre Perpinyà i Andorra la Vella, amb Joseph Groussard com a sorprenent líder. La 14a, entre la capital i Tolosa, se la va embutxacar el belga Edward Sels. El Miroir du Tour recull també un episodi que per poc no acaba amb tragèdia: va ser en l’etapa del 4 de juliol: “El drama esperava el gran grup després d’un revolt, al peu d’Envalira, coll inèdit que es tornaria a escalar dos dies després per l’altre costat. Una caiguda havia acabat amb deu ciclistes a terra, en una barreja de ferro i sang.” El part no sembla tan greu: un tal Kunde s’ha trencat el colze; Janssen apareix amb les ulleres trencades... però Armand Desmet jeu al terra, immòbil, enmig d’una bassa de sang que li raja pel cap: “Durant uns moments, just quan disparàvem la foto, el vam creure mort. Però va poder ser traslladat en helicòpter fins a l’hospital de Tolosa, on es va recuperar.”

La revista, en fi, deixa també constància del petonàs que l’hostessa andorrana li estampa a Jiménez; del miracle Groussard, a qui es veu que ni els seus compatriotes auguraven gaire futur com a líder del Tour; de l’havà mida XXL que Poulidor, en samarreta imperi fa veure que es fuma a l’habitació de l’hotel –el Pyrénées, per concretar–; de la corrida de toros que es va organitzar a la monumental d’Escaldes en honor de la caravana del Tour... i de la sessió intensiva de compres que Jacques i Janine Anquetil es van marcar en la jornada de descans. Cal suposar que abans del méchoui.