Diari digital d'Andorra Bondia
Caus, al passeig del Valira de la capital, com si fos el Sena de Cortázar.
Caus, al passeig del Valira de la capital, com si fos el Sena de Cortázar.

Antoni Caus, poeta: “Soc orc des que em vaig instal·lar als Pirineus; abans era un torracollons”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

L’any passat va debutar com a narrador amb ‘La síndrome de l’escala’, i ara s’estrena com a poeta amb ‘Repetició i diferència’, el relat d’un supervivent que s’enganxa com una paparra a la felicitat domèstica després de l’últim naufragi. I tot, en un bucle que torna i torna. Amb estrofes que no són prosa poètica –s’enfada si l’hi insinuen– i haikus que en pengen com ratpenats. Aquest vespre el presenta a La Fada. Sensacional.

Què va ser primer, el Caus narrador o el Caus poeta?

Al narrador el van publicar primer. Però, si penso en mi, en fi, ho faig com a poeta.

Ha superat per fi la síndrome de l’escala?

M’acompanyarà tota la vida. De fet, estic segur que quan acabem aquesta entrevista trobaré vint respostes diferents i millors que les que t’hauré donat.

Ser fill de cabaler de la Segarra, que és com s’acostuma a presentar a les solapes, marca?

És la constatació d’un fet. Si el meu pare hagués sigut hereu, jo seria l’hereu de l’hereu i, per tant, és molt probable que no fos avui aquí. Però les coses no van anar així.

A vostè, que li agrada la pilota oval: si el rugbi és un esport de bestiotes practicat per cavallers, què és la poesia?

Et diré que Maro Itoje, un jove i excel·lent segona línia de la selecció anglesa, és un poeta com una casa de pagès.

Segona línia i poeta... Com vostè, per casualitat?

Què més voldria. He sigut un jugador de costellada. I la meva arribada al rugbi és tardana i casual: vaig adonar-me que tenia més afinitats amb els aficionats al rugbi que no amb els que parlaven de bàsquet o al futbol. Un discurs diferent, si se’m permet l’esnobisme.

Ja que en parlem: a Espanya li va robar el partit contra Bèlgica l’àrbitre romanès?

Fins i tot les cròniques dels diaris esportius espanyols admeten des del minut 1 que Espanya va jugar molt malament i que no va arribar a la línia de 22. La resta és faramalla.

Ser orc, fa poeta? Li surt de forma natural? O és que avui no l’han besat abans de sortir de casa, com diu en un dels poemes?

No vaig ser orc fins que no vaig venir a viure als Pirineus: abans no era orc, era un torracollons. Soc callat, reservat, tímid... Orc t’hi tornes amb l’edat, m’imagino, quan t’adones que acostumem a fer complicades les coses que en realitat són senzillíssimes.

La poesia, si no és autobiogràfica, és una impostura?

Tot el que un escriu és ficció, ho tinc claríssim.

Inclosa 'Repetició i diferència'?

I també aquesta entrevista.

Si li dic jove promesa de les lletres andorranes...?

O t’has equivocat d’home o no hi guipes gaire. Que faré 55 anys, sisplau!

És recomanable tenir un diccionari a mà quan llegim el llibre. Per saber què vol dir 'fato', per exemple.

Un dialectalisme que es va conservar a casa i que jo he heretat amb molt de gust: El carro carregat de fato, d’embalums.

I fer escalanifi?

Així li deia la meva generació al playback: pel programa aquell prehistòric de la primera TVE. Soc un dinosaure.

Feia anys que no sentia keds, surra, portar els mitjons al garró...

Parlo com parlava la meva família. És tota l’herència que pot deixar un cabaler al seu fill. Però no tinc cap intenció de ressuscitar vocabulari de l’any de la picor.

Si 'La síndrome de l’escala' era una reflexió sobre la masculinitat, què és 'Repetició i diferència'?

Això el que prova és que no has de fer cas de les paraules d’un autor sobre la seva obra. La síndrome... no té res a veure amb la masculinitat. I Repetició i diferència és un llibre escrit d’una manera molt especial perquè és el meu cinquè poemari, i em permeto, per tant, el luxe de practicar un cert tipus de mètrica amb un cert tipus de ritme que no ve el cas d’explicar, però que no té res a veure amb la prosa poètica.

El títol sona francament quàntic. De fet, un dels –diguem-ne– versos diu exactament això: “L’univers és un ball en espiral, paraula, direcció, repetició i diferència”. Oportuníssim, ara que ha traspassat Hawking.

He llegit alguna cosa de física teòrica. Sense entendre’n gaire, la veritat. Però potser tingui més a veure amb Différence et répètition, de Deleuze, títol que tampoc no he acabat mai d’entendre...

Digui, digui.

Perquè, a veure, la diferència no pot existir abans de la repetició. Només quan es repeteix un fet pots imaginar-ne un de diferent...

És clar. Si definim el llibre com el relat d’un nàufrag que intenta encaixar en el que intueix l’últim refugi, és que no n’hem entès res?

Si partim que és una ficció, és correcte. I, subratllo, això de ficció.

I si diem que és un cant a la felicitat conjugal, quotidiana i domèstica de les petites coses: parar la taula, estendre la roba, portar la nena al col·legi?

Per què no? Però un llibre com aquest no s’ha d’entendre. T’ha de tocar. És la meva única pretensió.

Què té contra les pobres comes, que no n’hi ha ni una?

Res, però l’acumulació per repetició perdia gràficament potència si separava els elements amb comes. Es tractava precisament el contrari, que quedés clar que tot és una re-pe-ti-ci-ó.

De totes formes, li té una mica de mania a la puntuació convencional, com va demostrar en la seva etapa com a columnista del BonDia: no va posar un punt i a part en tot un any.

No hi estic d’acord.

Quan diu: “Cadires buides/ el teu cotxe que arrenca/ en l’hora blava”... De quina hora parlem, concretament?

Just del moment que comença a deixar de ser de nit. No són les hores curtes, que diuen alguns, perquè això és fosca nit, sinó quan la nit deixa de ser nit.

Amb l’haiku, tothom s’hi atreveix perquè és petit i es deixa?

No ho crec. M’he interessat per la poesia japonesa i em semblava que després d’unes estrofes tan marcades i numerades fins i tot visualment el que s’esqueia era que en caigués una cosa destil·lada. I el més destil·lat que he trobat és aquest 4-6-4.

Haiku canònic?

Crec que sí. I després dels haikus venen els tankas, que clausuren cada setmana en què està dividit el llibre. Però segur que hi haurà qui no ho vegi així. Què hi farem.

Andorra
poesia
Caus
Repetició i diferència
poeta
cabaler
escalanifi

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte