Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Morell, Passaport sense nom, Andorra 7, Arajol, Forné, retrats, Marsé, Señoras y señores
Andorra, Morell, Passaport sense nom, Andorra 7, Arajol, Forné, retrats, Marsé, Señoras y señores

Antoni Morell: “N’hi ha que em diran què m’he cregut... Miri, que tinc 76 anys”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Casi Arajol

Torna l’autor de les Lletanies, de Borís i de les converses amb Martí Alanis. L’home que va posar Andorra al mapa literari. I ho fa amb Passaport sense nom, singular recull de retrats de mig centenar de personatges nostrats: els de la primera sèrie es van publicar el 1978 a Andorra 7; els de la segona els va escriure el curs passat. Aquest vespre, a les Fontetes, amb Marc Forné i Josep Enric Dallerès com a mestres de cerimònies.

Per als que no hi érem: què va ser 'Andorra 7'?

Una revista impulsada per un grup de gent aleshores jove –Marc Forné, Amadeu Nadal, Toni Sementé, Manel Mas i un servidor– que va intentar fer-se un lloc en un mercat fins aleshores monopolitzat pel diari Poble Andorrà. Ens hem de situar en el context del 1978.

On l’hauríem de posar, des del punt de vista ideològic?

Diguem que propugnàvem una obertura liberal.

A 'Passaport sense nom' hi trobem el Morell d’abans de les 'Lletanies' i d’abans del 'Borís'. Ja els tenia entre cella i cella?

Les Lletanies ja estaven escrites i tancades en un calaix. Però no era la primera vegada que escrivia en un mitjà: ho havia fet en quasi tots els que s’havien succeït al país des de mitjan anys 60. A Andorra 7, atenció, hi escrivia amb pseudònim: Francesc Bonet.

Perdoni?

És un nom escollit a l’atzar, sense segona. Des del 1973 exercia com a secretari de Sindicatura i pensàvem que era millor no barrejar les coses.

Quants articles deu haver escrit, al llarg de la seva trajectòria?

Posem que cap a un miler.

Confessi: qui va ser primer, vostè amb Passaport sense nom o Marsé amb 'Señoras y señores'?

Miri, dec haver llegit quasi tot Marsé, que m’encanta, però en canvi desconeixia aquest llibre. L’hi asseguro.

El que és segur és que vostè no gasta la mala bava de Marsé. Por a represàlies, si es trobava les víctimes pel carrer?

Com comprendrà, a la meva edat que em diguin el vulguin. D’altra banda, de mala bava no en gasto perquè crec que no en tinc. El que sí que tinc és una certa mirada digueu-ne irònica, antimaximalista, contrària a tot maniqueisme: les persones no som o blanques o negres. Mai.

Diu que retrata els seus personatges amb cordialitat i subjectivitat.

Perquè els estimo, no en tingui cap dubte. En aquest sentit, soc antisartrià: l’infern no és l’altre. Al contrari: sense els altres, no hauria sigut mai jo. El que modula el jo són més les persones que no les circumstàncies. Com a mínim, és el que penso a diferència del que deia Ortega. Deixi’m dir-li que aquest llibre és com un mirall: he fet que hi desfilessin els personatges –que per mi són abans que res persones– i el que en queda és un retrat personal, sí, però no esbiaixat.

Un mirall... deformat?

Nooo! El meu mirall no és ni còncau ni convex. No surten camacurts ni culcaiguts ni abonyegats ni rabassuts. Però davant del mirall tots fem ganyotes...

També diu que no pretén erigir-se’n en jutge. Segur que no ha aprofitat per passar comptes amb segons qui?

De cap manera. Perquè ningú no em deu res, i perquè jo mateix no dec res a ningú.

Doncs algun ex-cap de Govern –i no és òbviament Marc Forné– no surt gaire ben parat...

Perdoni: això serà segons vostè. Per mi, tothom surt tal com jo el veig. I que consti que no hi ha cap mena de moralisme; si el lector n’hi troba, és cosa seva.

A la primera sèrie, algú li va girar la cara?

Que jo sàpiga, no. A diferència de quan vaig publicar L’Estat andorrà, que va trepitjar més d’un ull de poll. No sé si pel contingut –en aquell moment, parlar d’Estat era pitjor que parlar avui de l’associació amb Europa, molt pitjor– o per qui el firmava amb mi. Millor dit: sí que ho sé.

Els 25 del 1978, són tots els que es van publicar?

Absolutament tots. Són potser més barrocs que els de la segona sèrie, que en canvi m’han sortit més estilitzats.

Ho va deixar perquè va voler o perquè li van suggerir que ho deixés?

Perquè vaig voler: hi va haver una mena de crisi, a Andorra 7, i vam acabar marxant-ne Antoni Sementé, Manel Mas i jo mateix.

Veig que amb Forné han fet les paus.

Escolti, és que jo no he estat mai en guerra amb ningú. També li he de dir que aquest és un llibre escrit contra la velocitat.

La lentitud, diu Antoni Puigverd, és una arma de combat.

Efectivament. És també un llibre-tren, amb trams que fan pujada i altres que fan baixada. Hi ha personatges que m’han acompanyat al llarg de tot el trajecte; amb d’altres hem compartit algunes estacions i prou.

Uns quants dels noms de la primera sèrie ens sonaran a molts a cosa plistocènica. Som un país sense memòria?

Absolutament desmemoriat: quan et mors et fa el gran funeral per passar, immediatament després, a una altra cosa. Com si fessin nosa. Però la culpa és nostra, que no hem sabut transmetre el valor que han tingut per al país algunes persones.

Quina lliçó en treu?

Que per alguns dels que manen, i dels que volen manar, tot comença amb la Constitució. I resulta que Andorra ve de molt més enrere.

Com és que no hi ha el retrat del bisbe Martí Alanis?

Ja el vaig retratar al llibre anterior. Crec que vaig dir-ne tot el que n’havia de dir.

Li auguro bones vendes. Ni que sigui per pura xafarderia.

Ens agrada saber el que diuen de nosaltres. Però, sobretot, el que diuen dels altres. N’hi ha que em diran que els hauria pogut deixar millor, o què m’he cregut, dient-ne això o allò. Però escolti, que tinc 76 anys.

Ja que el tinc aquí, està lligada la reedició de les 'Lletanies' i del 'Borís'?

Això l’hi dirà l’editor, però crec que està molt ben lligat i que no trigaran gaire a sortir en edició de butxaca. Estiguin atents.

Que avui ben pocs sapiguem resar el rosari, i ja no parlem de les lletanies, què vol dir?

Que una societat que ha guanyat en llibertat i en laïcisme ha perdut en canvi en cultura, entesa aquesta en sentit ampli. Perquè la religió forma part d’aquesta cultura heretada.

Vostè, tan aficionat als llatinismes, no tem que d’aquí ben poc el lector no l’entengui?

Del que tinc molta por és que d’aquí poc no entendrem ni la vida ni la mort.

Li interessa ni que sigui de refiló la biografia del Borís històric, que ha anat reconstruint Gerhard Lang?

Sincerament, poca cosa.

Que el Borís real morís sol i de vell a Boppard en lloc d’acabar de germà porter al monestir de Poblet, li treu glamur literari?

Home, no és el mateix.

Sap que la tomba del bon rei està amenaçada de desnonament, si no és que l’han desnonat ja. Hem de fer alguna cosa, per salvar-lo?

No ho crec. Perquè les pedres són importants si a sota hi ha una vida que hagi deixat petja, arrels. I la veritat és que Borís no va deixar ni el record. I perdoni la immodèstia del que li diré ara: fins a la meva novel·leta, ningú havia parlat mai de Borís. És a partir d’aquí que els historiadors s’hi comencen a interessar.

Sorprèn en algú com vostè, que té una faceta gens negligible com a historiador.

La història l’he deixat definitivament de costat, com tantes altres coses: filosofia, teologia, dret... Tot això ja ho he fet.

I què li queda?

Les persones. I algun llibre que tinc pendent. Poesia, bàsicament: la gran Generació dels 50; i en català, Espriu, Estellés, Margarit... i pari de comptar.

Hem de renunciar definitivament a l’epopeia del mariscal Calbó de Soldeu, que ens havia d’explicar?

No renuncio a res. Tinc molts papers al calaix. Que es publiquin o no és una altra cosa. Com a mal menor, aniran a parar a la biblioteca de la Massana.

Els manuscrits del 'Borís' i les 'Lletanies', ja hi són?

Encara no. Però hi seran, com el del Politar que vaig transcriure el 1983, quan es va publicar per primera vegada.

'La casa de la memòria', segona entrega autobiogràfica, ens la promet per al curs que ve?

Arriba un moment de la vida que no es pot prometre res. Ho tinc en marxa, això és tot el que li puc dir. Com també tinc en marxa una novel·la on tornarà a ensenyar la poteta Borís. Però ara ja no com a protagonista.

Vostè, jo i uns quants sabem que avui es publica tot; es publica massa?

No crec que mai sigui massa, i menys encara en un país petit com ho és el nostre. Com més es publiqui, millor. Encara que molts estiguem condemnats a les escombraries literàries. Com més es publiqui, més possibilitats hi haurà que alguna cosa quedi.

I què quedarà d’aquí mig segle, d’aquesta mena d’edat d’or –o, com a mínim, de plata– que vivim actualment?

Alguna cosa de Manel Gibert. I no precisament els haikus que acaba de publicar. Però algun poema ja és molt. I algun dels primers de Josep Enric Dallerès.

Fa dos anys deia el mateix. No hi ha incorporat ningú de nou. I no deu ser perquè no hi ha novetats.

Doncs probablement serà per desconeixement.

El noto més crític, més pessimista, més escèptic.

Crític, segur que sí. Començant per mi mateix, perquè fas balanç i surt el que surt. Crisi ve del grec i vol dir “lluita”, el porgader, el sedàs que serveix per destriar el gra de la palla.

També més rondi­naire.

És clar que sí. Tal com van les coses, el que em demano és com algú pot quedar-se callat, sense rondinar. Tenim molts motius, per fer-ho. O no?

Andorra
Morell
Passaport sense nom
Andorra 7
Arajol
Forné
retrats
Marsé
Señoras y señores
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic