Antonio Lafuente, comissari d''Art en vinil': “La paradoxa és que el vinil viu una segona joventut i el CD desapareix”

D’Elvis Presley, els Beatles i Sex Pistols a Maria del Mar Bonet, Mecano i Siniestro Tolal, i de Warhol a Nazario, passant per Picasso, Banksy i Ceesepe. Dit d’una altra manera: la història de la música i de l’art de la segona meitat del segle XX a través dels tres centenars de portades de la col·lecció Chambao que fins al 30 de juny s’exposen al CAEE escaldenc. Atenció, vagin preparats per a un viatge en el temps.

Sorprèn que fins que Alex Steinweiss no la va inventar, els discs no tenien portada. I que això no va passar fins a mitjans anys 40.
Doncs és així. Abans d’ell les portades eren sobre de color cartró, molt austers, amb un foradet al centre que deixava veure el label, l’adhesiu amb l’intèrpret i els temes. Res més. 

Un visionari, Steinweiss.
I dissenyador de renom que va crear la font tipogràfica que du el seu nom. El va contractar de molt jovenet la Columbia. I va convèncer els directius d’incloure imatges a la portada. Va començar amb un recopilatori de música mexicana que va arrasar, fins al punt que la Columbia va repetir l’operació amb els discs de jazz i clàssica, l’especialitat de la casa, i a ell el va nomenar director gràfic.

Una altra sorpresa: el primer Warhol es va foguejar com a portadista!
A la Columbia i a Blue Note. Les més antigues que tenim són de finals dels 40. Ell sí que hi inclou fotografies, una mica cursis, la veritat, que no semblen seves, les veus i mai no diries que són de Warhol. Res a veure amb les serigrafies dels 60 i 70, que d’altra banda també va explotar a les portades d’aquella època.

I resulta que era més aviat pencut.
Ho dius pel disc de Telonius Monk: no devia tenir gaires ganes d’il·lustrar-lo i li va fer escriure a la seva mare els noms dels músics. Això d’encarregar la feina als altres ho duia a la sang  es veu.

Quina és l’edat daurada del portadisme?
Fins i tot amb el rock les portades es limitaven a la foto de torn de l’artista o del grup i prou. Les companyies no arriscaven. El panorama va canviar amb els Beatles, probablement  sota la influència de Brian Epstein, que van ser els primers a imposar els seus gustos, incloses les portades i els il·lustradors. I tots els van seguir les petjades.

Al principi tampoc eren gaire innovadors, la veritat.
Quan comencen, amb els senzills d’Odeon, eren molt convencionals. Però amb els LP la cosa canvia. Recorda A Hard Days’ Night, una quadrícula amb 24 retrats d’ells.  

El gènere més innovador?
El jazz va ser el primer a atrevir-se a experimentar amb disseny i fotografia. I el punk també va ser molt radical: recorda Clash, que parodien a London Calling el primer disc d’Elvis Presley esclafant la guitarra a l’escenari. Siniestro Total va anar encara una mica més enllà i el que esclafa a la portada de Sexo chungo és una gaita. Però si parlem d’Espanya, l’explosió va arribar amb la Movida. Fins aleshores, i mira que ja estem als primers 80, les portades eren molt poc creatives.

Algunes de les portades de la Nova Cançó, i parlem de finals dels 60 i primers 70, no tenien res de convencionals.
Barcelona sempre va anar uns anys per davant, pel que fa a disseny. Miró va fer portades per a Maria del Mar Bonet i Raimon, sense anar més lluny. I l’Elèctrica Dharma, en un altre àmbit, és un cas paradigmàtic.

Seleccionin una entre les 300 que s’exposen al CAEE.
La més influent, Sergeant Pepper’s, que va trencar esquemes i va ser imitadíssima: des de Frank Zappa i The Moderns of Invention als Rolling. 

De la Movida?
Ceesepe va ser l’il·lustrador clau, amb portades per a Golpes Bajos i Gabiente Caligari. I no ens hem de descuidar El Hortalano i Ouka Lele. 

Vostè té també un passat com a portadista.
En vaig fer per a Asfalto i per a Carmen Linares, i m’he permès portar-les a Escaldes, però el cert és que no van tenir la transcendència d’aquests tres mestres. 

El CD no ha sigut capaç de generar res de semblant al gènere propi que són les portades d’LP.
Ni remotament. El CD va ser la panacea de les companyies discogràfiques. Amb l’argument que ocupaven molt menys espai pretenien que els compradors de vinils compressin de nou la col·lecció que ja tenien. I va funcionar, atenció. Va ser un negoci rodó. No havien de fer ni discos nous ni molt menys portades noves, sinó reciclar el material.

Això, al començament. Després ja es va començar a publicar directament en CD.
Però el format no ajudava. La paradoxa és que el CD quasi liquida el vinil, però trenta anys després el que pràcticament ha desaparegut és el CD, mentre que el vinil viu ara una segona joventut. 

Una raresa que no se’ns pot passar per alt al CAEE?
Abraxas, de Santana. La portada és un quadre que ell mateix va comprar en una exposició a Nova York. D’un pintor australià semidesconegut. I a l’hora de publicar el disc es va plantar i va dir que el volia a la portada. La companyia va tirar pel dret, no va contactar l’artista i ni tan sols hi va fer constar l’autoria. Com que va tenir tan èxit, el van acabar contactant i li van oferir feina de portadista, potser per estalviar-se problemes. Però el cas més curiós potser sigui el de Lou Reed i Nazario...

Digui, digui.
Va ser per la portada de Take No Prisoners, el doble directe de Velvet Underground (1978). La discogràfica va plagiar la portada d’una vinyeta publicada a la revista Rock Comix. El plet només es va resoldre el 2000. A favor de Nazario, que amb els quatre milions de pessetes sota el braç, va dir que si se l’haguessin demanat, amb molt de gust l’hauria cedit gratuïtament.