Any Brossa: una oportunitat

Tan sols el Consell, que des del 2016 exposa ‘Incomunicació’, s’ha afegit de moment al centenari del poeta.

“Espero que us agradi. I si no us agrada, vosaltres mateixos.” Amb aquest estirabot va inaugurar Joan Brossa Entre les coses i la lectura, l’estupenda exposició de poemes visuals que el ministeri de Cultura va plantar el juny i el juliol del 1994 a la desapareguda sala de bombers. Ho explicava la periodista Teresa Blanco a la crònica de la vetllada, i si en parlem avui i aquí és per dos motius: primer de tot, perquè aquella exposició va tenir un sensacional llegat, Incomunicació, el poema corpori que durant dos decennis llargs es va florir a la placeta de l’STA i que des del setembre del 2016 il·lustra l’entrada del Consell General per Lídia Armengol, que és probablement el més clandestí i menys transitat dels accessos a l’edifici. Però aquesta és una altra història.

També en parlem perquè aquest 2019 es commemora el centenari del naixement del poeta amb l’Any Brossa, impulsat per la fundació que du el seu nom i que va arrencar oficialment fa un mes –Brossa va néixer a Barcelona el 19 de gener del 1919. Una excusa formidable per recordar el capítol andorrà del poeta i per explotar Incomunicació, un dels 23 poemes corporis –ni més, ni menys– que Brossa va crear en vida. Nosaltres tenim el rar privilegi de tenir-ne un al costat de casa, però sembla que tan sols el Consell General ha tingut els reflexos d’apuntar-se a l’Any Brossa: una de les últimes decisions en matèria diguem-ne cultural del ja exsíndic Vicenç Mateu va ser gestionar una vetllada brossiana, de contingut probablement màgic –el poeta era un amant i també un gran practicant de la prestidigitació– i amb data encara per confirmar: “Però tindrem Brossa al Consell”, assegura.

El creurem, és clar. I també hem de creure Josep Maria Ubach, que des del departament de Promoció Cultural va lligar l’escapadeta andorrana del poeta. I tot va ser més aviat casual: “Passejava un dia per davant del palau de la Virreina, a Barcelona, que li havia dedicat una gran retrospectiva. Com que en coneixia el director, se’m va ocórrer demanar-li què en farien, quan s’acabés. Res, va dir. I no m’ho creia. Li vaig proposar de pujar-la, i el 10 de juny del 1994 la inauguràvem. Una mica tunejada perquè no vam poder portar totes les peces: algunes no hi cabien i d’altres només tenien sentit a la Virreina”.

Crònica d’un poema corpori

A canvi, i com és sabut, Brossa va tenir el detall de deixar-nos Incomunicació. A dreta llei, i segons les cròniques de l’època, la peça s’havia de dir inicialment Capvespre. I amb aquest nom ja figura a l’esbós exhumat pel crític Isidre Vallés a L’obra pública de Joan Brossa. La sorpresa és que el dibuix està datat el 1990, quatre anys abans de desfilar per bombers. Ubach ho recorda així: “Li vaig demanar si ens faria alguna coseta, i per a sorpresa meva va dir que sí. Semblava que ja hi hagués pensat, potser perquè la sala d’exposicions estava al costat de l’antiga seu de l’STA.

Immediatament em va explicar en què consistia la peça i vam veure clar que havia d’anar a la placeta de la parapública.” Capvespre, que de seguida i oportunament va ser rebatejada com a Incomunicació, consisteix com segur que recorden en una taula de bronze tallada per un mur de totxos. A bombers se’n va exposar una primera versió amb la taula original, de fusta, que es veu que havia format part del mobiliari de l’antic barber d’Ordino, però el ministeri en va encarregar immediatament un motlle per extreure l’actual peça de bronze, que va ser fosa a la fundació Morral de Sabadell.

Brossa, en fi, es va prodigar aquells dies del 1994 a la premsa local i hi va deixar constància del seu caràcter murri. Es veu que a l’home li feia paüra que el posessin al sac dels avantguardistes, potser perquè sonava a cosa tronada, s’hi enrabiava i es reivindicava com un poeta “d’ara”, i tampoc li agradava que li diguessin artista: “Hi ha qui fa metàfores amb paraules; jo les faig amb imatges. Per això soc poeta”. L’exposició es va completar amb un espectacle “visual”, Notes per a Joan Brossa, produït per la Xarranca i dirigit per Carme Tinturé que va tenir lloc a la plaça de la Germandat de Sant Julià.

Pel que fa a Incomunicació, convé aquí recordar que abans de mudar-se al Consell es va esllanguir a la placeta de l’STA, mig rebentada pels petards que cada Sant Joan es cruspien un trosset de totxo, i enmig d’una invasió de mobiliari urbà que semblava un involuntari i més aviat denigrant homenatge al cognom del poeta. Així ho va entendre la Fundació Joan Brossa, que va elevar una queixa formal i que no va parar fins que l’obra va ser primer restaurada i finalment retirada. Això era el febrer del 2016. Set mesos després va reaparèixer al Consell. I fins avui.