Apoteosi kitsch a la Riberaygua

La galeria estrena etapa amb Sara Valls a la direcció; arrenca amb ‘Garden’, instal·lació del català Ivan Forcadell.

“Jo no venc peces; venc experiències, venc felicitat.” Aquesta és la carta de presentació d’Ivan Forcadell, el joveníssim artista català que avui estrena la nova etapa de la històrica galeria Riberaygua. I ho fa amb Garden, una instal·lació que es mou entre el kitsch i el naïf –ho diu ell, abans que no se li avanci ningú: no hi ha res millor per desactivar possibles crítiques– i que ha convertit la Riberaygua en el que diu el títol. Com a mínim, això és el que pretén: la intervenció ha consistit a sembrar el terra de pans de gespa, plantar a l’entrada una piscina infantil i penjar als murs una col·lecció de bestioles: un gatet per aquí, un chihuahua per allà, al fons unes cacatues per donar-hi un toquet exòtic, però també un estruç, una girafa, una zebra i anar fent. I uns ullets d’aquests de plàstic que ho miren tot des de tot arreu.

Quin sentit té tot això, si és que en té? Doncs no ho demanin a Forcadell perquè no els ho explicarà. Ell és de la raça aquesta d’artistes que deixen tota la feina a l’espectador amb l’excusa que el que li interessa és que siguem nosaltres els que donem un sentit a l’obra. Que la interpretem. Una obra, admet, vocacionalment lúdica, que parteix de la premissa que “la gent està molt amargada” –no tots, Ivan, no tots– i que es tracta que la mitja horeta que desfilem per la galeria “desconnectem” del món. El seu, en fi, és un univers de plastilina, una broma post­adolescent que busca l’alegria i proscriu per tant el negre, “potser perquè som d’una generació que no ha viscut cap guerra”. I en aquesta primera persona del plural hi posa artistes com el català Albert Badaula i el nord-americà Austin Lee. Ells i altres com ells, sosté, són la generació cridada a omplir el buit que hi ha per exemple rere els reconsagrats del panorama artístic espanyol, els Plensa, Barceló i companyia: on és la generació intermèdia?, es demana.

Forcadell accedeix com a molt a justificar la dèria aquesta de la gespa –que pot ser “pertorbadora”, diu– apel·lant a la “dualitat” inherent als jardins, que no deixen de ser un intent de domesticar una naturalesa que tendeix a l’anarquia. Però més que la gespa, el que és francament pertorbador és el tuf d’encens que inunda la galeria. S’autodefineix com un “creador d’instal·lacions”, i Garden és la continuació d’ocurrències anteriors que duien títols com ara Vamos a la playa –amb el sòl de la galeria cobert de tovalloles de bany i un servei de gelats a càrrec, diu, dels germans Roca, cal suposar que els del Celler– i El falo es tendencia en todos los museos, que du el mateix títol que el primer disc de les Bistecs (o al revés) i que va consistir a omplir de titoles com un Keith Haring d’Alcanar (Tarragona) les parets d’una galeria convertida per a l'ocasió en vàter. Dibuixades, s'entén, les titoles.

Que les bestioles que pul·lulen per Garden les podria haver dibuixat –o construït: també n’hi ha de fetes de maons– el seu fill petit? Sensacional, contesta Forcadell: “M’encantaria seguir pintant així durant molts anys perquè això voldrà dir que el sistema no ha aconseguit el que acostuma, que és enfosquir-nos.” Domesticar-nos, vaja. Com els jardins. Vist així, qualsevol no diu que sí. La proposta de Forcadell, en fi, és una entremaliadura entretingudíssima, i això de convertir la galeria en jardí és una idea estupenda: només falta que hi deixin per allà una pilota –inflable, naturalment, que fa més kitsch– perquè ens animem a fer el partidet. Revolucionari? Home: val que Forcadell afegeix a la gespa aquests grafismes tan basquiat, però el cert és que des de l’urinari de Duchamp, i no diguem de les pipes de Wei Wei a la Tate –o el caramel de Jenkell, per no anar tan lluny–, ja res no tornarà a ser el mateix. Això sí: una bona estona la passaran, segur. Sobretot si hi van amb la canalla.

“Rentat de cara” per a una galeria “anquilosada”

Amb Garden comença una nova etapa a la galeria Riberaygua, ara ja sense Carme Tinturé, que se’n va fer càrrec el 2010. La seva ha sigut una sortida pelet accidentada i amb certa nocturnitat, però el que cal ara és desitjar la millor de les fortunes al nou equip. L’encapçalarà Sara Valls, a qui fins ara coneixíem pel col·lectiu Mountain Alchemist, i el mateix Ivan Forcadell és qui n’ha dissenyat, es veu, les línies mestres. Es tracta, diuen, de recuperar l’esperit innovador de la fundadora, que es va començar a perdre segons ells amb el traspàs de Pili Riberaygua. La galeria, sostenen, s’havia quedat “anquilosada” els últims quinze anys, coincidint amb el boom tecnològic. L’objectiu és buscar artistes amb obra més “fresca”, fer un “rentat de cara” a la programació sense perdre els col·leccionistes habituals, i sortir a buscar-ne de nous. On? Doncs a l’univers sencer i a través de la galeria online, que creuen que ha de ser la línia de negoci principal: “Que la galeria sigui una referència internacional”, auguren. Més canvis: hi haurà en endavant més exposicions, i seran més curtes. Una al mes. I amb una aposta decidida per l’art contemporani –ja veurem què hi entenen, exactament, per contemporani, els nous gestors– i una visió des­acomplexadament mercantilista de l’ofici: una galeria, diu Forcadell, no deixa de ser una empresa que ha de buscar la rendibilitat. Una empresa vinculada al món del luxe: “El col·leccionista té molt de fetitxista, i la nostra feina consisteix a satisfer aquesta necessitat.”