Ara sí que toca l’Arxiu

Demòcrates diu que el nou equipament serà una “prioritat” i una “realitat” la pròxima legislatura.

El nou Arxiu Nacional serà una realitat la pròxima legislatura. Així ho va augurar ahir Sílvia Calvó, cap de llista de la territorial de Demòcrates per Escaldes. L’equipament serà una de les prioritats taronja en matèria cultural, i es buscarà la nova ubicació entre els edificis de titularitat estatal “que estiguin disponibles i s’adeqüin a les necessitats tècniques”. La reflexió que caldrà fer, augura Calvó, és si la nova seu de l’Arxiu “centralitza la recuperació i gestió de tota la documentació, tant l’administrativa com la històrica, o si dediquem un edifici a la documentació històrica i un altre, a l’administrativa”. Sigui una o altra l’opció final, “de cara a la pròxima legislatura veurem un nou Arxiu a Andorra”.

Oli en un llum, pensaran les moltes veus que fa anys, per no dir lustres, que reclamen una nova seu per a l’equipament al qual la llei encomana la missió de “recollir, conservar i difondre la documentació rellevant relacionada amb Andorra la seva història”. Per exemple, la cap del servei i número 2 de la llista nacional del Partit Socialdemòcrata, Susanna Vela, que ara fa exactament tres cursos, quan es va complir el 30è aniversari de les depèndències actuals de Prada Casadet, advertia que una nova seu era “urgent i necessària”. De fet, ja ho era el 2011, durant el breu bienni progressista, i l’última vegada que hi va haver sobre la taula un projecte amb cara i ulls: havia de costar 18 milions i s’havia d’haver aixecat a l’avinguda del Través de la Massana, però va quedar òbviament al calaix de les bones intencions.

I per què era “urgent i necessari” un nou Arxiu el 2011 i el 2016, i ho continua sent el 2019? Perquè per conservar “en condicions” els documents dipositats a les dues seus de l’Arxiu –la de Prada Casadet i l’anomenat dipòsit intermedi dels Marginets– caldria una superfície aproximada de 6.000 metres quadrats, deia aleshores Vela. La realitat és que entre Prada Casadet i els Marginets amb prou feines disposen de 1.700 metres quadrats útils. D’altra banda, la seu dels Marginets, ubicada en un edifici industrial que comparteix espai amb usos difícilment compàtibles amb el patrimoni documental, insistia Vela, va ser concebut com una solució “temporal” davant del col·lapse dels serveis centrals, on des del 2010 ja no hi cap ni una agulla.

Pel que fa a Prada Casadet, el problema principal no són els seus escassos 400 metres quadrats sinó la seguretat dels tresors que s’hi conserven: entre d’altres, el Manual Digest, el Politar Andorrà, els pariatges, els fons notarials i del Tribunal de Corts, els de Casa Rossell i els de Casa d’Areny-Plandolit, per no parlar dels prop de 100.000 documents fotogràfics. Les dependències es troben, com és sabut, als baixos d’un edifici d’habitatges i sotmès a incidències com la fuita de gas que el 2013 va obligar a desalllotjar el bloc. També s’hi han registrat humitats i filtracions, i una de les canonades principals de la xarxa de distribució d’aigua de la capital passa precisament per sota del mur del dipòsit, separat d’altra banda de l’exterior per una senzilla porta de vidre. És cert que fins a la data no ha passat mai res. Però això no és cap garantia de cara al futur. e

El 2016 no era prioritari

Així que un nou Arxiu és “urgent i necessari”. La notícia és que Demòcrates ho vegi així després de vuit anys a l’executiu. Sobretot, si recorrem a l’hemeroteca: resulta que el gener del 2016 la ministra de Cultura, Olga Gelabert, va advertir que la nova seu de l’Arxiu no era una de les prioritats del ministeri. Això sí, admetia que era una “necessitat” i es posava com a objectiu que com a mínim la ubicació estigués decidida quan acabés la legislatura.

Doncs bé: la legislatura s’ha esgotat i és evident que tot està encara per decidir. De fet, el ministeri encara no sap ni tan sols si cal un o dos edificis, detall aquest que confirma que des del gener del 2016 no s’ha avançat ni un mil·límetre. Pel que fa a les possibles ubicacions, ja aleshores a Gelabert se li van escapar dues opcions: la primera, l’antiga Clínica Santa Coloma, en desús des del 1994 i que semblava condemnada a la picota, però que encara resisteix; la segona, la casa Parramón de la Massana i la finca adjacent, totes dues –o totes tres– de titularitat estatal. Tot allò, dèiem, va quedar aparcat. Però ja saben que en campanya tot s’hi val. I ara toca ressuscitar l’Arxiu. Ara sí que és urgent.