Ariadna Gil, actriu: “Més que la mort, el que m’amoïna és què fem mentre no estem morts”

Va ser la Sara de ‘Amo tu cama rica’ i la Violeta de ‘Belle époque’, dues pel·lícules que van marcar la generació que avui frega el mig segle. Dissabte dona veu a l’Auditori a Delphine Horvilleur a ‘Viure/Morir’, el segon muntatge de ClàssicAnd. La direcció és de Joan Anton Rechi, i l’acompanyen Lise de la Salle, al piano, i Xavier de Maistre, a l’arpa.

Ve d’encarnar Nevenka, una dona croata violada durant la guerra de Bòsnia, i ara es posa en la pell de Delphine Horvilleur, una rabina que reflexiona sobre la mort. Per qüestió d’edat, que la porta a temes més seriosos, menys banals, o per atzar?
 És cert que a partir de certa edat i per una qüestió estrictament biològica, la mort comença a tocar-te de prop, se’t fa present, hi penses i et demanes certes coses. Més que sobre la mort, sobre com vivim mentre no estem morts. Com a mínim en el meu cas. Això és el que a mi m’amoïna més.

Quina relació hi té, amb la seva mort i amb la dels altres?
La qüestió és com tirar endavant quan pateixes una pèrdua que t’afecta de manera molt profunda, quina relació mantens amb la persona que ha marxat. I d’això precisament és del que ens parla Horvilleur a Viure/Morir. 

Hi ha qui ho digereix de forma dramàtica, desconsolada, autocompassiva, i altres que es decanten per l’alegria dels moments compartits. Vostè, de quin ‘bàndol’ és?
Hi ha moltes formes d’afrontar la pèrdua. El dolor que provoca l’absència és inevitable i cadascú reacciona com pot i com sap. En el meu cas, tot el que ha sigut qui se n’ha anat m’acompanya i continua formant part de mi i de la meva vida d’una forma activa, molt present. 

La mort al final és inconsolable. Què ens aconsella Horvilleur?
A partir d’una sèrie de casos concrets de gent que ha patit una pèrdua, explica com els rituals, la religió, la cultura ens ajuden a afrontar-la, a intentar trobar-li un sentit a la vida i a la mort. Hi ha eines que ajuden a superar el traspàs, tant a qui se’n va com a qui es queda, què necessitem fer per continuar endavant amb els nostres morts. Però no hi ha una fórmula perquè és en el fons la gran pregunta de la humanitat.

Al teatre s’hi ha prodigat relativament poc. Per què?
El cas és que vaig començar fent teatre. Immediatament després va arribar el cine, em va absorbir durant uns anys, i ara és al revés. No és res de planificat, depèn dels projectes que t’arriben, del moment i dels interessos. Però no és fruit de cap decisió conscient.

Tendim a pensar que el teatre ajuda a enllustrar la carrera d’un intèrpret. 
T’ho sembla? No sabria dir-t’ho. Potser sí que hi ha cert prejudici que un actor de teatre és més actor. Però no hi estic en absolut d’acord.

Encara s’ha prodigat menys a la televisió.
He fet televisió, i en faig encara, tot i que no tanta com altres intèrprets de la meva generació. Potser perquè no he trobat projectes que m’interessessin prou. 

Algun paper que es penedeixi d’haver rebutjat?
En aquest ofici et diuen moltes vegades que no, i en algunes ocasions et pots permetre el luxe de ser tu qui diu que no. Que no és fàcil, ep. En aquests casos tendeixes a oblidar-te’n. Costa més quan et veus apartada d’un projecte que t’atreia. I m’ha passat, i tant que sí.

A partir de certa edat, el telèfon deixa de sonar, especialment per a les actrius. Ho ha experimentat en carn pròpia?
En cine, sí. T’arriben molts menys projectes. I ara parlo només per mi, altres companyes de la meva edat segurament que tenen una altra experiència. Però a mi, sí. Per contra, se m’ha obert la porta del teatre, que havia estat tancada durant molts anys. I  m’ha donat moltes satisfaccions.

Quina relació manté amb pel·lícules generacionals com ‘Amo tu cama rica’ o ‘Belle époque’?
Boníssima. Les he vist molt poques vegades, després de l’estrena, però me’n queda el record i no em molesta que em diguin “Ostres, si ets la Sara”. Tampoc m’ho diuen gaire.

Alguna pel·lícula seva que mereixi ser reivindicada?
El destí d’una pel·lícula depèn molt del moment que s’estrena. N’hi ha que van ser un fracàs rotund de crítica i de públic i que després s’han convertit en clàssics. El bo del cine és que al final el temps acaba posant cada pel·lícula al lloc que li correspon.  D’aquestes que no van tenir gaire sort i que vistes ara dius, ostres, però si estava molt bé, en tinc força. Però aprens a conviure amb aquests traumes esportivament.

Si reduïm la seva filmografia a Violeta, la soldat de ‘Belle époque’, em dirà que he vist poques pel·lícules seves?
T’estaré molt agraïda. Pensaré que he tingut la immensa sort que algú recorda un paper meu. No és tan fàcil.  Que com a mínim una pel·lícula meva hagi deixat petja... Ostres, tu!