Arnau: l’altre Sánchez

El petit de la nissaga s’estrena a la Llacuna amb ‘Aproximacions a la realitat’, la seva primera individual. Té 20 anys i en tornarem a parlar.

Si van visitar Made in Paris, l’anterior exposició del Thyssen, potser recordin que el recorregut concloïa amb les còpies de dues teles que havien efectuat dos dels alumnes de l’Escola d’art de la capital. Nathalie Laynay es va atrevir amb Port de Cassis, de Charles Camoin; i Arnau Sánchez, amb Platja d’Étretat, de Henry Bacon. No és casualitat que hi tornem avui a compte de Sánchez, el petit de la nissaga, que demà inaugura oficialment al vestíbul de la Llacuna Aproximacions a la realitat, la seva primera individual. No és casualitat perquè era qüestió de temps que l’Arnau, l’altre Sánchez, fes un pas endavant i seguís les passes del seu pare, Francisco, el poeta del carbonet, el nostre primer venecià i un dels noms clàssics del nostre panorama artístic. 

Però avui el protagonista és l’Arnau, amb una vintena de teles de factura obertament, desimboltament, desprejudiciadament figurativa que constitueixen una targeta de presentació, una forma de dir: “Ep, aquest soc jo i això és el que soc capaç de fer”. I el que és capaç de fer és una sèrie de paisatges  plein air, gènere avui absolutament marcià i més encara en un artista de 20 anys; una col·lecció de retrats, gat inclòs, i una altra minisèrie, ara de paisatges urbans, dues perspectives de Príncep Benlloch i de Carlemany que s’erigeixen probablement en el més interessant (i menys acadèmic) de l’exposició. 

Això és un començament. Això ho té claríssim l’Arnau, l’altre Sánchez. Acaba de començar, diu, “i el que he de fer és tocar tots els pals, tots els gèneres i totes les tècniques, fins a trobar la meva manera personal d’expressar-me”. No té pressa. De moment s’ha decantat, òbviament, per la figuració –el cognom marca– però ha transitat pel llapis, l’aquarel·la, el bolígraf i l’acrílic, fins a arribar a l’oli. Naturalment, ha tastat el carbonet, la tècnica que ha mamat a casa. Però sense obsessionar-se. Com diu Francisco, que exerceix de mentor a l’ombra, “el que ha de fer és provar-ho tot fins a trobar el seu camí. El pitjor que podria fer –i afortunadament, no n’ha tingut mai la temptació– és intentar seguir la meva estela. A mi m’ha costat quasi mig segle trobar la meva veu, i encara no estic segur d’haver-ho aconseguit. Així que ha de picar molta pedra, encara”. Però de seguida emergeix l’orgull de pare: “No puc ser de cap manera un jutge imparcial, però m’admira la capacitat que té pel retrat i sobretot pel paisatge: li surten molt fàcilment, l’execució és natural, el traç, ràpid i espontani. I em crida molt l’atenció perquè a la seva edat jo era molt més lent. Però contra el que pugui semblar, no em dedico a tutelar-lo. Naturalment, m’ensenya com van evolucionant les seves obres i si veig que es despista, que alguna cosa no funciona o que s’ha de focalitzar en algun element, li dic, però en general el deixo fer. El que ha de fer és provar i equivocar-se fins a encertar i trobar-se”.

De moment el que li demana el cos és la figuració. L’abstracció és una opció, diu, però més endavant. Els -ismes, de moment, un entrenament. Per a l’Arnau, pintar és una forma de vida: és capaç d’agafar l’autobús amb la caixa de pinzells i el cavallet a l’esquena i plantar-se a Incles, als Cortals d’Encamp, a l’estany de les truites, al camí de Percanela, a la vall de Rialb, per fer el seu plein air, “comprovar com canvia el paisatge, com es mouen els núvols, com el sol es desplaça, intentar-ho plasmar a la tela em motiva, però encara més l’aproximació, l’estona que passo dirigint-me al lloc on plantaré el cavallet”. 

Encara no sabem per on sortirà: si tendirà cap al surrealisme, com el primer Sánchez Sr., ni quines dèries desenvoluparà (els pals de la llum els paisatges ciclopis i apocalíptics, els mars emprenyats del pare) però comença a apuntar un camí: el gust pel detallisme, no es perdin la vista de Carlemany, fins al punt d’incorporar al títol dels paisatges detalls en aparença menors com la temperatura que feia el dia d’autes: “Tot forma part de l’obra”. I el camí importa tant com el resultat final. 

No s’oblidin d’aquest nom: Arnau. L’altre Sánchez.